i Santa Maria de Palautordera | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Santa Maria de Palautordera

SinònimPalautordera
SinònimPalautordera
Santa Maria de Palautordera
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental, situat a la vall de la Tordera, aigua amunt de la seva confluència amb la riera de Trentapasses (límit sud-oriental del terme), al peu del massís del Montseny.
Població: 
8.823 h
[2009]
Extensió: 
17 km2

Situació i presentació

Limita amb els termes de Sant Esteve de Palautordera i Fogars de Montclús (N), Sant Celoni (E), Vallgorguina (SE), Vilalba Saserra (S), Llinars del Vallès (SW) i Sant Pere de Vilamajor (W). El terme, de forma sensiblement rectangular, s’estén per la vall inferior de la Tordera, abans que aquest riu, unit a la riera de Trentapasses, prengui la direcció NE vers Sant Celoni i la Batllòria. Pel S li fa de límit la riera de Trentapasses, que segueix paral·lela a la carretera C-35 provinent de Granollers. Conflueixen a la Tordera la majoria de torrents que solquen el municipi: per la dreta la riera de Palau, formada sota la població a partir de la confluència dels torrents del Reguissol i de Traveria i per l’esquerra el Riu Sec, el torrent de les Valls i el de Virgili, que marca el límit SE amb Sant Celoni. Només desguassen a la riera de Trentapasses el torrent dels Abauç i el seu tributari el torrent de Can Millars. És un terme relativament planer o almenys amb planures notables i amb noms propis com el pla del Remei, el pla del Bruguer, les Barqueres, el pla del Temple i el pla de Palau. Els vessants muntanyosos que configuren aquests plans no depassen mai els 300 m d’altitud, i el sector SE del terme es troba a 180 m.

El terme comprèn un seguit de nuclis de població que a efectes administratius s’han agrupat en diverses entitats. Així, podem distingir la vila i cap de municipi de Santa Maria de Palautordera, que com a entitat oficial engloba també les urbanitzacions de Can Garriga i el raval de la Serra; la urbanització de Can Pagà i el raval del Pont Trencat formen l’entitat anomenada les Barqueres; les urbanitzacions de Can Barceló, Can Portell i part de la vila, s’han aglutinat sota el nom del Pla del Remei; la urbanització del Virgili, a efectes oficials és el Pla del Temple; i finalment el grup format per les urbanitzacions dels Bruguers, Can Bosc, Can Farinetes, Can Ram i Can Sala s’ha anomenat Sanata. L’extensió de les urbanitzacions de Can Ram i del Virgili sobrepassa els límits municipals, vers el terme de Sant Pere de Vilamajor, en el primer cas, i cap a Sant Celoni en el segon. El terme de Santa Maria de Palautordera arriba tan a prop de Sant Celoni que el raval del Pont Trencat i fins i tot el mateix pont trencat medieval, que són de Palautordera, han esdevingut part de l’extensió urbana de Sant Celoni.

De la carretera C-35 en direcció a Llagostera, que travessa la part meridional del terme a tocar del seu límit, surt, a l’altura de la urbanització de Can Farinetes, la carretera que va a Seva després de travessar el Montseny per Collformic; és la que antigament passava pel bell mig de la població de Santa Maria de Palautordera i ara ho fa pel sector perifèric de la vila. La línia de ferrocarril en direcció a Girona té baixador al terme, prop de la urbanització de Can Pagà.

La població i l'economia

A partir del primer cens que es va fer a Santa Maria de Palautordera (palauencs o palautorderins) hom sap que la població era de 74 famílies el 1515, i que va passar a 792 habitants el 1719, 599 el 1842, 1 327 el 1860 i 1 144 el 1900. D’aquestes famílies, n'hi havia unes 30 a la sagrera i 44 als masos el 1515; 129 a la població i 91 a les masies el 1814; i 137 a la població, 14 al barri del Pont i 103 disperses pel terme el 1860. Durant tot el segle XX la població experimentà un augment progressiu, accelerat durant la segona meitat del segle, especialment en l’última dècada, gràcies al desenvolupament industrial i a l’auge del fenomen turístic i residencial. Així, es comptabilitzaren 1 347 habitants el 1920, 1 708 el 1950, 2 593 el 1970, 4 979 el 1991 i 6 561 el 2001. El 2005 s’arribà a 7 762 h.

L’intens procés d’industrialització iniciat al principi del segle XX ha permès el manteniment d’un teixit industrial que, malgrat l’augment de les activitats terciàries, resisteix com a primer sector d’activitat. Les feines del camp ocupen cada any menys població però encara té certa importància el conreu de cereals per a gra (ordi, blat, civada, melca), farratges (anuals, plurianuals, alfals) i d’horta i blat de moro als sectors de regadiu. Pel que fa a la ramaderia, al final del segle XX els sectors més importants eren el porcí i l’aviram.

