i Josep Pla i Casadevall | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Josep Pla i Casadevall

Literatura
Josep Pla i Casadevall
© Fototeca.cat
literatura lit
Escriptor.
Palafrugell, Baix Empordà, 8 de març de 1897 — Llofriu, Baix Empordà, 23 d’abril de 1981

Vida i obra

Fill d’una família de petits propietaris rurals, estudià el batxillerat a Girona i, després de començar medicina, estudià dret a la Universitat de Barcelona. De precoç vocació, debutà en revistes comarcals —Revista de Gerona, Baix Empordà, Cenacle de Manresa, etc.— i redactà nombrosos escrits de creació literària que no foren publicats. Com a periodista professional, començà el 1919 a Las Noticias i passà després a La Publicidad —on continuà en la seva etapa catalana— i, com a corresponsal, a La Veu de Catalunya. Col·laborà també en els diaris de Madrid El Sol  i Fígaro, i a moltes altres publicacions, entre les quals la Revista de Catalunya.

A continuació, Rússia (1925), Llanterna màgica (1926), Relacions (1927), Vida de Manolo (1928), Cartes de lluny (1928), D. Carles (1928), Cartes meridionals (1929), Madrid (Un dietari) (1929), Francesc Cambó (1928-30), El sistema de Francesc Pujols (1931), Vint-i-cinc anys de política catalanista (1931), Madrid (L’adveniment de la República) (1933) i Viatge a Catalunya (1934) demostren la varietat temàtica que continuaria tractant: narració pura, llibres de viatges, biografies, cròniques periodístiques, etc. Polèmic i bel·ligerant en els escrits polítics, sense participar activament en la vida pública —treta la curta etapa en què fou diputat provincial de Girona pel districte de la Bisbal (1921)—, als anys trenta fou un propagandista de la Lliga Regionalista i de Francesc Cambó i Batlle. Arribada la guerra, marxà de Catalunya i féu llargues estades a l’estranger, a França i a Itàlia, i a l’Espanya franquista. Durant aquests anys treballà per al Servicio de Información del Nordeste de España a favor del bàndol revoltat.

Els anys compresos entre el 1919 i el 1939 treballà fora de Catalunya com a corresponsal de premsa. França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica, Madrid, etc., foren les seves residències habituals o l’objecte de viatges especials per tal de trametre cròniques periodístiques, la major part polítiques però algunes de caràcter cultural. D’aquesta etapa són els primers llibres. Després dels precedents d’Enric Casanovas (1920) i Negre i taronja (1924), Coses vistes (1925) constitueix el descobriment d’un gran literat i el llançament d’un nou model d’escriptor que donava prioritat a l’observació de la realitat, amb un estil treballat però perfectament intel·ligible —d’arrel fonamentalment periodística—, més que no pas a la creació de mons de ficció. D’aquesta manera es contraposava al model literari provinent del noucentisme, tot i que en rebia l’herència directa pel que fa al rigor en el llenguatge i a la creació d’un estil en el fons més acurat del que aparenta.

L’any 1939 s’instal·là definitivament a Catalunya, sense moure’s pràcticament de l’Empordà, des d’on anà construint una falsa imatge artificiosa d’escriptor que viu a pagès en l’aïllament. La postguerra significà, en primer lloc, una temptativa de justificació política —Historia de la Segunda República Española (1940-41), molt criticada i, fins i tot, rebutjada posteriorment pel mateix autor— i, després, una llarga meditació sobre la Guerra Civil Espanyola, que condemnà repetidament. Escriví en castellà alguns llibres i, setmanalment, col·laboracions a la revista Destino. D’aquesta etapa són Guía de la Costa Brava (1941), Las ciudades del mar (1942), Viaje en autobús (1942), Humor honesto y vago (1942), La huída del tiempo (1945), així com Rusiñol y su tiempo (1942), El pintor Joaquín Mir (1944) i Un señor de Barcelona (1945), versemblantment escrites en català i publicades en traducció castellana. A partir del 1947 publicà normalment els seus llibres en català i inicià la darrera i més fecunda etapa de la seva vida d’escriptor.

Fins el 1956 publicà Cadaqués (1947), Bodegó amb peixos (1950), L’illa dels castanyers (1951), Pa i raïm (1951), Un senyor de Barcelona (1951), El carrer estret (Premi Joanot Martorell 1951), Llagosta i pollastre (1952), El vent de garbí (1952), Girona (1952), Els pagesos (1952), Nocturn de primavera (1953), Els anys (1953), Les hores (1953), Contraban (1954), Peix fregit (1954), L’Empordanet (1954), Cartes d’Itàlia (1955), Santiago Rusiñol i el seu temps (1955), Els moments (1955), Week-end d’estiu a New-York (1955) i De l’Empordanet a Barcelona (1956).

