i vall de Ribes | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

vall de Ribes

Antic nom de lavall Pedrera
Antic nom de lavall Pedrera
Paisatge de la vall de Ribes
© Fototeca.cat
Vall de l’alt Ripollès, que constitueix la seva meitat occidental, entre el Conflent, al N, i el baix Ripollès, al S, i entre la vall de Camprodon, a l’E, i la Baixa Cerdanya, a l’W.

Coincideix amb la conca alta i mitjana del Freser, encaixada al Pirineu axial, motiu pel qual el rocam és resistent: esquists silurians i calcàries devonianes bàsicament, que formen la línia de crestes divisòria entre les conques de la Tet i el Segre amb la del Freser. A la meitat de la vall el riu de Núria i el Freser s’engorgen prop de l’aiguabarreig, i aigua avall la vall del Freser rep el Rigard i s’eixampla. Apareix una faixa de Permotriàsic i alguns períodes secundaris que indiquen la proximitat de l’Eocè prepirinenc, visible per una gran falla E-W amb encavalcament. Ací les serres de Mogrony (2 045 m a la Pedrapicada), de Sant Amanç de Conivella (2 035 m al Taga) i Cavallera (2 007 m) formen l’escarpament que domina el baix Ripollès. L’aresta del nord, des del circ d’Ulldeter fins al puig de Maians (2 030 m), culmina al Puigmal (2 913 m), pantalla hidrogràfica que projecta un vel d’humitat damunt tota la comarca. La vall principal, que davalla del puig de Bastiments (2 874 m), s’orienta aviat a migjorn, travessant el muntanyam, força arrodonit perquè gairebé no ha estat erosionat per les glaceres quaternàries (l’única llengua glacial davallava uns 7 km per aquesta vall) i, tant com les valls afluents (les principals les de Núria i Toses, afaiçonada pel Rigard, per la dreta, i la de Pardines, que ho és pel Segadell, per l’esquerra), té sovint un aire pregon sense que sigui acongostada. La vegetació clímax és la d’alta muntanya: prats alpins, pi negre (1 600 o 1 700 a 2 300 m), i més avall i més cap al S, la de la muntanya mitjana: avellanosa (fins a uns 1 300 m alt.) amb freixe, cirerer, bedoll, vern i pi roig, avui dominant, i part davall els 1 300 m, roures de fulla gran i martinenc, també suplantats pel pi roig. L’economia es basava en la ramaderia (ovina, bovina i d’equins), que des de mitjan anys vuitanta ha anat perdent importància, i la metal·lúrgia del ferro (fargues que empraven mineral i fusta de roure del país), activitats actualment desaparegudes, com també les fàbriques tèxtils des de mitjan anys setanta, que havien estat l’origen de les nombroses colònies industrials. El ferrocarril transpirinenc de Ripoll a Puigcerdà i Tolosa i la carretera de Ripoll a Puigcerdà per la collada de Toses són les principals comunicacions. Cal afegir-hi també el cremallera de Ribes a Núria (1931), únic vehicle d’accés al santuari. Els nombrosos salts d’aigua han estat aprofitats per a la instal·lació de petites centrals hidroelèctriques al Freser. La nova font de riquesa és el turisme de muntanya. L’excursionisme, els esports d’hivern i diverses activitats relacionades tenen un punt de confluència destacat a la vall de Núria i el seu santuari. El turisme rural, juntament amb la construcció de segones residències, s’ha desenvolupat a Ribes de Freser i la resta de municipis (Planoles, Queralbs, Campelles, Pardines i Toses) i pobles adjacents . Cal esmentar també l’antic balneari dels Banys de Ribes, on hi ha també una important planta embotelladora d’aigua mineral. La població (3 019 h el 2001; 11,5 h/km2) ha experimentat un fort despoblament, especialment des de la crisi del tèxtil dels anys setanta i també per les limitacions de la ramaderia tradicional (del 1970 al 2001 la minva demogràfica fou d’un 35%). Ribes de Freser és mercat i única vila de la subcomarca, amb 2 096 h (2001). La resta de la població, fins a un total de 923 h (2001), viu agrupada en pobles entre els 125 a 273 h i semidisseminada en una trentena de veïnats i llogarets dels municipis esmentats, orientats, fora una excepció, cercant els solells de les valls. La vall de Ribes pertangué, a diferència de la resta del Ripollès, al comtat i després marquesat de Cerdanya (on formà la sotsvegueria de Ribes) i al bisbat d’Urgell (al qual encara pertany).

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...