i Pinós | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Pinós

Pinós de Solsonès
Municipi
Solsonès
Pinós de Solsonès
Pinós de Solsonès
© Fototeca.cat
Municipi del Solsonès, al límit amb el Bages, la Segarra i l’Anoia.
Població: 
308 h
[2009]
Extensió: 
104 km2

Situació i presentació

Limita a llevant amb els termes bagencs de Cardona i Sant Mateu de Bages, al sud amb el de Calonge de Segarra, pertanyent a l’Anoia, i a ponent amb Torà, de la Segarra. Dins el Solsonès entronca amb els municipis de Riner (N), la Molsosa (S) i Llobera (NW).

A la vall del Cardener, entre els termes de Cardona i Navars, dins la comarca del Bages, hi ha un enclavament (i antiga quadra) del terme de Pinós, en gran part estès a l’esquerra del riu, anomenat de Malagarriga. La serra de Pinós (que culmina a 931 m) forma l’eix en direcció NE-SW. Aquesta serra és un anticlinal format en un dels darrers plegaments pirinencs, que constitueix un petit nus hidrogràfic entre les conques del Llobregat (rieres de Matamargó i de Vallmanya que unides formen la riera de Salo, ja al Bages, afluent del Cardener) i del Segre (afluents de capçalera de la riera de Llanera com els barrancs de Gangolell, de la Rovira, dels Molins, la rasa d’Ardèvol i altres torrents que aboquen les aigües directament al Llobregós, dins el terme de la Molsosa).

El terme comprèn el poble de Pinós, cap de municipi, i les caseries d’Ardèvol, Matamargó, Vallmanya i Sant Just d’Ardèvol. Les comunicacions són molt escasses, només hi ha la carretera local de Torà a Ardèvol, que continua vers Pinós, des d’on enllaça amb la carretera de Calaf per els Quadrells i Castellfollit de Riubregós per Enfesta.

 

La població i l'economia

La població (pinosencs) ha estat relativament estable (81 h fins el 1380, que passaren a 88 el 1553), amb un increment al segle XVIII (408 h el 1719 i 870 h el 1778) i un màxim de 1 333 h el 1860; s’estabilitzà al voltant dels 900 h al primer terç del segle XX i a partir de 1970 la tendència fou a la baixa (509 h el 1975, 466 h el 1981, 341 h el 1991 i 312 h el 2001). Amb el nou segle la població s’estabilitzà (313 h el 2005).

Una gran part del territori és ocupada per boscos de pins, alzines i roures. Les activitats agrícoles i ramaderes representen la principal font d’ingressos de la població. Les terres de conreu estan dedicades sobretot als cereals (ordi i blat) i als cultius complementaris (trepadella, patates). Pel que fa a la ramaderia, hom es dedica bàsicament a la cria d’aviram i de bestiar porcí. A Ardèvol hi ha algunes petites indústries (fusteria, gèneres de punt). Des de 1994 se celebra la Fira de Productes Artesans, esdeveniment que té lloc el diumenge sobre la Pasqua de Pentecostes.

El poble de Pinós

El poble de Pinós (44 h el 2005), als vessants meridionals de la serra de Pinós, és centrat per l’església parroquial de Sant Vicenç de Pinós; les cases estan disseminades i encara que moltes són deshabitades, no s’han abandonat les terres de conreu. La casa del comú es troba a la vora del santuari de Santa Maria de Pinós, centre de devoció comarcal que s’alça als vessants septentrionals de la mateixa serra, a 904 m d’altitud, dominant una magnífica panoràmica que arriba als Pirineus, a Collsacabra i al Montseny. L’església, sòlida construcció bastida en diverses etapes (la llinda de la portalada és del 1642), conservà fins a la destrucció del 1936 un magnífic altar barroc. Prop seu hi ha una gran construcció senyorial i l’hostal. Malgrat la tradició de mare de déu trobada, segons report de Josep Godayol, arxiver dels hospitalers (1808), el santuari fou edificat pels templers el 1312 i molt aviat passà als hospitalers. Surt esmentat en diversos testaments des del 1350, i al segle XVI la devoció popular havia pres una gran volada. Depèn de la parròquia de Pinós el petit barri de Cuiner, que formava part d’una antiga quadra dita de Matadeporros; hi ha una església que havia estat dedicada a sant Pere i sant Feliu i després a santa Llúcia.

