i Requesens | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Requesens

Armes dels Requesens
genealogia geneal
Llinatge de mercaders i ciutadans que hom troba establerts (1272) a Tarragona i que assoliren el grau de cavallers a la segona meitat del s XIV i el de nobles el 1458.

Els Requesens

La seva influència i enlairament polítics es degueren a la vinculació que tingueren amb el càrrec de governador general de Catalunya i especialment al fet d’haver-se posat al costat de Joan II en la guerra civil del 1462. Llur vinculació amb el llinatge homònim de cavallers, que hom troba a la ciutat de Girona el 1181 (Arnau de Requesens) i amb el castell de Requesens, no ha pogut ésser establerta. L’esmentat Arnau fóra avi dels possibles germans Guillem i Arnau de Requesens: Guillem de Requesens (mort després del 1262), senyor del castell de Requesens, es casà amb una pubilla del llinatge Anglès, que li aportà la torre o força de Cabrera a la ciutat de Girona, dita castell de Cabrera i després de Requesens, en feu dels Montcada. Aquesta herència passà als Botonac i després als Castellnou, que algunes vegades es cognomenaren de Requesens. L’esmentat Arnau de Requesens (mort després del 1256), possible germà de Guillem, es casà amb una altra pubilla, Agnès de Pelacalç, senyora de Pelacalç. L’herència d’aquesta branca fou recollida per la seva neta, Elionor de Requesens, que l’aportà al seu marit Ponç de Caramany i a llurs descendents. Una hipòtesi per a l’entroncament entre aquests Requesens i els tarragonins podria ésser la que un fadristern de la branca de Pelacalç cercaria fortuna deixant la cavalleria i dedicant-se al comerç. Seguint aquesta hipòtesi el Bernat de Requesens que hom troba establert (1292) a Cotlliure seria parent dels germans Bernat (mort el 1286) i Guillem de Requesens (mort el 1287), primers representants coneguts d’aquest llinatge a Tarragona, on eren ciutadans i petits propietaris. L’estada d’aquests germans —de possible origen gironí— a la Catalunya Nova s’explicaria pel fet d’haver estat cridats pels diversos bisbes de procedència gironina que governaren l’arxidiòcesi durant aquell temps. D’altra banda és testimoniada la relació comercial dels Requesens tarragonins amb Cotlliure. Sembla que Bernat fou pare de Guillem de Requesens (mort el 1303), que fou cambrer de la seu de Tarragona, i Guillem ho fou de Berenguer i de Pere de Requesens (mort el 1328?), que inicià la línia de Vilafortuny; dedicat al comerç i als negocis marítims, fou conseller reial, comprà al rei, a carta de gràcia, el castell de Muredine i la senyoria baixa de Vilafortuny. Aquesta línia sembla que s’extingí a la segona meitat del s XV. Berenguer de Requesens (mort el 1317/28) fou jurat del port de Tarragona, intervingué també en empreses comercials i amb el capital que li produïren comprà les senyories baixes de Vilallonga i Castellnou i fou pare de Berenguer i Pere de Requesens i de Llorenç (mort després del 1344), que a més de Vilallonga posseí les senyories de Butsènit, Bellmunt, el Catllar i Puigdelfí; pel fet que aquestes dues darreres haurien estat adquirides o heretades dels Montoliu, algun dels seus descendents emprà el cognom de Montoliu. La seva descendència s’extingí amb les seves besnetes. Vilallonga i Puigdelfí, però, sembla que passaren a una branca de la línia d’Altafulla iniciada per Bartomeu de Requesens i de Montoliu i extingida