El 1956 féu, d’acord amb Editorial Selecta, una primera temptativa de recollir les seves Obres completes, que s’interrompé a la mort de l’editor, després de publicats vint-i-nou volums. Comprenia l’edició alternada d’obres inèdites i de reimpressions. Entre les primeres cal destacar la continuació d’algunes sèries —De l’Empordanet a Andorra (1959)— i la publicació d’obres originals —Un senyor de la Terra del Foc (1961)—, però l’aportació més important fou la publicació de nou volums d’Homenots (1958-62), retrats biogràfics sempre elaborats des d’una perspectiva molt característica i amb l’afany de recuperar la imatge d’un passat col·lectiu. L’any 1965 publicà La Catalunya vella, i el 1966 inicià, amb El quadern gris (premi Crítica Serra d’Or), la recopilació de l’Obra completa, d’acord amb Edicions Destino. Dins la línia d’El quadern gris, caldria afegir Notes disperses (1969), amb el gros de material dels anys quaranta, i Notes per a Sílvia (1974), amb la presència de la proximitat de la mort.

L’Obra completa comprèn, en la primera edició, quaranta-cinc volums —prop de trenta mil pàgines— i no recull, encara, tots els seus escrits periodístics ni l’obra escrita en castellà. Entre els llibres inèdits que comprèn hom pot esmentar El que hem menjat (1972) i la novel·la L’herència, inclosa a l’Àlbum de Fontclara (1972) i algunes de les obres dels darrers anys com Articles sense cua (1975, premi Crítica Serra d’Or 1977), Notes del capvesprol (1979, premi Crítica Serra d’Or 1980) i Notes per a un diari: 1967-68 (publicades en el volum El viatge s’acaba). Fora de la seva Obra completa publicà altres títols com Veure Catalunya (1979), El geni del país i altres proses (1981), Obres de museu (1981), en col·laboració amb Salvador Dalí, i pòstumament Notes per a un diari (1986). També d’edició pòstuma són les correspondències amb L. Hirsch sota el títol Un amor de Josep Pla al Canadell (1985), les Cartes a Pere (1996), adreçades al seu germà, l’Epistolari Joan Coromines i Josep Pla (2001) i amb el seu editor de l’Editorial Selecta Josep Maria Cruzet i Sanfeliu(2004), La vida lenta (2014), dietari dels anys 1956, 1957 i 1964 i el dietari Fer-se totes les il·lusions possibles (2017), recull de notes inèdites en les quals posa de manifest el desengany i el malestar creixents amb el règim franquista.

La grandesa de l’obra de Pla resideix essencialment en l’escriptura, la qual uneix a la utilització d’un llenguatge popular una riquesa imaginativa verbal extraordinària. La precisió en la descripció de la natura l’obliga a forçar les imatges basades en olors, colors, sons, etc., creant un univers que, més que una recreació, és un descobriment sensual del món. El pas del temps, palpable al llarg de tota la seva obra, li atorga una dimensió transcendental i el lliga a la gran tradició literària dels humanistes de tot el temps. La crítica social i el retrat psicològic l’emparenten amb l’obra d’alguns dels seus autors predilectes, dins la línia dels moralistes dels segles XVI, XVII i XVIII.

Finalment, però, els seus mestres indiscutits són els grans memorialistes que uneixen a la voluntat de donar testimoniatge d’una època una personal concepció del món. En aquest darrer sentit, les seves obres poden considerar-se com unes vastes memòries que cobreixen mig segle de vida catalana, vista pels ulls —a estones, irònics, i a estones adolorits— d’un home que lamenta l’esfondrament del món rural, dominat pels grans cicles de la natura, i no sap adaptar-se a l’adveniment de l’era industrial i urbana. El 1968 fou instituït el Premi Josep Pla en honor seu, i l’any 1973 fou creada la Fundació Josep Pla a Palafrugell, amb seu a la casa natal de l’escriptor i a la casa veïna, amb l’objectiu de preservar i reunir la documentació de i sobre l’escriptor i difondre'n la figura i l’obra, institució ampliada sobretot a partir de l’any 2000. L’any 2010 fou creada la càtedra Josep Pla de la universitat de Girona per un conveni signat entre aquesta universitat, la Fundació Josep Pla i el Grup 62.