Destaca el Museu del Carlisme, ubicat a la casa Tristany. La festa major se celebra el tercer diumenge de setembre i per Pasqua Florida es fa un aplec al santuari de Santa Maria.

Altres indrets del terme

Ardèvol i Sant Just d'Ardèvol

El sector d’Ardèvol (111 h el 2005) s’estén al NW del municipi, al peu de la serra de Pinós, abocat a la riera de Llanera (rasa d’Ardèvol). El que ha pervingut del castell d’Ardèvol i l’església parroquial de Santa Maria d’Ardèvol s’alça a l’esquerra del torrent o rasa homònims. El temple conserva alguns elements romànics als murs i una ossera i una pila baptismal, però fou modificat posteriorment (la portada duu la data del 1688). Prop seu s’alça la gran torre de guaita rectangular, d’obra rústega, probablement anterior al segle XI, que estigué revestida per una torre cilíndrica de pedres treballades i finestres amb arcs de mig punt, bastida posteriorment i que el 1932 s’esfondrà, deixant aleshores al descobert l’estructura quadrangular original. La caseria d’Ardèvol celebra la festa major el diumenge següent al 15 d’agost, el 17 de gener la festa de Sant Antoni, el 20 de gener la de Sant Sebastià i el tercer diumenge d’octubre la festa anomenada “de les noies”. Per Pasqua té lloc una popular cantada de caramellaires i durant les festes nadalenques, un pessebre vivent. En aquest lloc tenia dominis el bisbe d’Urgell a l’inici de la repoblació del sector, a la fi del segle X, i la canònica de Solsona també hi tingué alguna propietat, però des del segle XI passà a formar part dels dominis dels Cardona, que en tingueren la jurisdicció civil i criminal fins a la desamortització. Més al N, al límit amb Torredenegó, hi ha la sufragània de Sant Just d’Ardèvol, disseminada i dependent de la parròquia esmentada anteriorment. Ja és mencionada al segle XI i fou reconstruïda al segle XVI. No gaire lluny hi ha l’antiga casa Mussons, que era ja important al segle XVI, com ho palesen les reformes a la capella del 1557 i el 1591, anomenada després Tristany per l’enllaç de Jaume Tristany amb Margarida Cases, pubilla de Mussons; foren descendents seus els guerrillers carlins Benet Tristany (1794-1847) i Rafael Tristany (1814-99), les activitats dels quals foren decisives en les guerres del segle XIX. La portalada exterior i un escut heràldic a la façana porten la data del 1685. A les quatre cantonades del cos central hi ha unes garites similars a les que es construïren al castell de Cardona a la fi del segle XVII. Sant Just d’Ardèvol (48 h el 2005) celebra la festa de la Santa Creu el primer diumenge de maig i, el 16 d’agost, l’aplec a l’ermita de Sant Roc.

