i Antoni Rubió i Lluch | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Antoni Rubió i Lluch

Historiografia    Lingüística i sociolingüística
Antoni Rubió i Lluch
© Fototeca.cat
història hist i filologia filol
Professor, historiador i home de lletres.
Valladolid, 1856 — Barcelona, 1937

Fill de Joaquim Rubió i Ors. Cursà els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on tingué per mestres M.Milà i Fontanals, F.X.Llorens i Barba, i per condeixeble M.Menéndez y Pelayo. El 1878 es doctorà a Madrid. El 1880 fou nomenat auxiliar de la facultat de lletres de la Universitat de Barcelona. El 1885 obtingué la càtedra de literatura general a la Universitat d’Oviedo, i el mateix any, per concurs, fou traslladat a la de Barcelona per cobrir la vacant de Milà i Fontanals. Fou nomenat membre numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1889. El 1904 inicià la seva docència de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans. El 1906 fou vicepresident del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1907 fou nomenat membre i president de l’Institut d’Estudis Catalans, i el mateix any presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou també membre numerari de l’Acadèmia de Belles Arts, corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid, corresponent i després numerari de l’Academia Española i formà part de diverses corporacions científiques gregues. Dos temes d’estudi ocuparen la major part de la seva activitat: la dominació catalana a Grècia (país del qual fou cònsol durant vint anys) i la literatura catalana medieval. Sobre el primer escriví nombroses monografies, entre altres, La expedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgados por los griegos (1887), Els governs de Matheu de Moncada i Roger de Llúria en la Grècia catalana (1359-1370) (1912), La Grècia catalana des de la mort de Frederic III fins la invasió navarresa ( 1377-1379 ) (1920), Diplomatari de l’Orient català ( 1301-1409 ) (1947), obra pòstuma, on hi ha transcrits 717 documents, etc. La recerca arxivística li proporcionà també una valuosa documentació per a la història de la literatura i de la cultura catalanes. Des de la seva càtedra dels Estudis Universitaris Catalans fomentà en els seus deixebles l’interès per aquesta mena de recerques i formà una escola que forní notables col·laboradors a l’Institut d’Estudis Catalans. La memòria Literatura catalana (Concepte de càtedra) (1907) té un valor programàtic. Defensà que, paral·lelament a la investigació bibliogràfica i a l’obra crítica, s’havia de fer la recerca d’arxiu, que a Catalunya obria unes perspectives més amples que en cap altre lloc d’Europa. Aquest fet quedà demostrat amb la publicació dels Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval (1907-21), obra única, que tingué gran ressò dins i fora del nostre país. Altres obres seves són El Renacimiento clásico en la literatura catalana (1889), Curial i Güelfa (edició i estudi) (1901), Notes sobre la ciència oriental a Catalunya en el XIVèn segle (1909), Estudi sobre la elaboració de la Crònica de Pere'l Ceremoniós (1910), La cultura catalana en el regnat de Pere III (1914), Joan I humanista i el primer període de l’Humanisme català (1918), Del nombre y de la unidad literaria de la lengua catalana (1930), etc. En la seva bibliografia figuren així mateix treballs sobre literatura grega antiga i moderna, literatura castellana, la Renaixença catalana, literatura hispanoamericana i altres. Alguns títols: Estudio crítico-bibliográfico sobre Anacreonte (1879), El sentimiento del honor en el teatro de Calderón (1882), Novelas griegas. Traducidas directamente del original (1893), i discursos sobre Fra Luis de León, Cervantes, Milà i Fontanals, Rubió i Ors, Menéndez y Pelayo, etc.

Col·laboració: 
PBB
Llegir més...