i Sant Antoni de Vilamajor | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Sant Antoni de Vilamajor

SinònimVilanova de Vilamajor, SinònimVilamajor
Municipi
Vallès Oriental
SinònimVilanova de Vilamajor, SinònimVilamajor
Sant Antoni de Vilamajor La capella de Sant Lleïr
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental, al sector de la depressió vallesana del peu del Montseny.
Població: 
5.444 h
[2009]
Extensió: 
14 km2

Situació i presentació

Limita amb els municipis de Sant Pere de Vilamajor (N), Cardedeu (W) i Llinars del Vallès (E i S). És un terme planer, amb petites elevacions que només a l’extrem N arriben als 309 m, però que li donen una altitud mitjana de 240 m. És solcat de N a S per diferents rieres, com la de Vallserena i la de Vilamajor, que conflueixen dintre el terme, i pels torrents del Joncar, Ribalta i el de Rifà o del Fou, els quals conflueixen en la riera de Mogent.

Comprèn el poble i cap de municipi de Sant Antoni de Vilamajor, els barris del Fou, la Freixeneda, el Pla, Sant Lleïr, les Valls i Vallserena, i les urbanitzacions de Can Miret, Can Sauleda, Can Vila, les Pungoles, Sant Julià del Fou i Can Bogatell (la major part de la qual pertany a Llinars del Vallès). S'hi arriba per una carretera local que neix de la C-251 al seu pas per Llinars del Vallès i que enllaça aquesta població amb la Garriga. De Sant Antoni surt una altra carretera local que mena a Sant Pere de Vilamajor.

Anteriorment dit Vilanova de Vilamajor o, simplement, Vilamajor, el terme va formar-se entorn del nucli de Vilanova, construït a partir del segle XVI dins el gran municipi i parròquia de Sant Pere de Vilamajor, en una antiga cruïlla de camins. Es constituí en municipi propi, separat de Sant Pere de Vilamajor, vers el 1840 i el seu terme inclou el de l’antiga parròquia de Sant Julià del Fou.

La població i l'economia

Pel que fa a l’evolució de la població (vilamajorins), fins el 1843, any de la seva segregació, aquesta es comptabilitzava amb la de Sant Pere de Vilamajor (el 1787 el cens sumat dels dos municipis de Vilamajor era de 1 360 habitants). El 1857 el cens del municipi sol de Sant Antoni era de 1 066 habitants. Després de la clàssica davallada de la fi del segle XIX (843 habitants el 1900), el terme experimentà una continuada creixença en el cens que li donà 1 025 habitants el 1920, 1 269 el 1940, 1 211 el 1960, 1 654 el 1981, 2 216 el 1991 i 3 726 el 2001. L’any 2005 s’arribà a 4 627 h.

Les activitats del camp mantenen encara certa importància, per bé que la pèrdua d’actius en aquest sector s’aguditzà considerablement durant l’última dècada del segle XX, donat l’augment de població ocupada en la indústria i en els serveis, principal sector d’activitat. Els conreus més estesos, de secà, són els cereals per a gra i el farratge. Ha augmentat, però, l’espai dedicat al regadiu, on es conreen hortalisses, farratge i patates. Té força importància la cria de bestiar, principalment porcí i boví.

Entre les principals empreses destaquen les dedicades al tèxtil (llenceria femenina), la fabricació de productes metàl·lics diversos o a la fabricació de joguines. Antigament, la indústria més remarcable, fora de les petites fàbriques tèxtils, era la derivada de l’explotació forestal, completada amb serradores mecàniques i la construcció de carros. El mercat setmanal se celebra el diumenge.

Una altra funció típica de Sant Antoni de Vilamajor des de la fi del segle XIX és la d’ésser un lloc d’estiueig o d’atracció dels barcelonins. Aquesta funció es manté encara, bé que modernament ja no es limita com abans a la població, sinó que hi han sorgit entorn i fins i tot en indrets ben apartats, com a Sant Julià del Fou, diverses urbanitzacions.

El poble de Sant Antoni de Vilamajor

El poble de Sant Antoni de Vilamajor (258 m i 2 285 h el 2005) ha conegut un notable creixement que l’ha unit pràcticament a les barriades de la Freixeneda, el Pla, Sant Lleïr, les Valls i Vallserena, que eren antics nuclis dispersos de poblament. Amb tot, l’eix de la població continua essent la carretera que de Llinars mena a la Garriga i a Sant Llorenç Savall, al voltant de la qual hi ha les principals botigues i la vida de la població.

