Vida i obra
Iniciat molt jove en el periodisme, el seu primer article en català aparegué a La Justícia, setmanari republicà tarragoní. Llicenciat en dret (1916), anà a Barcelona a estudiar lleis, però hagué de retornar a Tarragona sense haver pogut acabar la carrera per dificultats econòmiques; hi fundà (1901) i dirigí el setmanari federal La Avanzada, fundà Joventut Federal, s’ocupà en feines administratives i feu conferències.
El seu pensament polític, que influí en la seva obra històrica, es caracteritzà per la defensa del federalisme d’arrel pimargallià; del sobiranisme del poble català com a mitjà per a aconseguir una federació dels quatre grans pobles peninsulars (Catalunya, Castella, Euskadi i Portugal); de l’obrerisme socialista no partidari i contrari a l’anarcosindicalisme; de l’europeisme, i del liberalisme polític de base humanista i oposat al liberalisme econòmic. Fou sempre molt bel·ligerant amb el catalanisme conservador de la Lliga, amb l’anticatalanisme lerrouxista i amb els sectors més durs del capitalisme català.
Fou militant de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910-14), fundà Esquerra Catalanista (1914), fusionada amb Unió Catalanista (1915), milità a Acció Catalana (1922-30), contribuí a crear Acció Republicana de Catalunya (1930-31), inspirà la fusió d’Acció Catalana Republicana o Partit Catalanista Republicà (1931) i, finalment, milità a Esquerra Republicana de Catalunya (1932-49). Elegit diputat al Parlament de Catalunya (1932), en fou vicepresident primer (1938-40).
El 31 de gener de 1939 entrà a França amb els seus familiars i visqué a Montpeller i a partir del 1946 a Perpinyà. Alliberada França, el president de la Generalitat, Josep Irla, li encarregà la constitució del Consell Assessor de la Generalitat. Fou president del Parlament de Catalunya (1940-49), membre del Consell Nacional Català (1940-44), president del Consell Assessor de la Presidència de la Generalitat (1945-49) i conseller del govern de la Generalitat (1945-48).
Acció política, periodisme compromès en les idees d’esquerra no marxista i nacionalistes i estudi de la història són tres elements que apareixen íntimament relacionats en la seva trajectòria intel·lectual i cívica.
La seva tasca periodística és d’una riquesa excepcional i d’un gran interès per a conèixer la realitat política, cultural i social del primer terç del segle XX; ho testimonien els nombrosos aplecs monogràfics amb articles apareguts després de la seva mort: Els polítics catalans (1929), Quinze articles (1938), Els corrents ideològics de la Renaixença catalana (1966), Prat de la Riba (1968), Viatge a l’URSS (1968), Siluetes de catalans. Segles XIX i XX (1969), 49 articles (1970), Notes obreres (1986), Catalunya i Espanya (1988), Antoni Rovira i Virgili i la qüestió nacional. Textos polítics (1913-1947) (1994), “La guerra que han provocat”. Selecció d’articles sobre la guerra civil (1998), entre d’altres de caràcter més estrictament literari.
El 1905 guanyà el concurs de periodisme organitzat per El Poble Català, del qual fou redactor (1906-14). Especialitzat en política estrangera, aconseguí una àmplia audiència. El 1914 se separà —juntament amb altres redactors d’El Poble Català— de la UFNR per disconformitat amb l’anomenat Pacte de Sant Gervasi. Col·laborà en publicacions populars com La Campana de Gràcia, on el 1908 començà a escriure les “Notes Obreres”, i, entre el 1909 i el 1917, a L’Esquella de la Torratxa; i en la premsa de guerra (Moments, Diari de Catalunya, Meridià, Catalans! i Amic). També col·laborà en altres publicacions (El Gall, Renaixement, Unió Catalanista, L’Opinió, La Revista i La Rambla). Durant l’exili participà a Per Catalunya de Niça, Germanor de Santiago de Xile, Catalunya de Buenos Aires i La Nostra Revista de Mèxic.
