i Revolució Francesa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Revolució Francesa

Mapa de la Revolució Francesa
© Fototeca.cat
història hist
Període de la història de França (des de la formació dels Estats Generals, 5 de maig de 1789, fins al cop d’estat del 18 de brumari, 1799) que provocà la caiguda de l’Antic Règim i la presa del poder polític per part de la burgesia.

Cronologia dels esdeveniments

La societat de l’Antic Règim no s’adequava a la nova realitat econòmica i social, en excloure del poder polític el sector més dinàmic de la societat, la burgesia, que esdevingué classe revolucionària. Les classes populars, víctimes de la crisi econòmica, forniren les forces de xoc revolucionàries. La filosofia de la Il·lustració, en proclamar la dignitat de l’home i els ideals de progrés i felicitat, assentà les bases ideològiques. L’etapa preliminar fou la revolta dels privilegiats (1787-89), que tingué lloc quan els ministres de la monarquia intentaren de resoldre la crisi econòmica suprimint els privilegis fiscals. L’Assemblea de Notables (1787) i els Parlaments es negaren a secundar les reformes i imposaren la convocatòria d’Estats Generals, que es reuniren a Versalles el 5 de maig de 1789. Però el procés revolucionari havia estat engegat i els diputats de la burgesia (Tercer Estat) exigiren de deliberar en comú amb els altres Estats, es constituïren en Assemblea Nacional i pronunciaren el jurament del Jeu de Paume. La majoria dels diputats eclesiàstics i part dels nobles se'ls ajuntaren i el 9 de juliol de 1789 fou proclamada l’Assemblea Nacional Constituent (1789-91).

Recreació de tot el procés de la Revolució Francesa fins a l'etapa del Consulat

S'inicià així la primera etapa de la revolució. Davant el perill d’una contrarevolució, el poble de París es mobilitzà i el 14 de juliol de 1789 tingué lloc la presa de la Bastilla, símbol de l’absolutisme monàrquic. Fou creada la guàrdia nacional, a les ordres de La Fayette, i el moviment s’estengué arreu del país. Molts aristòcrates emigraren i es desenvolupà una àmplia insurrecció camperola (la Grande Peur del 1789). L’Assemblea abolí el règim feudal i aprovà la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Davant la resistència reial, el poble de París es dirigí a Versalles i imposà el trasllat del rei i l’Assemblea a París (jornades d’octubre del 1789). Hom promulgà la Constitució Civil del Clergat, reformà el sistema tributari i l’administració i prohibí l’associació obrera i les vagues (llei Le Chapellier, 14 de juny de 1791). El rei, contrari als avenços revolucionaris, intentà de fugir a l’estranger, però fou detingut a Varennes (21 de juny de 1791). Per fi fou votada la Constitució (3 de setembre de 1791), liberal, burgesa i monàrquica, i l’Assemblea Constituent donà pas a l’Assemblea Legislativa (1791-92). Les derrotes de les tropes franceses en lluita contra Àustria i Prússia provocaren una radicalització revolucionària: els aldarulls populars del 10 d’agost de 1792 a París significaren una segona revolució, de caràcter decididament democràtic i popular, impulsada pels jacobins (club dels Jacobins) i els sans-culottes.

S'inicià així la segona etapa revolucionària: la revolució radical. Detinguda la invasió prussiana a Valmy, fou abolida la monarquia i proclamada la república i l’Assemblea Legislativa donà pas a la Convenció Nacional (1792-95). Lluís XVI fou condemnat a mort i executat (21 de gener de 1793). La Convenció hagué d’enfrontar-se amb la insurrecció reialista de la Vendée, que aglutinà el descontentament de les masses camperoles. La guerra exterior cresqué perillosament: pràcticament tot Europa estava en guerra contra la França revolucionària. Els girondins, incapaços de controlar la situació, foren suplantats pels jacobins (juny del 1793), dirigits per J.P. Marat, G.J. Danton i M. Robespierre. Fou creat el Tribunal Revolucionari de París i el Comitè de Salvació Pública, i fou promulgada la Constitució de l’any I (1793). Assassinat Marat i desplaçat Danton, Robespierre pujà al poder i, recolzat en els sans-culottes, desencadenà el Terror, impulsà mesures revolucionàries radicals, aconseguí de dominar la revolta de la Vendée i la insurrecció federalista (que havia estat obra de la burgesia que controlava les administracions departamentals) i rebutjà victoriosament la invasió estrangera. Allunyat el perill, les dissensions internes debilitaren els jacobins: Herbert i Danton foren executats. La burgesia, que s’oposava a la política econòmica i social que intentava aplicar Robespierre, aconseguí, mitjançant el cop d’estat del 9 de termidor de l’any II (27 de juliol de 1794), la caiguda de Robespierre, que fou executat juntament amb Saint-Just i d’altres dirigents jacobins.

