Hom hi ha trobat restes paleolítiques i neolítiques (destrals de tipus acheulià). Habitada successivament pels hurrites i pels edomites, alguna vegada la Bíblia la confon amb Bosrà. Després de l’època persa, fou desplaçada més cap a la vall. Capital (~312 aC-106 dC) dels nabateus, fou centre de les rutes de caravanes que unien l’Aràbia i Ēlat amb Palestina, Fenícia i Síria i atenyé el cim del seu poder sota Aretes III (~87-62 aC), que derrotà Antíoc XII a Qana (85 aC) i Alexandre Janneu a Adid (~80 aC), s’apoderà de Damasc i de la Celesíria i estengué el seu reialme des del N del Ḥiǧāz fins al S de Síria. Atacada pels romans (62 aC), fou ocupada definitivament el 106 dC. Continuà gaudint del seu emplaçament privilegiat fins que fou desbancada per Palmira en obrir-se la ruta de l’Eufrates. Seu episcopal fins a la invasió musulmana (segle VII), fou fortificada encara pels croats (segle XII).
Habitatges de Petra
Sebastien Delcoigne (CC BY-SA 2.0)
Descoberta el 1812 per Burckhardt, en resten només les monumentals tombes excavades a la roca, amb riques façanes columnades. Les recerques arqueològiques de britànics i nord-americans a partir del 1958 han lliurat el pla de cases del segle III aC, molta ceràmica nabatea, encensers, altars, etc. Les nombroses inscripcions (unes 200), copiades en el decurs d’unes deu expedicions (1812-1910), han ajudat a recuperar el dialecte nabateu.