i Provença | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Provença

Occitània
Paisatge de la Provença
© B. Llebaria
País d’Occitània, limitat a l’W pels territoris del Llenguadoc, a l’E per la Ligúria i el Piemont, al N pel Delfinat i al S per la mar Mediterrània.

En la divisió administrativa francesa resta inclosa en la regió Provença-Alps-Costa Blava, la qual comprèn els departaments dels Alts Alps, Alps de l’Alta Provença, Alps Marítims, les Boques del Roine, Var i Valclusa.

Des del punt de vista físic, el relleu del país provençal presenta una estructura esglaonada des d’una línia de crestes prealpines o alpines (mont Ventor 1.912 m; mont Lura, 1.827 m; mont Pelat, 3.053 m) fins a la mar. Aquest fet explica el clima mediterrani uniforme, sec i lluminós. El conjunt, però, és modificat en la seva estructura per diversos accidents secundaris, masses montuoses suplementàries i conques fluvials, i adquireix una gran diversitat. Així, cal parlar d’una Provença del Roine i de la Baixa Durença, formada per terres al·luvials riques, transformades per a l’agricultura, així com també dels territoris de la Crau i de la Camarga. En segon lloc, hi ha una Provença marítima, de difícil accés per terra, amb plegaments que arriben fins a la mar i que donen una costa alta i retallada (Costa Blava), amb platges molt petites (massís de l’Esterèu, al centre; les riberes de Niça, Mònaco i Menton, en el tombant E, en direcció als Alps, etc.). També és important, com a contrast, la Provença alpina, constituïda per una vall extensa i fèrtil (la Durença) i un conjunt de terres altes semidesèrtiques.

És el país del conreu de la lavanda (Gap, Dinha) i dels ramats. Per últim, cal esmentar una Provença interior, en la qual els massissos poc elevats (Santa Victòria, la Santa Bauma, etc.) configuren les conques conreades i determinen l’establiment dels nuclis principals de població (Ais de Provença, Sant Maximí, Brinhòlas, etc 

Conreus de vinyes i espígol a la regió de la Provença, a França
© Fototeca.cat-Corel
). Hom hi conrea principalment la vinya. La part del territori industrial correspon, però, a l’E, al punt on s’articulen la ciutat de Marsella i el Roine: del port de Marsella a la mar de Berra i al golf de Fòs (refineries de petroli, important complex industrial). La importància del port marsellès —unit a la capital de l’estat per ferrocarril directe— ha estat decisiva per al desenvolupament del país fins que la indústria petroliera, situada al mar de Berra, substituí l’antiga elaboració industrial del sucre i de l’oli, alhora que patrocinà també la creació d’un complex petroleoquímic portuari. Amb tot, i malgrat que, de sempre, el turisme ha estat un dels recursos notables del país (és la primera regió turística de França), Provença, com la resta dels territoris occitans, sofreix les conseqüències d’una mala planificació, fruit de la política centralista de l’administració francesa. En realitat, davant els greus problemes que afecten l’economia i la societat provençals (saturació del mercat turístic, increment constant de l’atur, especulació del terreny, etc.), manca una estratègia precisa que posi fre a la dependència de les grans societats economicofinanceres i converteixi el país en veritable centre de decisions.

Terra dominada per l’imperi Romà i fortament marcada per la seva cultura (Provincia Romana), la Provença —que rep aquest nom característic a través d’un llarg procés d’especialització del terme llatí Provincia i després d’un seguit de notables vicissituds històriques— es constitueix a partir del tractat de Verdun (843) com una frontera, establerta pels carolingis al Roine, entre la Francia Occidentalis i la Lotaríngia. Al segle X aquest territori passà a ésser possessió dels reis de Borgonya i, el 1032, a l’Imperi. En aquesta època hi resta consolidat un poder comtal (regne, marquesat i comtat de Provença) sorgit de la lluita contra els sarraïns. Després d’haver estat possessió catalana i tolosana, en el període en què el país brillà esplendorosament amb una civilització refinadíssima en tots els camps (art occità), (literatura occitana), l’impacte de la croada albigesa ((albigès)) modificà considerablement aquesta situació al llarg del segle XIII. La casa reial francesa aconseguí de penetrar en el país indirectament, alhora que també intentava d’emparar-se del comtat de Tolosa. La intervenció angevina —deguda a la política matrimonial— féu, però, que durant llarg temps Provença restés protegida davant el perill d’annexió francesa pel fet que es trobava inclosa en el conjunt polític de la Mediterrània, que tingué la capital a Nàpols. La reina Joana I (1345-82) i el rei Renat (1436-80), bon administrador i gran mecenes, serien dues figures beneficioses per al país. Fou també durant aquest període que el papat fixà la seva residència a Avinyó, i així l’antic marquesat esdevingué comtat. A partir del 1273, el rei de França cedí al papa el territori avinyonès, que, un cop restablerta a Roma la capitalitat de l’Església, ja no fou reintegrat al país provençal, sinó que, després de llargues disputes, passà a França (1790). D’altra banda, el 1388, fou consumat el projecte de desmembració de l’antic regne: Niça, la vall de Lantosca i els territoris de Barceloneta passaren a formar part del comtat de Savoia (i romangueren en possessió d’aquesta casa comtal fins el 1860, any que, en virtut d’un referèndum, s’integraren a l’Estat francès). Mentrestant, Carles III, successor del rei Renat, deixà, en morir, el comtat a les mans del rei de França. A partir d’aquest moment, la història del país resta definitivament lligada als esdeveniments polítics i històrics de França: el 1501 fou creat un parlament sotmès a les ordres franceses i el 1547 es consumava l’annexió i era implantada a Provença la llengua, la cultura i l’administració dels invasors. Al segle XVI, el país sofrí unes guerres de religió cruels i inacabables: Marsella arribà a separar-se de la corona francesa entre el 1591 i el 1596. Un segle més tard es produïren unes revoltes sagnants (revolta dels Cascavèus, 1630) contra la política centralista de Richelieu i, del 1789 al 1793, la revolució burgesa dividí pràcticament la terra de Provença en dos bàndols (Avinyó fou una plaça jacobina, alhora que Marsella abraçava la causa dels girondins). Després de la Revolució Francesa i fins al segle XX, Provença es mostra com un país sorprenent: país dretà, ultrareialista en el “terror blanc” del 1815; país esquerrà, republicà, que portà vers la Revolució l’aldarull contra el cop d’estat bonapartista del 1851; país de la Comuna de Marsella (1871), de fortes tendències radicals i socialistes. El problema més difícil que presenta, en aquesta època, és la disjunció dels fets polítics majoritaris i del sentiment històric: el renaixement occitanista de Provença és, d’entrada, de signe urbà i proletari, però, amb el felibritge, es converteix en rural i burgès i, a causa de l’actitud dretana de Mistral, es manifesta com un moviment força reaccionari. Només l’ occitanisme, després del 1950, ha pogut, en certa manera, restablir una situació d’equilibri, amenaçat encara pels múltiples problemes socioeconòmics que posen en un segon terme la qüestió d’afermament lingüístic i cultural.

Col·laboració: 
RoL
Data de revisió: 
2017-02-21
Llegir més...