i Reforma | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Reforma

Mapa de la Reforma
© fototeca.cat
història eclesiàstica hist ecl
Període de la història del cristianisme occidental que, iniciat al segle XV, perdurà fins al XVII i que és a l’origen de les Esglésies protestants (protestantisme) d’una una banda i de la Contrareforma de l’altra.

D’una manera gràfica i simplificadora, es considera que la Reforma té com a data d’inici el 31 d’octubre de 1517, en què suposadament el monjo Martí Luter va fer públiques les anomenades 95 tesis de Wittenberg clavant-les a la porta de l’església de la universitat d’aquesta ciutat, fet que segons molts estudiosos probablement no tingué lloc. En aquest document, concebut com una crítica a l’Església catòlica, codificà dos postulats bàsics que es convertiren en l’eix del moviment: d’una banda, que la Bíblia és l’autoritat religiosa primordial i que la salvació és només assolible (però no inevitablement) per la fe i no pas per les obres. A la base del moviment hi ha la dissolució de l’ordre medieval i dels suports fonamentals que el sostenien, sense una substitució oportuna.

D’una banda l’Església havia debilitat l’Imperi, desequilibrant-ne la unitat; de l’altra, el clergat s’havia anat desvalorant d’ençà del Cisma d’Occident, que havia suscitat una fiscalització política i burocràtica, amb un complex sistema de reserves i comenda que creà fortes tensions entre les esglésies nacionals naixents i el papat i afavoria l’acumulació de beneficis que convertia els bisbes i abats en senyors i administradors i donava peu a la formació d’un proletariat clerical. Els papes del s. XV, sobretot a partir de Pau II (1474), havien esdevingut un príncep més en el conjunt sociopolític italià; els interessos polítics dels Estats Pontificis, hipotecats sovint pel nepotisme, passaven per damunt de les preocupacions religioses. Cal afegir-hi encara la manca d’una eclesiologia clara a partir del Cisma d’Occident i del conciliarisme, fruit de la decadència de l’escolàstica obligada dels grans temes de la revelació i abocada també al nominalisme, juntament amb el naixement dels corrents predemocràtics, que si més no iniciaven una secularització de l’Església, que fins aleshores usufructuava, entre altres, el monopoli cultural. Finalment, cal també tenir en compte l’excessiva exteriorització de la vida religiosa del poble, mancat de formació.

La reforma es feia necessària. Dins la clerecia se centrà en la fundació de nous ordes religiosos amb la figura del clergue regular (teatins, barnabites, somascs, jesuïtes) i de nous ordes femenins (angèliques, ursulines, etc.) sense clausura, menys contemplatius i més actius. Els antics ordes monàstics i mendicants animaven en llur interior la formació de congregacions observants o de reforma que fins i tot, com en el cas dels caputxins, arribaren a constituir un orde nou. Apareixen també bisbes preocupats per la reforma, vinculats sovint a les germandats o companyies de laics, a Itàlia, o vinculats a l’obra reformadora dels Reis Catòlics a la península Ibèrica. En canvi, els concilis de Constança, Basilea, Florència i V del Laterà, preocupats per la tensió concili-papa, contraposaren la reforma in capite a la reforma in membris i fracassaren rodonament en els escassos decrets reformadors. Els papes, semblantment, estaven més preocupats per sotmetre el conciliarisme que per la reforma. Cal esperar el 1523 perquè Adrià VI reconegui les culpes del pontificat (dieta de Nuremberg) i, sobretot, caldrà situar la recuperació de ple en els papes posttridentins a partir de Pius V. Pau III, que en el famós Consilium de emendanda Ecclesia (1537), reconeixia com a causa principal dels mals de l’Església l’abús de l’autoritat papal, nomenà un grup de cardenals procedents del camp reformista —G. Contarini, G.P. Carafa, I. Sadoleto, R. Pole— i, sobretot, convocà el concili de Trento. Altres moviments de reforma pretridentina foren el de Jean Standonck, entorn del col·legi de Montaigu a París, l'evangelisme sobretot del grup de J. Lefèvre d’Étaples a Meaux amb la difusió de la Bíblia en llengües populars, l'humanisme i l'erasmisme, amb la seva valoració i estudi crític de l’Escriptura. Més localitzats foren els moviments de la Devotio Moderna als Països Baixos i l’experiència reformadora a la península Ibèrica, on a partir del concili de Sevilla (1478) la reforma s’encaminà especialment vers el clericat i vers la renovació teològica. L’obra iniciada per Francisco de Vitoria a Salamanca s’uní amb un intent d’integració humanista a Alcalá de Henares, obra de F.J. de Cisneros, propulsor també de la plurireforma franciscana. La institució de la inquisició (1478) i del Sant Ofici (1542) assenyalà ja aleshores un dels aspectes de la futura reforma, tant hispana com general. A partir de Trento, la reforma catòlica, estimulada per la protestant, adoptà el to de contrareforma, concepte a què alguns autors, seguidors de Leopold von Ranke, reduïren la reforma catòlica, mentre que d’altres, seguint H. Jedin, J. Lortz i K. Eder, consideraren ambdós moviments complementaris. La Reforma al centre d’Europa pren una força més virulenta.

