i Agustí Pons i Mir | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Agustí Pons i Mir

periodisme period i literatura lit
Periodista i escriptor.
Barcelona, Barcelonès, 20 de juny de 1947

Format a la Universitat de Navarra, a l’Escola de Periodisme de l’Església, on es titulà el 1967, i a l’Escuela Oficial de Periodismo, on obtingué la llicenciatura el 1973, s’inicià professionalment el 1964 a El Noticiero Universal, on fins el 1976 fou successivament cap de secció, columnista i coordinador del suplement literari. Cobrí la Caputxinada (1966) i guanyà, amb els reportatges Radiografía de los desheredados i Tres paisajes de Joan Salvat Papasseit, els premis El Ciervo (1968) i Manuel Brunet de la revista Destino (1970), respectivament, publicació a la qual s’incorporà. Director d’Oriflama, on també col·laborà, el 1976 formà part de l’equip fundacional del diari Avui, del qual fou columnista i subdirector fins el 1995. En 1981-84 suspengué l’activitat periodística per ocupar el càrrec de cap de gabinet del conseller de Cultura Max Cahner, en el primer govern de Jordi Pujol. El seu recull d’articles periodístics Figures i paisatges (nom de la columna diària publicada a l'Avui durant vuit anys) fou premiat amb el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1991). L’any 2018 assumí la direcció de la Revista de Catalunya.

Inicià la trajectòria literària com a poeta, amb un primer recull, La casa que vull (1971-73), incorporat posteriorment a Tractat de geografia (1980). En aquest gènere també ha publicat Cossos i fets (1977), Signe i desig (1986), Temps d’esbrotar (1898) i Metàfora (2009). Ha conreat també la narrativa de ficció amb Tretze contes llibertaris (1981) i la novel·la Bàrbara (2015). Tanmateix, el gruix de la seva producció, centrada en la història i les personalitats del món de la cultura i la política de la Catalunya posterior a la Guerra Civil Espanyola, és formada per prosa assagística, memorialística i biografies, i s’inicia amb el llibre de memòries Converses amb Frederica Montseny (1977). Amb Deu daus guanyà el premi d’assaig Joan Fuster (1991) i el Premi Nacional d’assaig (1994).

Des de mitjan anys noranta intensificà aquest vessant amb les biografies Joan Triadú, l’impuls obstinat (1994), Pere Calders, veritat oculta (1998), Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona (2000), Nèstor Luján, el periodisme liberal (2004, premi Crítica Serra d’Or), El notari Raimon Noguera (2011) i Espriu transparent (2013, premi Cadaqués a Quima Jaume). També ha publicat la crònica generacional Temps indòcils (2007); Cartes a Clara, una periodista del segle XXI (2010), reflexions sobre el periodisme a través del gènere epistolar; 1914-2014. Per entendre el segle XX (2014), una reflexió sobre la pugna entre totalitarismes i democràcia que va iniciar a Europa la Primera Guerra Mundial, i les semblances de tres personatges cabdals del segle XX: Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara (2017). El 2015 rebé la Creu de Sant Jordi.

Data de revisió: 
2018-05-29
Llegir més...