Promotor de diverses empreses de difusió cultural, el 1910 fundà la Societat Catalana d’Edicions, on publicà la seva Història dels moviments nacionalistes (1912-14). Aquell mateix any fundà el setmanari La Nació i, cridat per Prat de la Riba, ocupà un càrrec a la secció de premsa de la Mancomunitat. També escriví a La Veu de Catalunya (1916-22) i a La Publicitat (des del 1916). El 1918 edità i dirigí l’Anuari de Catalunya, que el 1923 esdevingué l’Anuari dels Catalans (1923-26), i creà diverses revistes i diaris. El 1927, el diari La Nau, òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya a partir del 1930, i el 1928, la revista infantil Jordi. El 1924 fundà, i dirigí fins el 1929, la Revista de Catalunya, de format i contingut europeus.
Després de deixar, per divergències doctrinals, Acció Catalana, fundà (1927) el diari La Nau, que esdevindria òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya. Fusionats els dos partits el 1931 per constituir Acció Catalana Republicana, aquesta no volgué pactar amb l’Esquerra Republicana de Catalunya i fou vençuda en les eleccions del 12 d’abril de 1931. L’any següent, atenent un prec als intel·lectuals de Francesc Macià, ingressà a l’Esquerra Republicana, a l’òrgan de la qual, La Humanitat, comentà durant més de sis anys l’actualitat política del país i la internacional, alhora que col·laborava a la Revista de Catalunya, Meridià i altres publicacions. El 1937 guanyà el premi Valentí Almirall atorgat al millor recull d’articles periodístics.
No deixà mai la seva tasca d’escriptor, i així, escriví milers d’articles amb un estil clar i precís, clàssic. És autor del drama en tres actes Nova vida (1905, estr. 1904), una denúncia del caciquisme sota l’influx d’Ibsen, i del llibre de narracions d’influència gorkiana i dannunziana Episodis (1909), que tendeix a la crònica i el reportatge i on deixa veure el regeneracionisme dels seus criteris socials i polítics. El 1928 publicà Teatre de la natura, un recull de narracions ja aparegudes sobretot a La Publicitat, en què expressa l’impuls emotiu produït per la contemplació d’algun aspecte de la natura. Un segon aplec d’articles sortí en edició pòstuma el 1963, amb el títol Teatre de la ciutat. Durant el seu exili a França escriví Els darrers dies de la Catalunya republicana (1940, 1976), un llibre de memòries a mig camí entre la crònica i la literatura del jo, i La collita tardana (Mèxic 1947), poemari de to líric i d’estil directe i clàssic, en què evoca la terra llunyana i la vida interior.
Publicà també un Diccionari català-castellà i castellà-català (1913), una Gramàtica catalana i un Llibre de lectura escolar. Traduí La lletra vermella de Na-thaniel Hawthorne (1910), i La crida del bosc, de Jack London (1938).
Obra historiogràfica
La seva obra historiogràfica es concretà en dues temàtiques relacionades sovint entre si: la història del fet nacional i l’estudi del passat català. En el primer grup destaquen, per a l’àmbit general europeu: Història dels moviments nacionalistes (1912-14; traduïda al castellà, 1920), una síntesi reeixida de la història del nacionalisme a Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena, Flandes, Bohèmia, Eslovàquia, Eslovènia, Trieste-Trentí, Croàcia, Hongria, Transsilvània, Albània, Epir, Creta, Macedònia, Antiga Sèrbia, Armènia, Islàndia, País Basc i Catalunya, totes elles nacionalitats o bé sense estat propi o en lluita per a assolir o consolidar la independència. En altres obres les referències històriques miren de donar una reflexió més teòrica sobre la realitat nacional de Catalunya: La nacionalització de Catalunya (1914), Debats sobre el catalanisme (1915), El nacionalisme (1916), Nacionalisme i federalisme (1917), El nacionalismo catalán (1917) i El principi de les nacionalitats (1932), reedició d’El nacionalisme.