L’actitud de Martí Luter en la qüestió de les indulgències tingué una repercussió gairebé europea en un ambient sociopolíticament preparat com era l’alemany. L’excomunió, juntament amb l’àmplia controvèrsia teològica —prop de 200 obres catòliques de rèplica— i la difusió de les seves obres (la primera edició fou el 1518) anaren conformant tot el seu pensament teològic i religiós, que bàsicament restà establert el 1520. Mentrestant, a Wittemberg, hom portava a la pràctica aquestes idees i sorgiren ja els primers nuclis radicals, com els profetes de Zwickau (N. Storch, T. Drechsel, M. Stübner) i els seguidors de Thomas Müntzer. L’humanisme, d’altra banda tan proper a les actituds crítiques antieclesiàstiques de Luter i a les seves urgències reformadores, no tolerà la tendència al pessimisme antropològic i a l’esclavitud de la raó en què incorria el pensament luterà i provocà no sols l’enfrontament entre ambdós líders, Luter i Erasme, sinó fins i tot el refús per gran part d’humanistes. Alguns, però, com P. Melanchthon, representaren, prop de Luter, l’esforç irenista de no ruptura amb els catòlics, secundant la política imperial (dieta d’Augsburg, dieta d’Espira).

Contemporanis del moviment luterà són els primers reformadors suïssos: Ulrich Zwingli, J. Oecolampadius, Joachim Vadiam. El cantonalisme suís, però, privà la formació d’un moviment reformador nacional, malgrat els privilegis atorgats pels papes amb vista a aquesta transformació, i topà amb els cantons catòlics agrupats pel concordat federal catòlic (1525), i amb els primers grups baptistes (anabaptista), sobretot el de Menno Simons (mennonita). Malgrat la difusió que feu Zwingli de les obres primerenques de Luter a Zuric (1519), s’hi enfrontà a causa de la doctrina eucarística en el col·loqui de Marburg (1529) convocat per Felip de Hessen, que cercava un acord religiós que portés els suïssos a la coalició antihabsbúrgica (dieta d’Augsburg). La mort de Zwingli a Kapel (1531) permeté l’acord (Consensus tigurinus, 1549) amb el seu successor, Heinrich Bullinger, i amb el nou líder de la Reforma suïssa, Joan Calví, amb el qual el centre reformador es traslladava de l’eix de Zuric-Berna a Ginebra. L’expansió de la reforma jugà també amb l’enfrontament de les dues forces representants de l’antic ordre, el papa (Climent VII) i l’emperador (Carles V): la guerra arribà fins al saqueig de Roma pels soldats de l’Imperi (1527). Mentrestant l’emperador, que, a causa del casament del seu germà, Ferran, amb Anna d’Hongria, assumia la defensa de les fronteres orientals contra els turcs, necessitava l’ajut militar dels prínceps, ajut que no prestarien (lliga d’Esmalcalda) sinó en canvi d’una actitud més benvolent envers els reformadors. Els mateixos prínceps, ajudats pels reis de França i a partir del 1533 pels d’Anglaterra en llur lluita contra els Habsburg (Luter els havia concedit el dret a la defensa armada enfront de l’emperador en els Articles de Torgau del 1530, que serviren de base a la confessió d'Augsburg) i ajudats pels escamots de cavallers, agrupats entorn d’Ulrich von Hutten i Franz von Sickingen, àvids dels béns eclesiàstics (bisbats, abadies, convents) secularitzats, contribuïren amb les armes a la difusió de la Reforma fins a obtenir, per la pau d'Augsburg (1555), el dret de reforma (matisat pel reservatum eclesiasticum) atorgat de primer als luterans i ampliat als calvinistes, després de l’adhesió del Palatinat a Frederic III (1563).