S'inicià així la tercera etapa de la revolució, la Reacció termidoriana, que desmantellà l’obra dels jacobins i significà la recuperació del control del procés revolucionari per part de la burgesia. Els moviments populars de resistència (jornades de germinal i de pradial, a la primavera del 1795) foren reprimits amb rigor. Fou promulgada una nova constitució, de l’any III, de signe moderat. Hom creà una nova institució política, el Directori, que, a manca del suport popular, hagué d’enfrontar-se amb la reacció reialista demanant ajuda als militars. La conjuració dels Iguals fou avortada i Gracchus Babeuf, el seu cap, executat. Se succeïren els cops d’estat, tant contra els reialistes, que guanyaven terreny (18 de fructidor de l’any V, 4 de setembre del 1797), com contra les esquerres triomfants en les eleccions (22 de floreal de l’any VI, 11 de maig de 1798). Les victòries bèl·liques donaren força i prestigi a Napoleó Bonaparte, que, amb l’ajuda de Sieyès i d’altres membres del Directori, donà el cop d’estat del 18 de brumari (9 de novembre de 1799), que suposà la fi del procés revolucionari i l’inici d’una nova etapa: el consolat.

L’impacte de la Revolució Francesa als Països Catalans

Als Països Catalans, la Revolució Francesa tingué fortes repercussions. A les comarques septentrionals, incloses dins l’Estat francès des de la pau dels Pirineus, la revolució comportà la fi de l’Antic Règim, amb l’abolició de la complexa organització administrativa, judicial i militar, i la subjecció al nou estat fortament centralitzat a París. Diversos rossellonesos participaren en l’Assemblea i, més tard, en la Convenció. La revolució triomfà plenament al Rosselló, on l’única resistència se centrà principalment en els medis eclesiàstics, encapçalats pel bisbe Antoine Félix Leyris d’Esponchez, que hagué d’exiliar-se, com una bona part del clergat. La proximitat de la frontera amb l’Estat espanyol determinà que el Rosselló fos una zona de pas per a un gran nombre d’emigrants nobles i eclesiàstics que cercaven refugi al Principat, una bona part dels quals s’establí a Barcelona, on foren mirats amb recel, tot i llur condició d’antirevolucionaris. D’altra banda, els polítics rossellonesos iniciaren una acció de propaganda de la revolució al Principat, com la duta a terme per Llorenç Delcasso amb opuscles impresos en català, mentre, des de París, el membre del Comitè de Salut Pública Georges Couthon arribaria a propugnar la creació d’una república catalana independent i revolucionària, i envià a Perpinyà agents per encoratjar el moviment revolucionari al Principat. Aquesta acció, però, resultà gairebé totalment estèril, puix que, tot i que els Rebomboris del Pa del 1789 semblen indicar, almenys a Barcelona, una situació social favorable a la revolta, de fet l’antipatia tradicional a França i el pes de la tradició religiosa en un ampli sector de la població provocà un moviment contrari, de forta hostilitat al nou règim francès, especialment quan la situació d’aquest evolucionà cap a les execucions en massa de nobles i del mateix rei. Això explica l’entusiasme popular per la guerra contra els francesos (Guerra Gran) declarada, després de moltes vacil·lacions, pel govern de Carles IV (1793). Les autoritats castellanes, mancades de recursos, estimularen aquest entusiasme antirevolucionari dels catalans i toleraren la creació de juntes i la reaparició del sometent que contribuïen decisivament a un esforç bèl·lic finançat amb una insuficiència manifesta.

Després dels èxits inicials, el 1793, les derrotes sofertes el 1794 augmentaren la suspicàcia dels catalans del Principat envers els emigrants francesos, fet que algun cop tingué expressió violenta (carnatge dels soldats del regiment Reial Rosselló a Barcelona). Mentrestant, a Madrid, el mallorquí Joan Picornell organitzà una conspiració republicana d’abast molt limitat, però que augmentà la repressió i la censura de tot el que pogués implicar una introducció de les idees revolucionàries a l’Estat espanyol. La fi de la Guerra Gran, amb el retorn al statu quo ante, no significà cap liberalització en aquest terreny. L’antipatia a les idees revolucionàries condicionà fortament la conducta dels catalans, anys més tard, en produir-se la invasió napoleònica, per la vinculació dels ocupants francesos a una gran part de l’ideari revolucionari, que anava topant arreu amb l’adhesió popular a les tradicions polítiques i religioses de l’Antic Règim; això explica la forta resistència catalana a Napoleó en la guerra del Francès i la lentitud de la penetració de les idees liberals als Països Catalans després de les victòries absolutistes.

Col·laboració: 
JGI
Llegir més...