amb els seus nets. La línia d’Altafulla fou començada per Berenguer de Requesens i de Llorenç (mort després del 1374). Ell o el seu pare compraren les senyories d’Altafulla (que havia estat comprada a la corona el 1324) i la Nou, que heretà el seu fill Lluís de Requesens i de Montoliu (mort després del 1382), el qual es casà amb Elfa de Relat, que li aportà les senyories de Vallvidrera, Olorde i possiblement Molins de Rei. Segurament fou llur fill Hug de Requesens i de Relat, senyor de Vallvidrera, iniciador de la branca de Vallvidrera. La línia d’Altafulla fou continuada pel fill gran Lluís de Requesens i de Relat. Un altre fill seria Guerau de Requesens i de Relat. La línia dels Requesens de Lleida sortiria d’un fill cabaler de Lluís de Requesens i de Relat, que fou Lluís de Requesens i de Santacoloma, donzell i cambrer d’Alfons IV, que tal vegada no fóra arriscat d’identificar amb el poeta homònim. El seu germà gran Bernat de Requesens i de Santacoloma continuà la baronia d’Altafulla (després dita de Pantel·leria) i fou pare de Joana Mateua de Requesens i de Montcada (morta el 1510), que heretà de la seva mare la baronia de Riba-roja i fou casada amb el seu nebot valencià per part de pare i nebodastre per part de mare, Galceran Lluís de Requesens i de Cardona, i de Lluís de Requesens i de Cardona (mort després del 1499), el qual guanyà en plet (1470) les baronies d’Altafulla, la Nou, l’Arboç i Castellet a la seva germana, que n'havia estat feta hereva per llur pare i més tard les vengué al seu cosí Pere de Castellet i de Requesens i a Guillem de Peralta. Comprà l’illa de Pantel·leria (1492) a Joan de Bellvís i de Cardona, i obtingué amb caràcter perpetu (1473) la important castellania de la ciutat de Marsala amb els imposts i les gabelles del seu port, a Sicília, on restà radicat. Fou pare, amb una filla de l’important magnat marquès de Cotrone, de Bernat de Requesens i de Centelles-Ventimiglia, i aquest de Josep de Requesens i de Ventimiglia, primer comte de Buscemi, el fill del qual, Antoni de Requesens i de Requesens (mort en 1638/39), fou el primer príncep (1620) de Pantel·leria, vicari general de Sicília, diputat d’aquest regne i pretor de Palerm. El 1582 comprà la baronia de La Ferla als Spatafora i els la revengué el 1589. La línia s’extingí a la segona meitat del s XIX i l’herència fou recollida pels Reggio, prínceps de La Catena, i després pels Grifeo. La línia (secundogènita?) dels comtes de Palamós i barons de Molins de Rei fou començada per Galceran de Requesens i de Santacoloma, que fou pare, entre d’altres fills, de Galceran, Berenguer Joan, que formaren dues branques, d'Onofre de Requesens i Joan (mort després del 1509), que fou canonge i ardiaca major de Girona i s’establí a Xipre, on morí, de Dionísia de Requesens i Joan, morta sense fills (1535) després d’haver heretat del seu marit Gaspar Benet de Montpalau la baronia de Vallmoll, que deixà en indivís a les seves nebodes Estefania de Requesens i Roís de Liori i Maria de Requesens i Enríquez (que restituí la seva part el 1538 a Francesc Burguès), i de fra Bernat Guerau de Requesens i Joan (mort vers el 1517), comanador de Granyena i Vallfogona, preceptor de Térmens, i gran prior de Catalunya a l’orde de Sant Joan (1501-17), de Dimes, que formà una altra branca, i del primogènit Lluís de Requesens i Joan de Soler.
Els Requesens, prínceps de Pantel·leria

