Situació i presentació
El terme municipal, en contacte amb la mar en tot el sector meridional, limita a ponent i al N amb el de Santa Cristina d’Aro i al NE amb el de Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró.
Constitueix, de fet, la capital d’una petita subcomarca que integra el terme propi i els de Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró i Santa Cristina d’Aro, emplaçada entre les Gavarres i la mar, ben diferenciada de la resta del Baix Empordà, al qual fou inclosa en la divisió territorial del 1931; de fet el 1989 es creà el partit judicial de Sant Feliu, que integra els municipis de Sant Feliu, Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, Santa Cristina d’Aro i Calonge. El 1937 el municipi de Sant Feliu de Guíxols adoptà el nom de Guíxols.
El territori és abrupte, especialment a la banda W i NW, on arriba a 417 m d’altitud al puig de les Cols, i és drenat per diversos cursos torrencials: la riera del Monestir, que desemboca a ponent de la badia de Sant Feliu, formada dins la ciutat per les rieres de Sant Amanç i de les Comes, la riera de Tueda, que desemboca a llevant de la mateixa badia, i la riera de Sant Pol i el torrent de Sagaró, que vessen les aigües a la badia de Sant Pol, a l’extrem septentrional del terme.
Les badies de Sant Feliu i de Sant Pol, únics engolfaments importants de la costa guixolenca, s’obren al sector més oriental, que s’inicia precisament al racó de llevant de la platja de Sant Pol (el torrent de Sagaró o de Segueró, límit municipal, dona nom a la famosa urbanització del terme de Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró).
A ponent de la platja de Sant Pol hi ha un tram de costa alta i rocosa, coberta de pins i amb nombroses coves, la qual arriba fins a la badia de Sant Feliu per la punta del Molar, els penya-segats de la Volta de l’Ametller i el turó del Molí de les Forques (78 m). La badia de Sant Feliu s’obre entre el turó esmentat i la muntanya del Castellar o de Sant Elm (99 m), coronada pel santuari del seu nom, que acaba amb la punta de Garbí. Els orígens de la població de Sant Feliu s’han de cercar en el promontori de Guíxols o del Fortim, on hi hagué un poblat ibèric, que divideix la platja en dues meitats.
L’escullera del port comercial tanca, des de llevant, les aigües de la badia. A l’extrem del turó de Sant Elm hi ha la petita calanca de Port Salvi, i a ponent, la cala del Vigatà. Aquí s’inicia el llarg tram de la costa de ponent del terme (4,5 km), molt escarpada, coberta d’espesses pinedes, amb penya-segats granítics i platgetes de còdols poc accessibles des de terra i per això deshabitades. La cala dels Canyerets és la darrera del terme i la punta de Canyet el separa del de Santa Cristina d’Aro, que té aquí un petit sector de costa abans de Tossa (Selva).
Des del mirador del santuari de Sant Elm s’albira un panorama esplèndid sobre una gran extensió de mar, amb la badia i la ciutat de Sant Feliu a una banda i la costa abrupta del massís de les Cadiretes, que arriba al cap de Tossa; des d’aquest lloc hom creu que el periodista Ferran Agulló, vers el 1905, tingué la idea de batejar amb el nom de Costa Brava el litoral gironí i en recordança s’hi ha col·locat un monòlit.
El terme municipal és ocupat per la ciutat i els seus barris extrems (Bujonis, Vilartagues, etc.); urbanitzacions més properes al nucli, com les Forques, les Penyes, Puntabrava i les Valelles, les quals sorgiren d’antics veïnats (Sant Amanç, Sant Elm, Sant Pol), i altres urbanitzacions més apartades, com les Bateries, la Casa Nova, el Mas Trempat, Pedralta, el Vilar d’Aro, la Pinassa, les Fortificacions i la Pineda Fosca. També hi ha un nombre important de masies i cases d’estiueig disperses, i resta encara un sector a ponent boscós i gairebé deshabitat.