Les obres de caràcter històric sobre el passat català poden aplegar-se en quatre grups. En el primer, hi figuren aquelles que tenen un caràcter general i de síntesi: Història nacional de Catalunya (1922-37, 8 vol.), la més important; Resum d’història del catalanisme (1936), i Els corrents ideològics de la Renaixença catalana (llibre pòstum, 1966). En el segon grup, hi ha obres de caràcter biogràfic: Pau Claris (1922), Guifré I (1926), Els grans catalans del Vuitcents (1928), Els polítics catalans: Enric Prat de la Riba, Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Joaquim Lluhí i Rissech, Francesc Cambó (1929), Pi i Margall i Proudhon (1936), Valentí Almirall (1936), Prat de la Riba (llibre pòstum, 1968) i Siluetes de catalans (llibre pòstum, 1969). En el tercer grup, dedicat a episodis històrics rellevants del passat, s’inclouen: El Corpus de Sang (1932); L’11 de setembre de 1714 (1934), una edició separada d’un capítol del llibre Història de Catalunya: tria d’episodis (1933), i Richelieu, amic de Catalunya, escrita a l’exili (1948/49) i no publicada. En el quart grup destaquen llibres amb la doble condició d’obres polítiques i històriques: Les valors ideals de la guerra (1916), Defensa de la democràcia (1930), Catalunya i la República (1931) i La Constitució interior de Catalunya (1932). Caràcter de llibre històric té avui l’excel·lent crònica sobre la Primera Guerra Mundial (La guerra de les nacions. Història documentada, 1914-25, 5 vol.), publicada amb el pseudònim Captain Morley. Dins l’àmbit català sobresurt, pels mateixos motius, La crisi del règim. Crònica documentada dels darrers esdeveniments de la política espanyola (s.a. [1918]).
Les obres de caràcter històric palesen un profund, rigorós, científic i sovint innovador coneixement de la història catalana i una concepció nacionalista moderna i progressista. Aquesta està presidida per una nítida voluntat de fer compatible l’estudi de la «vida d’un poble [...] mogut per una ànima nacional» amb el rigor «científic i objectiu», dins dels «darrers corrents contemporanis de la ciència». Tres són els factors constants de la història: la raça («el conjunt de caràcters innats que es transmeten per herència [...] diferent de la raça antropològica o natural»), el caràcter històric (qualitats adquirides en el decurs del temps) i la continuïtat intel·lectual (herència espiritual rebuda pels homes com a individus i com a col·lectivitat). Concep la història de Catalunya com la d’una «identitat nacional» plural: «Dins la Nació conviuen, lluiten i xoquen els diversos grups socials [...]. La unitat de la Nació no pressuposa l’homogeneïtat dels seus elements.» L’objectivitat no nega el fet que l’historiador pugui tenir un prejudici, que serveixi de punt de partida a la recerca i a la reflexió. Aquest, però, s’ha de saber abjurar quan calgui: «I una de les més àrdues feines de l’historiador és la lluita contra les mentides i llegendes, que són la mala herba del camp històric.» Fer una història nacional no és construir una història patriòtica «en el sentit de la propaganda i panegíric [...]. La concepció apologètica de la història treu a aquesta la valor científica i la fecunda transcendència social». D’una gran modernitat és també la idea que la història és dinàmica i el coneixement historiogràfic, provisional, i que cal distingir entre l’erudit i l’historiador. Aquest es caracteritza per sotmetre a crítica rigorosa les fonts històriques («la utilització dels documents exigeix sentit crític i penetració psicològica [...]. Aquest és un sentit que no és gaire comú [...]. Estan mancats d’aquest sentit la quasi totalitat dels historiadors de tipus arxiver-bibliotecari-paleògraf»). No menys innovador és, en el panorama historiogràfic català, el rebuig que fa de l’historiador jutge («No farem tampoc història [...] amb col·locació d’etiquetes de bo i dolent, plausible i censurable, just i injust»). Enfront de la historiografia romàntica, aquella en la qual predominava el sentiment, reivindicà el paper de la raó com a instrument damunt del qual cimentar la tasca de l’historiador. Relativitzà també el paper important, sovint mític, que la historiografia anterior havia conferit a determinats personatges rellevants.