Matamargó

Al sector NE del terme, en un territori emboscat i al voltant de la riera del seu nom (que amb la de Vallmanya forma la de Salo o de Coaner), als contraforts de llevant de la serra de Pinós, hi ha el terme parroquial de Matamargó (47 h el 2005). Se celebra la festa major el diumenge després del 13 de juny. El lloc és esmentat el 1010 i l’església de Sant Pere de Matamargó depengué inicialment de la de Cardona. El castell de Matamargó apareix documentat des del 1086. La jurisdicció alta fou dels vescomtes de Cardona, però en tingueren la senyoria civil diversos particulars (Joan Vinyes de Cardona el 1576, Margarida Boldó posteriorment). El nombre de masies oscil·là sempre entre les 12 i les 20, molt disperses, entre les quals han estat importants Torrescana, les Cases i Cererols, totes amb capella. La primitiva església fou substituïda per l’actual a mitjan segle XVII i el senyor del lloc Josep Lluc hi dugué a la seva inauguració les relíquies de sant Cristòfol, santa Caterina i sant Antoni de Pàdua de la capella de la Mare de Déu dels Àngels de la masia de les Cases. L’altar del Roser fou encarregat a Segimon Pujol, escultor barroc de Folgueroles, i el seu fill Francesc Pujol acabà el 1796 el magnífic retaule de l’altar major. A la vall de Matamargó hi ha l’església de Sant Gra (Sant Grau), que centrava una antiga quadra.

Vallmanya i Malagarriga

Al SE del terme, i en un territori semblant al de Matamargó, al peu de la serra de Pinós i al voltant de la riera de Vallmanya, s’estén el terme parroquial de Vallmanya (63 h el 2005), centrat per l’església de Sant Pere de Vallmanya, situada en un tossal encastellat; és un edifici d’origen romànic però ha sofert diverses reformes fins al segle XIX; prop seu hi ha algunes masies. Se celebra la festa major el diumenge següent al 26 de setembre, per la festivitat dels Sants Metges, patrons del poble. El lloc és esmentat ja el 951 en un document on el rei Lluís confirmà a l’abat de Montserrat la possessió del lloc de Vallemaria (potser Vallemania ) prop de la muntanya de Montedó amb les esglésies que hi hagués. Un feudatari, Ramon de Vallmanya, autoritzà el 1193 el pas dels ramats de Santes Creus pel camí ramader que passava per Boixadors, Vallmanya, Segaler (prop de Cardona) i continuava per la muntanya vers Montmajor. El castell de Vallmanya pertangué fins al segle XIV a la baronia de Pinós; fou després de Bernat de Boixadors i consta més tard com a senyoria de Montserrat. Entre les masies destaquen les de Can Sala, Oliva, Bonsfills i Can Prat, totes amb capella (la de Can Prat, dedicada a sant Miquel, és romànica).

Malagarriga és un enclavament de 80 ha situat a la comarca del Bages, entre els municipis de Cardo na i Navars, on hi ha una petita central elèctrica.

La història

Les restes arqueològiques més antigues que han pervingut són dos dòlmens, un prop de Sant Gra i l’altre de la Casa Cremada, els quals, amb d’altres troballes prehistòriques, donen testimoni del poblament d’aquest municipi a l’època neolítica. Des de la reconquesta les terres de l’actual municipi de Pinós caigueren sota el domini del bisbe de Vic i dels senyors de Cardona, i la serra i el poble de Pinós eren al límit de l’antiga batllia de Segarra (prolongació occidental del vescomtat de Cardona amb la Molsosa, Calaf i els Prats de Rei). El terme surt esmentat per primera vegada el 1064, any en què els vescomtes Ramon Folc I i Ermessenda donaren a Gerbert l’església de Sant Grau. El fet que el llinatge dels Pinós, després barons de Pinós i Mataplana, posseís almenys des del segle XII aquest terme (amb el castell de Pinós) i el de Vallmanya, donà lloc a la creença que havia pres el cognom d’aquest domini. Però el fet que Miró Riculf posseís anteriorment (segle XI) el castell de Pinós del terme de Santa Maria de Merlès (Berguedà) ha motivat una polèmica sobre l’origen de la família. És cert, però, que Pinós, amb Vallmanya, formaren part de la baronia de Pinós (centrada a Bagà) i que la senyoria de Pinós passà als Josa (Bernat Ramon de Josa s’havia casat al tombant dels segles XIII-XIV amb Elionor de Pinós), els quals foren senyors d’aquest Pinós i de Madrona.

Llegir més...