El 1969, en ocasió de la proposta de l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, s’inicià una llarga polèmica sobre la concessió del guardó a l’autor entre sectors enfrontats del país, premi que no arribà a guanyar. El 1980 rebé la Medalla d’Or de la Generalitat.

Dècades després de la seva mort, Josep Pla ha continuat essent un dels autors catalans més llegits i la seva figura i la seva obra són encara objecte d’estudis, interpretacions i polèmiques, referides tant a les seves posicions polítiques com al seu llegat literari o a la seva actitud vital, que no fan sinó confirmar-ne la vigència.

Josep Pla i la historiografia

En la seva obra es retrata, mitjançant un llenguatge popular extraordinàriament ric, mig segle de vida catalana. L’interès per als historiadors rau en la finor i perspicàcia dels seus retrats psicològics i en una gran capacitat literària per a donar color i vivacitat als ambients d’època. El llibre més significatiu i de major influència en els estudis pròpiament historiogràfics fou la biografia en tres volums que feu de Francesc Cambó en 1928-30, hàbilment subtitulada Materials per a una història d’aquests últims anys. El plantejament de Pla s’adeia perfectament a la interpretació que del naixement i l’evolució del catalanisme polític havia fet el catalanisme conservador en les obres doctrinals de Lluís Duran i Ventosa (Regionalisme i federalisme, 1905) i Enric Prat de la Riba (La nacionalitat catalana, 1906). En el seu moment, l’aparició dels diferents volums fou acompanyada d’una gran polèmica i hostilitat entre els medis periodístics i intel·lectuals del nacionalisme republicà i d’esquerres. I és que, en rigor, la qualitat literària de l’obra no pogué amagar que es tractava d’un treball d’encàrrec escrit en un moment de dificultats per a la figura política de Cambó. El desprestigi de la dictadura de Primo de Rivera i els canvis polítics que s’albiraven forçaren una revisió de l’estratègia de la Lliga Regionalista i feren necessària una millora de la imatge pública del seu líder, que apareixia massa proper al règim ara en descomposició. Per a realitzar aquest treball, Cambó oferí a Pla totes les facilitats: li brindà la documentació i la consulta del seu arxiu, i li contà molts detalls de la seva vida privada i pública. El resultat fou una biografia que, malgrat el to apologètic, ha estat força utilitzada per la historiografia, entre altres coses perquè, com resava el subtítol, l’obra constituïa un recull de materials diversos sobre el nacionalisme polític català, molt especialment sobre la història de la Lliga.

Pel que fa al període republicà, el dietari Madrid. L’adveniment de la República (1933) constitueix una crònica històrica del moment, farcida d’anècdotes i d’humorisme, al marge de la seva indubtable parcialitat. Amb la guerra, Pla marxà de Catalunya i treballà a favor de l’Espanya nacional a través del Servicio de Información de la Frontera del Norte de España (SIFNE), tant en tasques d’espionatge com en treballs intel·lectuals. Al darrere de l’obra Itinerario histórico de la España contemporánea (1808-1936) (1940), signada per l’escriptor franquista Eduard Aunós, s’hi troba l’estil, les catalanades i els comentaris personals de Josep Pla.

Acabada la guerra, s’instal·là a Catalunya, i no es mogué pràcticament de l’Empordà. Els anys quaranta intentà una justificació política de l’Espanya franquista i de la seva actitud, en l’obra Historia de la Segunda República Española (1940-41), interpretació que després ell mateix rebutjà. Posteriorment feu una reflexió més ponderada sobre la Guerra Civil Espanyola i les seves causes. A partir del 1947 inicià la seva etapa literàriament més fecunda, i en català. Començà a publicar les seves obres completes a Editorial Selecta (1956), en el marc de les quals la sèrie Homenots (1958-62, nou volums amb més de cinquanta semblances biogràfiques) constitueix la seva aportació més significativa i profitosa des del punt de vista de l’interès històric. Els personatges retratats literàriament són polítics, artistes, científics, escriptors, figures pintoresques d’àmbit català o purament local (Prat de la Riba, Pere Coromines, Joaquim Ruyra, Eugeni d’Ors, Coll i Rigau, etc.). Amb molts, Pla hi tingué un tracte personal, i això li permeté de fer-ne un retrat vivíssim; en els altres casos, s’ajudà d’un qüestionari que feu omplir als mateixos biografiats.

Col·laboració: 
JoMC / LlBG / JCA
Data de revisió: 
2017-11-22
Llegir més...