La indústria, d’antiga tradició en l’aspecte menestral de la parairia i constatada des del segle XVI, va ser causa de la creació d’algunes petites fàbriques tèxtils al principi del segle, situades fora de la població. També fou remarcable la indústria o fàbrica de paper fundada el 1779 per la família Guarro, prop de la Tordera, que donava feina a unes cinquanta persones vers el 1943, quan la periòdica manca estival d’aigua féu que els Guarro traslladessin la indústria a Gelida.

Modernament, les principals empreses es dediquen a la fabricació de components per al sector automobilístic, motors elèctrics, teixits i productes farmacèutics, principalment. Ultra això, gran part de la població del terme és ocupada en empreses de Sant Celoni i d’altres llocs del Vallès. El mercat setmanal se celebra tots els dissabtes i a principis de juliol s’escau una fira d’artesania.

L’estiueig, que abans es feia tradicionalment a la vila i al seu redós, s’estén ara per nombroses urbanitzacions de primera i segona residència, que han potenciat el desenvolupament del comerç i els serveis bàsics al terme, entre els quals destaca un centre on, a més dels cicles d’ensenyament obligatori, es poden cursar també estudis de batxillerat. Un centre d’assistència primària (CAP) cobreix les necessitats sanitàries.

La vila de Santa Maria de Palautordera

La vila de Santa Maria de Palautordera (4 528 h el 2005) és a 208 m d’altitud, a la dreta de la Tordera, entre aquesta i la riera de Palau. Fou el centre administratiu del terme del castell de Montclús, descrit en parlar de Sant Esteve de Palautordera. Així, hom sap que almenys des del 1274 radicava a Santa Maria de Palautordera la notaria del terme, que anava a càrrec del sacerdot beneficiat de l’altar de Sant Projecte o Sant Broget, sant que té encara un carrer dedicat a la vila. També hi havia ací un mercat, constatat des del 1334 i que modernament fou cedit o venut a la vila de Sant Celoni. Alguns dels petits carrers del sector vell de la població, situats darrere l’església, recorden encara amb els seus noms el lloc on es venien determinats productes.

La sagrera de Santa Maria de Palautordera, erigida al voltant de la seva església, era, doncs, el nucli més important i poblat del terme de Montclús. Encara resten entorn de l’església cases amb finestrals gòtics del segle XVI i altres cases antigues al carrer Major, que recorden una antiga ferreria o simples cases de menestrals.

L’església parroquial de Santa Maria de Palautordera, que presideix la vila, situada al peu de la carretera, va construir-se entre els anys 1562 i 1588. És un edifici gòtic tardà, molt ben proporcionat, cobert de nerviacions amb claus de volta esculpides amb sants d’antiga devoció a l’església, com la Mare de Déu, Sant Pere, Sant Projecte i Sant Isidre. Fins el 1936 ornaven la portada, formada per fascicles de columnetes amb les arquivoltes corresponents, unes imatges de pedra que omplien la fornícula que a manera de timpà hi ha sobre la llinda. L’absis de l’església és poligonal amb contraforts i té tres capelles, cobertes igualment d’ogives, a cada costat de la nau. Avui dia totes les imatges i retaules són nous perquè els antics es van perdre el 1936. El campanar, que es creu que té com a base l’antiga torre del palau que va donar el nom a la població, és una torre rodona amb aspecte de fortalesa o torrassa militar, que té a la part superior, la part que sobrepassa l’altura de l’església, dos pisos hexagonals, el darrer amb finestrals per a les campanes i un coronament piramidal amb merlets esgraonats a la seva base. La part rodona és construïda amb palets de riu i la part superior amb carreus ben tallats. A la seva base hi ha el baptisteri sota una perfecta volta medieval i un espai molt ben agençat. Es va salvar de la destrucció del 1936 una bonica creu processional gòtica d’argent repussat, del segle XVI, una custòdia barroca i altres objectes d’orfebreria.

Fora de l’església i de les cases velles que li fan costat a la plaça Major, la vila té ara com a centre la plaça de la Vila, ben agençada i presidida per la casa de la vila, un notable edifici noucentista on també hi ha el jutjat, la policia i correus.

Entre les institucions culturals de la vila destaca el Museu Comajoan, de caràcter bàsicament educatiu i que exposa vegetació i fauna vertebrada del massís del Montseny, la nova biblioteca municipal Ferran Soldevila, inaugurada l’any 2000, i l’Auditori del Parc de Reguissol.

Les festes més importants són la festa major d’hivern de Sant Burget, que se celebra el darrer diumenge de gener, i la festa major de la Mare de Déu del Remei, que s’escau el segon diumenge d’octubre. Una de les celebracions més multitudinàries és la cursa popular nocturna Clar de Lluna, la primera quinzena de juliol i coincideix amb una fira d’artesania.