L’origen del poble cal cercar-lo al principi del segle XVI; així, en una relació de delmes de l’antic terme de Vilamajor del 1521, es fa esment ja de Vilanova amb 4 cases. El 1696 s’esmenten ja 12 cases i 46 a l’inici del segle XVII. Aquestes cases es construïren originàriament al peu de l’antic camí ral, que recorda avui dia l’anomenat Carrer Vell, on hi ha la casa Masades, que és tinguda per la més vella del poble. Al peu d’aquest mateix carrer hi havia la capella de Sant Antoni Abat bastida per Pere Sunyer el 1555, que el 1798 seria erigida en parròquia.

La relativa modernitat del poble fa que es pugui conèixer bé l’origen del seu desenvolupament vers el Carrer Nou, que començà a edificar-se avançat el segle XVII a l’extrem N de la població, on la carretera actual canvia de sentit i hi ha la plaça; en resta l’antiga casa de Cal Perpunter, erigida el 1647, prop de la casa del Delme, del segle XV. Al segle XVIII es començà a edificar al carrer del Camp del Puig, prop del camí ral de Palautordera i del Montseny.

Al llarg dels segles XVI-XVIII cada nou barri construí la seva capelleta. Així, a més de la de Sant Antoni Abat al Carrer Vell, s’edificà la de Sant Antoni de Pàdua al carrer de França, la de Sant Pere al Carrer Nou, la de Sant Lleïr i Sant Llop al Camp del Puig i la de Sant Bertran al camí de Cardedeu. Aquestes capelles o simples oratoris foren eclipsades totes davant l’església de Sant Antoni Abat, que fou reconstruïda el 1789 i erigida en parròquia el 1798. Avui dia no queda res d’aquesta església perquè va ser cremada el 1936 i l’actual, un edifici modern, de façana clàssica o basilical, amb pòrtic, es va erigir al voltant del 1949 segons projecte de l’arquitecte Sebastià Bonet i Ayet, vers l’extrem S del poble.

L edifici religiós més antic del sector de Vilamajor és la capella de Sant Lleïr, situada a 10 minuts vers el N de la població, en el petit carener d’una serra, sobre el camí que porta a Sant Pere de Vilamajor. El seu origen és desconegut, però al segle XIII hi havia una família noble, representada el 1244 per Pere de Santlleïr, que tenia el seu solar al costat de la capella. Al principi del segle XIV Bernat de Mont-rodon esdevingué per aliança amo del casal i la capella de Sant Lleïr i el 1303 va fundar un benefici dit prepositura o pabordia de la qual els Mont-rodon i els seus descendents foren senyors i patrons fins el 1930.

Els pabordes o prepòsits de Sant Lleïr perduraren fins a mitjan segle XIX i tenien cura de la capella. Molt sovint eren fills segons del llinatge dels Mont-rodon d’Osona o dels seus successors els Sanç d’Arenys de Mar. Aquesta prepositura fou augmentada a quatre preveres el 1342 per Bernat de Mont-rodon, degà del Vallès i rector de Caldes de Montbui, però el 1381 ja es reduí a dos preveres i al segle XVI a un. A l’interior de la capella, en el mur, hi ha el notable sarcòfag de pedra de Bernat de Mont-rodon, amb tapa a dos vessants i escuts familiars, del 1345, i davant la capella la làpida sepulcral del canonge i prepòsit Ramon Sans i Riera, del 1822.

La capella actual, que té adjunt un casal del segle XVI, fou profanada el 1936 i restaurada posteriorment. És un edifici del segle XVI (a la portada hi ha un escut i la data del 1588) amb teulada a dos vessants, d’una sola nau, gairebé quadrada, que té annexa la casa de l’antiga pabordia. A la partió de la casa i la capella s’aixeca el típic campanar d’espadanya. El 27 d’agost s’hi celebra un aplec.

Les festes més importants són la festa major d’hivern de Sant Antoni, el 17 de gener, i la festa major d’estiu, que se celebra el tercer diumenge d’agost.

