Educat a Brussel·les, fou ordenat de sacerdot (1317), i amb altres companys es retirà (1343) a un bosc de Groenendael, on organitzà (1350) una comunitat segons la regla dels canonges de Sant Víctor de París. Combaté l’il·luminisme místic dels Germans del lliure esperit. Els seus tractats místics, en dialecte brabançó —n'existeixen més de 250 manuscrits— li valgueren els títols de doctor admirable i príncep de la mística flamenca. La seva doctrina, exposada d’una manera didàctica, caracteritzada per l’explicació concèntrica dels temes, i en un estil florit i amè, representa una síntesi original i vigorosa de la teologia escolàstica i de la teologia espiritual, de tendència platonitzant, del Pseudo-Dionís (Dionís Areopagita). En el seu ensenyament, trinitari i cristològic, ocupa un lloc destacat la teoria de la imatge i semblança de l’home amb Déu, perduda a causa del pecat i recuperable mitjançant l’ascesi, la contemplació i l’amor perfecte pel qual la criatura és unida al Creador i participa de la vida divina. La seva obra cabdal, Van der Cierheit der gheesteleker Brulocht (‘De l’ornament de les noces espirituals’), traduïda al llatí, fou impugnada per Joan Gerson, com a afavoridora del panteisme i contrària a la constitució de Benet XII Benedictus Deus sobre la visió beatífica, i més tard, pels mateixos motius, criticada també per Bossuet. Influït per Johann Eckart, influí, al seu torn, en els darrers representants de l’escola mística alemanya (Tauler i Suso), en els primers autors de la Devotio Moderna (Geert Groote, Tomàs Kempis i Joan de Schoonhoven) i en altres autors posteriors, entre ells sant Joan de la Creu. Venerat com a beat, el seu culte fou oficialment reconegut per Pius X, l’any 1908, i la seva festa se celebra el 2 de desembre.