Altres indrets del terme

El santuari de la Mare de Déu del Remei és la fita sentimental i històrica més preuada pels palautorderins. Es troba a l’extrem N del municipi, al peu de la carretera, a la divisió de termes entre Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera. El seu origen cal cercar-lo al principi del segle XVI, quan, amb motiu de les pestes que assolaven el país, la parròquia va construir una esglesiola dedicada a sant Sebastià. Aquesta capella, que encara es conserva en la seva estructura, es troba davant el santuari actual, a l’altra banda de la carretera. És un edifici rectangular amb un absis semicircular, que recorda els romànics, però que no és anterior de mitjan segle XVI. En aquesta esglesiola hi havia, des de l’any 1622 com a mínim, una imatge i un altaret dedicat a la Mare de Déu del Remei, el qual, a causa de la devoció popular que hi havia a l’indret des del 1727, posseïa ja la titularitat de la capella.

Entre el 1792 i el 1800 es va construir un nou santuari, l’actual, a l’altra banda de la carretera: un edifici de tipus barroc neoclassicista, de nau, capelles laterals i cúpula o cimbori, ben ornamentat i cuidat, que té al seu davant una placeta i una casa per als ermitans adossada. El 1921 la Mare de Déu del Remei fou declarada patrona de l’arxiprestat de Sant Celoni. Els aplecs al Remei són ja tradicionals i el dia de la seva festa, el segon diumenge d’octubre, és festa major per a Santa Maria de Palautordera. El santuari del Remei centra avui un sector de poblament conegut pel Pla del Remei (333 h el 2005).

Per la seva antiguitat cal no oblidar tampoc la vila rural de Pinells, documentada el 908, recordada pels masos de Pinells, Can Carbonell de Pinells i Can Petit de Pinells, i la vila de Romans, documentada al mateix temps, recordada per Can Jan de Romans.

Una de les manifestacions arquitectòniques més valuoses del terme és l’antic pont medieval anomenat el Pont Trencat, destruït durant la Guerra del Francès, l’any 1811, i datable al segle XV. El pont és situat damunt la Tordera, entre Sant Celoni i Santa Maria de Palautordera, dins l’àmbit del barri medieval del Pont. L’any 2000 s’encetà un seguit de restauracions amb l’objectiu de consolidar la seva estructura i recuperar la seva fesomia original.

Entre els masos que guarden testimonis més vells en els seus murs hi ha Can Pou, a un extrem del pla del Remei, que té una bonica finestra d’arc conopial gòtic del segle XVI, reaprofitada en el mas renovat el 1742. Can Sala, refeta també al segle XVII, i Can Barceló, un mas d’estructura basilical. Altres masies antigues són Can Carreres, Can Carbonell, el Vidal, l’Auleda, l’Oliver, el Grau, etc. El terme tenia més de 90 masies el 1860, entre les quals hi havia quatre molins prop de la Tordera.

La història

El poblament antic del terme és molt remot, com ho revelen un forn romà i altres troballes arqueològiques fetes a la seva demarcació. La parròquia de Santa Maria és documentada des del 862, que fou cedida amb la de Sant Esteve de Palautordera i la de Sant Esteve de la Costa al comte Sunyer I d’Empúries-Rosselló pel rei Carles el Calb, tal com les havia posseïdes el comte i marquès Humfrid entorn del 858.

Aquesta església es trobava prop la vila rural de Vidamenia ( Bitamenia o Vitaminia ), que per sobrenom es deia també Palau . Vers el 900 els comtes d’Empúries-Rosselló la vengueren a Trasovad, el qual el 908 la va revendre al comte de Barcelona Guifre Borrell, que, poc després, va cedir al monestir de Sant Cugat “la vila de Vidamenia, que anomenen Palau, a la vall de la Tordera, amb la vila de Ricobert, la vila de Pinell i les parròquies de Santa Maria i Sant Esteve amb els seus delmes i primícies”. Aquesta possessió de Sant Cugat es repetirà en molts documents del cenobi i serà efectiva fins a temps moderns. L’abat de Sant Cugat era el senyor del terme en l’aspecte dominical (no en el jurisdiccional, que era del senyor del castell de Montclús) i més tard (1215) aquest domini de Palautordera fou centre de l’administració territorial del monestir, dita pabordia de Palau, amb la qual es mantenia el monestir els mesos de març, abril i setembre. L’abat de Sant Cugat era el qui proveïa la rectoria de Santa Maria i cobrava tributs i censos de molts masos i famílies del terme a través del seu paborde; en especial el rector li havia de pagar cada any per raó de capellania 19 quarteres i mitja de blat.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...