Altres indrets del terme

Dintre el terme estricte de Sant Antoni de Vilamajor hi ha moltes antigues masies amb elements interessants –finestrals gòtics o conopials, portals adovellats, etc.– com Can Moragues, Can Gol de Vila-rasa, Can Pungol. Té un particular interès el mas de Can Soler, un mas fet l’any 1683, però ampliat i decorat al principi del segle XX amb capitells romànics i altres elements esculpits procedents de l’antic claustre de Sant Pere de les Puelles. Cal destacar també Ca l’Esteper i, sobretot, Can Vallescà, la qual té elements antics que es creu que formaven part d’una capella i és documentada des del 1212.

La demarcació de Sant Julià del Fou comprèn el sector ponentí del terme que termeneja amb Sant Pere de Vilamajor, en el sector de les urbanitzacions de les Pungoles i Can Miret, Cardedeu i Llinars; una petita carenada sobre Can Pungol marca la seva separació parroquial amb Sant Antoni de Vilamajor. L’entorn d’aquesta parròquia s’ha vist molt modificat modernament per la construcció de la urbanització anomenada Sant Julià del Fou (1 111 h el 2005) que l’envolta completament.

L’església de Sant Julià és esmentada des del 1016 com situada “in viculo Alfoth” (el lloc d' Alfoz ho és el 941) i l’església actual, ampliada als segles XVI i XVII, fou consagrada el 1142. La provisió de la rectoria era competència del sagristà de la seu de Barcelona.

L’església consagrada el 1142 fou ampliada amb una capella dedicada a santa Magdalena el 1593 i a continuació s’obriren noves capelles, dues per banda; se li féu un presbiteri quadrat, una sagristia i un campanar nou, tot als segles XVI i XVII. La façana, amb una arquivolta de decoració sobre el portal, es reformà el 1643. De la construcció romànica en resta la nau, amb volta un xic apuntada, i l’antic portal de la part de migdia, que fou tapiat el 1894 per a construir en el seu buit el baptisteri.

Tocant a l’església, a la part de migdia, hi ha el cementiri i adossada, a la part de llevant, la rectoria amb portal adovellat.

La Casa Llança, davant l’església, és un gran mas amb dos portals, un dels quals amb una ampla llinda sostinguda per mènsules amb la data del 1645 i un altre amb un portal adovellat amb l’escut dels Llança. En una altra porta de davant l’església hi ha la data del 1570 i el nom de Jaume Nardo. Ara aquest mas és un hostal, amb piscina i pistes per a esports i la seva heretat, de més de 90 ha, és la urbanització de Sant Julià del Fou o del Fou.

Al S de la demarcació, a mig quilòmetre de la carretera de Granollers a Girona, hi ha Can Suari, un altre mas interessant, amb portal adovellat amb la data de l’any 1648, amb tres finestres amb motllures de reminiscències gòtiques. Té al seu davant un barri amb una entrada d’arc carpanell i la data 1690. En aquest mas nasqué el poeta Francesc Casas i Amigó (1859-1887), que sobresortí per la seva poesia popular i d’un misticisme de tipus verdaguerià. Davant Can Suari, a l’altra banda del torrent, el mas de Can Moretó mostra la seva antiguitat amb dos portals adovellats, antics finestrals i tres espitlleres de defensa.

Vers l’extrem N de la demarcació del Fou hi ha la capella de Sant Jaume de Rifà, a l’indret citat més antic del terme, puix que el 941 es diu que Carotitulo (Cardedeu) confronta amb la vila Riffa . En aquesta vila o gran propietat depenent del monestir de Sant Cugat, s’hi va edificar abans del 1098 una capella dedicada a sant Cugat. Al llarg dels segles XIII i XIV aquesta capella era regida per donades o deodades.

L’edifici actual, dedicat més tard a sant Jaume (puix que Sant Cugat i Sant Jaume se celebraven el mateix dia), és romànic, d’avançat el segle XII, però té part de la volta refeta al segle XVIII i altres modificacions més antigues, com el portal adovellat de migdia. És adossat al mas de Rifà, que té un bonic portal adovellat i fa un petit grup amb dues cases més. A la capella, actualment flanquejada per les urbanitzacions de les Pungoles (303 h el 2005) i de Can Miret (4 624 el 2005), s’hi celebra un aplec el 24 de juliol.

Col·laboració: 
TLlC / APl
Llegir més...