El calvinisme, més sistemàtic que el luteranisme, del qual depenia malgrat algunes diferències importants tant en el camp doctrinal (doble justificació, eucaristia) com en el disciplinari (sistemes sinodal i presbiteral, enfront de l’episcopal, que prengueren volada amb el nom de congregacionalisme i presbiterianisme, sobretot a l’Església d'Escòcia), desbordà l’àmbit suís i penetrà a França, on assumí una forma religiosopoliticomilitar (hugonot) que portà a les guerres de religió (1562-98). Als Països Baixos, la situació sociopolítica el convertí en la religió de la revolució nacional contra el rei catòlic d’Espanya i en religió oficial de la república holandesa (1609). El 1618 el sínode reformat aplegat a Dordrecht establí les bases de l’església nacional holandesa. Amb el tractat de Crépy (1544) i la política repressiva del duc d’Alba, que comportà l’emigració de valons i flamencs sobretot a Wesel, el calvinisme penetrà també en l’àmbit geogràfic alemany: la celebració d’un sínode general a Emden (1571), juntament amb la protecció d’un estol de prínceps que el preferien al luteranisme, permeté la constitució de l’associació general sinodal (1610). Des d’aquesta plataforma germànica el protestantisme continental penetrà als països nòrdics, on, més encara que en el centre d’Europa, l’establiment de la Reforma obeí a la pressió de les forces polítiques. Federats ja per la unió de Kalmar (1397), la Reforma pogué passar fàcilment d’un país a l’altre; la conversió al luteranisme de Gustau I de Suècia i la seva actitud a la dieta de Västerås (1527) en permeteren la ràpida difusió. Fou també la població germànica el vehicle transmissor de la Reforma, no solament a Prússia, on ho facilità la secularització de l’orde dels cavallers teutònics per Albert I de Brandenburg (1525), sinó també a Hongria i a Polònia, on la noblesa, en lluita contra la jurisdicció episcopal, acollí de bon grat les noves doctrines. En aquestes zones convisqueren pacíficament luterans, calvinistes, germans moravians i els moviments antitrinitaris. Més enllà, en les zones de predomini ortodox, la Reforma, considerada una controvèrsia teològica de l’Església llatina occidental, no tingué pràcticament cap repercussió, fins als intents d’introduir el calvinisme. A Anglaterra la Reforma fou imposada per la corona, ajudada per un cert règim d’església nacional, que tradicionalment tenia concedit pels papes. Comença amb el cisma d'Enric VIII d’Anglaterra. Sota Eduard VI luteranisme i calvinisme penetren tant en la doctrina com en el culte. Fracassada la restauració catòlica de Maria Tudor, l'anglicanisme rebé amb Elisabet I la seva forma definitiva. Els intents d’enllaçar amb els luterans fracassaren: a Wittemberg hom es negà a reconèixer la nul·litat del matrimoni d’Enric, el qual, per la seva part, no acceptà la confessió d'Augsburg. La presència calvinista, per la seva actitud puritana (puritanisme), no fou mai ben acollida i donà lloc als primers dissenters (‘dissidents’) dintre l’anglicanisme oficial. Cap a la darreria d’aquest període reformador, les esglésies de la Reforma, amb la formulació de les confessió de fe i la publicació de catecismes i manuals dogmàtics, intentaren de posar fi a la incertesa doctrinal i a l’arbitrarietat de la predicació fixant les línies generals de l’ortodòxia reformada; les diferents ordenacions eclesiàstiques, d’altra banda, regularen la disciplina, mentre que amb l’erecció de centres de formació per als ministres hom n'assegurava la qualitat. No hi mancaren tampoc elements propis de contrareforma, com és ara la redacció d’índexs de llibres prohibits, sobretot per part luterana, i la clara distinció amb els altres grups religiosos. En reacció contra aquesta ortodòxia, sorgiren moviments revolucionaris i els futurs pietisme i protestantisme liberal.

Col·laboració: 
JBa
Data de revisió: 
2017-10-31
Llegir més...