La polèmica sostinguda l’any 1935 amb el jove Jaume Vicens i Vives sobre la política de Ferran II en relació amb els remences i sobre la sensibilitat catalanista que havia de tenir l’historiador català, li permeté explicitar els seus punts de vista sobre el paper de l’historiador i els mètodes científics que aquest havia d’emprar per a reconstruir i interpretar el passat. Defensà, davant d’una pretesa asèpsia d’alguns joves historiadors en la qüestió nacional, el compromís que, en aquest aspecte, havia de tenir un estudiós del passat català, tot afirmant que un «observador fred no és [...] un observador clarivident». D’altra banda, reclamà una història científica que ajudés a explicar el present, i refusà les interpretacions històriques «basades en llegendes o en suposicions sense cap fonament», així com la «història d’englantines i malediccions». En aquest aspecte era encara més contundent: «He rebutjat sempre, en la teoria i en la pràctica, d’una manera explícita i rotunda, els procediments històrics que predominaven en certs sectors floralescos dels primers temps de la Renaixença catalana.» Ja en el pròleg de la Història nacional de Catalunya (1922) havia escrit: «La història no està feta. Es fa, es refà», la qual cosa li permetia reclamar la prelació sobre allò que havia escrit Vicens i Vives al juliol del 1935 en l’article de rèplica a Rovira: «La història no es crea, es refà.» Insistí també en la importància del factor nacional en la comprensió dels fenòmens històrics i reivindicà, enfront de la historiografia romàntica, haver situat aquest element en el lloc que li corresponia. Finalment refusà que hagués estat Vicens i Vives el primer a denunciar, amb relació a la crisi agrària catalana de la Baixa Edat Mitjana, l’egoisme de les classes dirigents catalanes, adduint com a testimoni allò que ja deia al volum VII de la Història nacional de Catalunya. Rovira manifestà, avançant-se molts anys a una interpretació historiogràfica recent, que, a diferència del que deia Vicens i Vives, la sentència de Guadalupe havia tingut unes conseqüències menys favorables del que aquest defensava.
En síntesi, Rovira és el primer historiador general científic de Catalunya, malgrat que no era aquesta la seva primera vocació, com ell mateix escriví, el 1947, dos anys abans de morir: «És veritat que tractant de temes d’història em trobo com a peix a l’aigua. Però no era aquesta la meva vocació principal primitiva. Els estudis polítics em van dur als estudis històrics. Fins als trenta anys no vaig començar el meu aprenentatge d’historiador, i vaig començar-lo amb la història dels moviments nacionalistes estrangers. La limitació en què vaig trobar-me per a l’acció política va afavorir el meu decantament cap als estudis històrics [...]. He estat una mica historiador per força. Però en veure’m empès cap a aquesta activitat, inicialment secundària en mi, no hi he treballat de forçat, sinó d’home que estima el seu ofici.»
Bibliografia
- Bladé i Desunvila, A. (1984): Antoni Rovira i Virgili i el seu temps. Barcelona, Fundació Vives Casajuana.
- Capdevila, M. (2002): “Introducció”, dins Rovira i Virgili, A.: Cartes de l’exili. Barcelona, PAM.
- Ferré, X. (2005): De la nació cultural a la nació política. La ideologia nacional d’Antoni Rovira i Virgili. Catarroja / Barcelona, Afers.
- Ginebra i Serrabou, J. (2006): Llengua i política en el pensament d’Antoni Rovira i Virgili. Barcelona, PAM.
- Manent, A. (1993): “Rovira i Virgili, promotor d’editorials, revistes i diaris”. Revista de Catalunya, 75, p. 133-139.
- Murgades, J. (1994): “Rovira i Virgili, editorialista de La Publicitat”. Revista de Catalunya, 81, p. 91-99.
- Sobrequés i Callicó, J. (2002): Antoni Rovira i Virgili. Història i pensament polític. Barcelona, Curial.
- Soldevila, C. (1925): A. Rovira i Virgili. Barcelona, Llibreria Catalònia.
- Sunyer i Molné, M. (2003): “Rovira i Virgili, crític teatral”, dins Zimmermann, M.-C. i Carlon, A. (ed.): Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Barcelona, PAM, vol. 1, p. 161-173.