Malgrat la incertesa de les notícies que hom en té, sembla que s’establí, procedent de l’Àsia Menor, a Crotona (~530 aC), on fundà una comunitat ascètica centrada en l’estudi de les matemàtiques i activa en els afers polítics de la ciutat, i d’on, ja vell, hagué de fugir a la veïna Metapont arran d’una rebel·lió que hi tingué lloc. La saviesa del mestre no fou divulgada pels seus deixebles, tal com establien els preceptes de la comunitat, motiu pel qual és difícil de destriar la part de les creences del pitagorisme que correspon a Pitàgores mateix i no a aportacions dels seus deixebles.
Sembla, però, que formulà la doctrina, d’arrel orficomistèrica, de la immortalitat i de la transmigració de les ànimes i la idea consegüent que el cos (soma) és una mena de presó o tomba (séma) de l’ànima, la idea de la repetició cíclica dels esdeveniments i, sobretot, la consideració de la matemàtica com a realitat última de l’univers i com a instrument de purificació de l’ànima.
Semblen també de Pitàgores diversos enunciats matemàtics: la relació entre els quatre primers números enters, constatació que es vincula a la creença d’una harmonia musical del cosmos i a la veneració pitagòrica al número 10, i també el descobriment del teorema que porta el seu nom (teorema de Pitàgores) i de la incommensurabilitat de la diagonal i del costat del quadrat.