Nasqué durant la Dictadura de Primo de Rivera com una tribuna d’expansió i de defensa de l’alta cultura catalana. Tenia més de cent planes i hi aparegueren memorables estudis i assaigs d’Antoni Rovira i Virgili, Carles Soldevila, Melcior Font, Josep Pla, Domènec Guansé, Prudenci Bertrana, Joan Sacs, Joan Crexells, Tomàs Garcés, Carles Pi i Sunyer, etc.
Suspesa per raons econòmiques el 1929, fou represa pel setembre del 1930 (fins al desembre del 1930), sota la direcció de Ferran Soldevila. A banda dels antics i assidus col·laboradors, hi escriviren, entre d’altres, Manuel Brunet, Lluís Nicolau i d’Olwer, Baltasar Samper, i a les seccions de lletres, art i teatre, s’afegiren les d’economia i cròniques dels Països Catalans. Cal remarcar el número dedicat a la proclamació de la República Catalana. Interrompuda novament per les mateixes dificultats, fou represa el 1934 —cinc números—, sota el patrocini de la Generalitat i la direcció, implícita, de Josep Vicenç Foix. Entre els nous col·laboradors cal destacar Andreu Nin, Joan Puig i Ferrater, Josep Maria Miquel i Vergés, Martí de Riquer i Joan Teixidor.
Els fets del 6 d’octubre de 1934 en privaren la sortida i no retornà fins el 1938 —dotze números d’unes cent cinquanta planes cadascun—, sota el patrocini de la Institució de les Lletres Catalanes, tres directors —Rovira i Virgili, Ferran Soldevila i Jaume Serra i Hunter— i un redactor en cap molt eficaç: Armand Obiols.
Aquesta etapa, tan brillant i de concentració nacional, fou succeïda per cinc números a l’exili —1939-40, París—, patrocinats per la Fundació Ramon Llull, on hom manté el to d’alta cultura i hi ha algunes col·laboracions més de ciències. La Gestapo en destruí el número 99, a punt de sortir i dedicat a Lluís Vives. A Mèxic, aparegué un número triple, 99-100-101 (gener-febrer-març, 1943), publicat per Antoni M. Sbert, exiliat en aquest país, amb col·laboracions de Josep Carner, Pere Bosch i Gimpera, Artur Bladé i Desumvila, Ferran Soldevila, Ventura Gassol, Jaume Serra i Húnter, Antoni Xirau i altres. La represa a París, també gràcies a la Fundació Ramon Llull, tingué només tres sortides (1947), amb Obiols com a coordinador i sense minva de qualitat. Encara aparegué el número 105 a São Paulo (1956), gràcies al col·leccionista de pintura Salvador Riera, per bé que el contingut original fou enviat des de Catalunya, preparat sobretot per Joan Triadú, Max Cahner i Albert Manent, amb col·laboracions de Carles Riba, Josep Trueta, Ferran Soldevila, Jordi Rubió i escrita per Rafael Tasis. El número 106 es publicà a Mèxic (1967), però també fou preparat a Barcelona.
Després del franquisme, al gener del 1986 s’inicià una nova etapa de la revista amb la constitució de la Fundació Revista de Catalunya. Presidida fins el 2011 per Max Cahner, l’objectiu de la Fundació és la creació i el sosteniment de publicacions en llengua catalana i, especialment, l’edició de la Revista de Catalunya. Albert Manent hi tingué també un paper essencial, i n’exercí la funció de director a partir del 2008-09. Posteriorment han ocupat el càrrec Jordi Amat (2011-12), Josep Maria Roig Rosich (2012-15) i Quim Torra (2015-18). El 2018 n’assumí la direcció Agustí Pons. L’any 2016 rebé la Creu de Sant Jordi.