Succeí el seu pare Pere (VIII) de Queralt i d’Icard. A les corts del 1626 no s’adherí gaire a la política d’Olivares. Anà a les guerres d’Itàlia (1630) i el 1637 rebutjà el càrrec d’ambaixador a Venècia. El 1638 fou nomenat lloctinent general de Catalunya. A causa de la guerra amb França, de les necessitats militars i econòmiques de la corona i de la situació de Catalunya com a teatre d’operacions militars francohispàniques, hagué de bestreure diners per al manteniment de les tropes i la reparació de les fortificacions, fer lleves per a assegurar la defensa del Principat i per a la guerra d’Itàlia, i allotjar l’exèrcit castellà a Catalunya. Tot això l’obligà a enfrontar-se amb la generalitat (impediment de comerciar amb França i confiscació de les mercaderies de contraban de la generalitat), arrest de diputats (Francesc de Tamarit) i de consellers (Vergós i Serra) a propòsit dels allotjaments i les lleves. Enfrontat amb la resistència del Principat i amb les instruccions de Madrid, hagué de sofrir les crítiques de Madrid arran de la caiguda de Salses (1639) a les mans dels francesos, tot i l’èxit de la campanya de recuperació de la plaça (1640). Sense partidaris, desbordat pel fenomen més profund de la resistència del Principat, la revolta pagesa aixecada contra els terços castellans, intentà de fugir davant l’entrada dels segadors a Barcelona (1640) que tragueren de la presó Tamarit, Vergós i Serra, i morí víctima de les ires populars en la jornada del Corpus de Sang .
Dalmau de Queralt i de Codina
© Fototeca.cat
Segon comte de Santa Coloma ( Dalmau III de Queralt ) i baró de Ponts.