i Sant Andreu de Palomar | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sant Andreu de Palomar

Barri (andreuencs o santandreuencs) de Barcelona, antic municipi del pla de Barcelona, annexat al de la ciutat el 1897.
Població: 
53.632 h
[1985]

És situat al N del centre urbà, al límit amb els termes de Santa Coloma de Gramenet i de Montcada i Reixac. Es formà al voltant de l’antiga església i parròquia de Sant Andreu, esmentada el 974, prop de l’antiga via romana de Barcelona al Vallès. El 1052 perdé una part del terme en crear-se la parròquia de Sant Martí de Provençals. L’església fou reconstruïda al començament del s. XII, i el 1135 Ramon Berenguer IV hi féu bastir una torre de defensa, adossada a l’església, la qual, enderrocada el 1850, fou substituïda per l’actual, obra de l’arquitecte Pere Falqués.

Dins el terme hi havia hagut també l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina, sufragània de Sant Andreu fins el 1866, que centrà l’antic poble rural del mateix nom; la quadra de Vallbona, amb la important propietat rural del baró de Pinós, que donà lloc després al barri de la Torre del Baró; i la capella de la Trinitat, al coll de Finestrelles, que donà lloc als barris de la Trinitat Vella i de la Trinitat Nova.

El rec Comtal donà una gran prosperitat al terme, i permeté la creació d’una indústria molinera i de grans sectors de regadiu (era drenat també pel torrent d’Estadella i la riera de Sant Andreu). El 1359 comptava amb 108 focs. La industrialització, iniciada a mitjan s. XIX, fou lenta, i l’activitat agrícola (blat, cànem, blat de moro, llegums, patates, vinya) ocupà una bona part de la població durant el s. XIX i fins ben entrat el XX. Les dues primeres fàbriques de vapor foren la de filats de Ferran Puig (1843), que esdevingué la important empresa Filatures de Fabra i Coats, una de les primeres de l’Estat espanyol, i la dita d’El Vapor del Rec o La Cotonera, inaugurada poc abans. Hi subsistiren la manufactura tradicional de boixets i els filats i teixits a mà o per tracció mecànica.

El creixement demogràfic, continuat des del s. XVIII i primera meitat del XIX (427 h [1718]; 10 297 h [1857]) tingué un augment del 820% entre el 1860 i el 1920.

A la segona meitat del s. XIX s’inicià la urbanització moderna del terme —exclosa del projecte d’eixample del pla Cerdà—, que es concentrà al voltant dels antics nuclis de Sant Andreu (el Raval, les Cases Noves) i de Santa Eulàlia de Vilapicina; el 1839 fou inaugurat el nou cementiri, el 1842 s’inicià el nou edifici de la casa del comú, el 1856 arribà el gas, el 1870 el subministrament d’aigua. La primera biblioteca popular és del 1897. Les noves comunicacions (ferrocarril de Granollers el 1854, de Sabadell el 1855, tramvia amb Barcelona el 1877) afavoriren la transformació.

S'inicià una intensa activitat política i cultural, deturada el 1939, i que s’ha reprès lentament a partir dels anys 60. Hom creà, entre altres institucions, el Centre Obrer Instructiu Andreuenc o El Casinet (1873), l’Ateneu Obrer (1885), la Llum Andreuenca (1896), els Lluïsos i el Casal Catòlic (1918), avui de nou lloc de reunió de la població, l’Avenç Democràtic Republicà (1930), i, entre altres periòdics, es publicà L’Autonomia (1904-23), L’Estel de Sant Andreu de Palomar (1922), L’Andreuenc (1925), que es transformà (1930) en Treball.

L’ocupació quasi total de l’antic terme s’ha realitzat a partir del fort corrent immigratori vers la regió de Barcelona des dels anys cinquanta. Al costat d’un procés de renovació urbana, han estat edificats grans blocs d’habitatges, que han ocupat els espais lliures, tant en el nucli central (encerclat per la via del ferrocarril a Portbou per Granollers, i per la Meridiana) com en el conjunt de barris, coneguts popularment com a Nou Barris: la Guineueta, les Roquetes, el Verdum, la Trinitat Vella, la Trinitat Nova, Vallbona, la Torre del Baró, la Prosperitat, la Ciutat Meridiana. Durant la dècada dels setanta encara ha sorgit un nou barri, el de Canyelles, que ha estat planificat i construït amb més cura que els anteriors. El ràpid procés de densificació i la manca d’inversions del sector públic han originat greus dèficits en equipaments urbans. Altres importants eixos de comunicació són el carrer de Sant Andreu (abans carretera de Ribes), el passeig de Fabra i Puig (via de circulació ràpida des del 1969) i el carrer de Torres i Bages (hi ha, modificada, la Casa Bloc), on arriba des del 1967 el metro; al N del barri, i seguint el traçat de la via Favència, hom construeix un sector del Segon Cinturó de Ronda, que unirà la vall d’Hebron amb l’avinguda Meridiana.

Col·laboració: 
CMC
Llegir més...