i Enric Sagnier i Villavecchia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Enric Sagnier i Villavecchia

Façana principal del Palau de Justícia de Barcelona, obra conjunta dels arquitectes Enric Sagnier i Villavecchia i Josep Domènech i Estapà (1885-1908)
© Arxiu Fototeca.cat
arquitectura arquit
Arquitecte.
Barcelona, 1858 — Barcelona, 1931

Titulat el 1882. Arquitecte de les famílies més riques de Barcelona, féu el palau Juncadella a la rambla de Catalunya 33 (1891), la casa Roger Vidal al carrer d’Ausiàs Marc 61 (1891), la de Sebastià Pascual al passeig de Gràcia-Casp (1892), la torre Arnús (1904) al Tibidabo, al cim del qual bastí el Temple Expiatori del Sagrat Cor (començat el 1902 i acabat pel seu fill Josep Maria Sagnier i Vidal ) i la casa Garriga Nogués, al carrer de la Diputació 250, que des del 1987 és seu de la Fundació Enciclopèdia Catalana. Féu també el col·legi de Jesús Maria al passeig de Sant Gervasi (1892), el del carrer de Casp, els dels salesians de l’avinguda de Sant Joan Bosco, la capella del Santíssim als Jesuïtes del carrer de Casp, l’església dels caputxins de Pompeia a la Diagonal (1913) i la capella del Santíssim del monestir de Montserrat. També és autor de la Duana (1902), en col·laboració amb Garcia i Fària, i del Palau de Justícia (1887-1911), fet en col·laboració amb Domènech i Estapà. El 1917 construí la casa central de la Caixa de Pensions i la casa frontera del carrer de Jonqueres. És un dels membres més destacats de l’escola eclecticista contemporània del Modernisme. El 1923 el papa Pius XI li concedí el marquesat de Sagnier.

Col·laboració: 
JBN
Llegir més...