Aquest tingué per fill (que li premorí el 1507) Galceran o Galceran Lluís de Requesens i de Cardona, que fou governador general de Catalunya (1485), alcaid o capità del castell de Salses (1505) i fou desposat (1469) i casat (1481) amb la seva tia valenciana Joana Mateua de Requesens i de Montcada, de la qual tingué per filla Beatriu de Requesens i de Requesens (morta després del 1542), que heretà de la seva mare la baronia de Riba-roja i fou monja de Santa Caterina de València. Galceran Lluís feu hereva la seva germana Estefania de Requesens i Roís de Liori, els descendents hereus de la qual fou disposat que es cognomenessin alternativament Requesens-Zúñiga i Zúñiga-Requesens. Foren pares de Lluís de Requesens i de Zúñiga, que tingué per filla i hereva (per mort del primer fill Joan de Zúñiga-Requesens i Gralla) Mencia de Requesens-Zúñiga i Gralla (morta el 1618), la qual es casà primer amb Pedro Fajardo y Fernández de Córdoba, tercer marquès de Los Vélez i segon de Molina, de qui fou segona muller, i després amb Juan Alfonso Pimentel, comte de Benavente, amb el qual fou mare del primer marquès de Benavente. Els descendents del primer, els Fajardo, heretaren les baronies de Castellvell de Rosanes i Molins de Rei, es cognomenaren també Fajardo de Requesens-Zúñiga i foren marquesos de Martorell. La branca de Galceran, comtes de Trivento i Avellino, fou començada per Galceran Bernat, Bernat Galceran o Galceran de Requesens i Joan, que, ultra uns fills naturals, només tingué filles legítimes, de les quals fou l’hereva Isabel de Requesens i Enríquez, dita també Isabel Enríquez de Requesens (morta després del 1507), que fou segona comtessa de Trivento i d’Avellino i baronessa de Calonge i heretà de l’oncle Lluís el comtat de Palamós, discutit, però, per la seva cosina germana Estefania de Requesens i Roís de Liori. Tots aquests estats els aportà en matrimoni (1506) al seu cosí germà Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens, comte d’Oliveto i baró de Bellpuig. Llurs successors es cognomenaren un cert temps Cardona-Anglesola-Requesens. La branca siciliana de Berenguer Joan, després barons de San Giacomo, fou iniciada per Berenguer o Berenguer Joan o Joan Berenguer de Requesens i Joan (mort vers el 1509), que estigué també dedicat a la mar i fou coper, majordom i ambaixador del rei Joan II. Tingué, ultra uns fills naturals, entre els quals Jeroni de Requesens, de la seva segona muller, Elisabet de Corbera-Campllong i Albert (vídua de Francesc de Muntanyans), baronessa de Púbol i senyora de les escrivanies de Girona, el fill Francesc de Requesens-Campllong i de Corbera, dit també Francesc de Muntanyans (mort vers el 1540), a qui llurs pares deixaren per hereu i fou baró de Púbol. Aquesta baronia, mancada de fills legítims, passà a la seva filla natural Elisabet Constança de Requesens-Campllong i Camps (morta vers el 1583), que l’aportà al seu marit Honorat Jaume d’Horta, òlim de Muntanyans i de Torrelles (alguns de llurs descendents empraren com a primer cognom el de Requesens). De la primera muller tingué Manuel que passà a Sicília— i Joan Lluís o Lluís Joan de Requesens i Pastor. El seu fill Berenguer de Requesens i Tagliavia d’Aragona (mort vers el 1557), cavaller de Sant Jaume, també capità general de les galeres de Sicília i que el 1551 anava amb l’estol d’Andrea Doria contra el corsari Dragut, el 1560 defensà l’illa de Gerba contra els turcs i caigué presoner. Fou alliberat dos anys després; aquell càrrec també l’ostentà el seu fill Francesc de Requesens i de Ventimiglia, cavaller de Sant Jaume, el qual es casà amb Petrusa o Peronella de Peralta i Zornati, baronessa de San Giacomo. La branca s’extingí amb llur neta Isabel de Requesens o potser filla—, que aportà aquesta baronia als seus descendents i del seu marit Martí d’Alagó-Arborea i d’Espés-Madrigal, segon marquès de Villasor a Sardenya i baró de Sant Boi de Llobregat. Hom no ha pogut establir la filiació d’uns Requesens que es troben establerts a Perpinyà com a nobles a la fi del s XVI. La branca de Dimes fou iniciada per Dimes de Requesens i Joan, que tingué dues filles, Caterina de Requesens i de Sabastida, morta sense fills del seu marit Joan de Santcliment, àlies de Requesens, que heretà del sogre la castellania de Salses, i Elisabet de Requesens i de Sabastida (morta el 1574), que fou muller de Joan de Boixadors-Desvalls i de Tagamanent, senyor de Savallà. Alguns de llurs descendents també es cognomenaren Requesens i radicaren a Perpinyà, enllaçant amb els Saragossa, els Caramany i els Sentmenat.

Col·laboració: 
AFE / MxC / MCo
Llegir més...