La carretera comarcal C-65 uneix la ciutat de Sant Feliu amb Llagostera, dins el terme municipal del qual connecta amb la C-35 que enllaça, al terme de Vidreres, amb la N-II de Barcelona a Girona. Una carretera local, que corre paral·lela a la costa pels vessants de la Serralada Litoral, uneix Sant Feliu amb Tossa. El ferrocarril de via estreta de Sant Feliu de Guíxols a Girona, creat pels guixolencs Joan Casas i Arxer i Enric Heriz, amb capital local, fou inaugurat el 1892, i perdurà fins el 1970; inicialment tenia 39 km de recorregut i el 1924 es prolongà fins al moll comercial per a exportar mercaderies. Feu un gran servei a la comarca i a la indústria tapera.
La població
Les primeres dades sobre la població de Sant Feliu (guixolencs, feliuencs o santfeliuencs) es remunten al fogatjament del 1380, segons el qual tenia 115 focs.
Després hi hagué 258 focs el 1497 i només 257 el 1553. La població augmentà notablement durant el segle XVII a causa de la immigració de gent procedent de França i d’Itàlia, però l’increment fou frenat per pestes, guerres i altres calamitats. El creixement del segle XVIII fou espectacular a causa del comerç amb Amèrica, l’esplendor de la navegació d’altura i l’aparició de la indústria surera: 466 cases el 1708, 1.543 h el 1718 i 5.090 h el 1787. L’augment continuà amb pocs alts i baixos al llarg del segle XIX (vers el 1860 hi hagué una onada emigratòria vers Nova Orleans que durà fins a la guerra de Secessió) fins a arribar als 11.333 h el 1900, i aleshores s’inicià una regressió fins el 1940 (9.147 h).
La immigració produïda en una bona part pel boom turístic motivà una recuperació que no ha cessat i que l’ha convertit en la segona població més gran del Baix Empordà: 10.307 h el 1960, 12.508 h el 1970, 16.907 h el 1989, 17.994 h el 2001 i 20.318 h el 2005.
L’economia
L’agricultura i la pesca
Una gran part del terme és ocupada per boscos d’alzines sureres, pinedes i matollar, que no s’exploten. L’activitat agrícola, davant la indústria i el tu risme, té molt poca importància i es redueix a petits sectors dedicats a hortalisses, cereals i vinya. Al municipi funciona la Cooperativa Costa Brava. La pesca ha estat una activitat tradicional de la po blació, però no ha arribat a tenir mai la importància que ha tingut a Palamós o Roses. Resten en actiu algunes barques del tipus d’arrossegament (vaques), teranyines i petits llaguts. Durant segles la gent eren majoritàriament mariners, mestres d’aixa, calafats, pescadors, armadors i mercaders. Molta gent s’enrolava a la marina de guerra (fins al segle XVI, amb una nombrosa participació a Le pant) i, des del segle XVII fins al XIX, a la ma ri na mercant. L’any 1982 la captura va ser de 2.751 t, en la qual predominava el peix blau, mentre que el 2005 només es van desembarcar 498 t de peix.
La indústria
La construcció de vaixells ha tingut un gran prestigi a la població. Ja el 1282 se’n feren per a l’expedició de Sicília i el 1285 s’iniciaren unes drassanes. Des del segle XVII fins al principi del segle XIX és documentada la construcció de navilis de guerra i de grans velers. Continua essent important la fabricació d’embarcacions de pesca i també de barques esportives.
Dins les muralles i els ravals es desenvoluparen altres oficis. Foren nombrosos els paraires, cardadors i teixidors, que treballaven preferentment el lli (segle XVI). Segons el viatger Zamora (1790) es fabricaven xarxes de lli per als sardinals, que confeccionaven les noies i es venien per “España, Mallorca y parte de Francia”; hi havia aleshores molts boters (relacionats amb l’intens comerç del vi i amb la pesca de seitó i l’elaboració d’anxoves; Zamora assenyala 8 fàbriques de botes de vi i 40 de barrils d’anxoves). També hi havia molts traginers lligats al moviment portuari, que passaren després a auxiliars de la indústria surera.
Les primeres notícies dels tapers a la vila són, com a la resta de viles sureres pròximes, de poc després de mitjan segle XVIII (7 tapers el 1757); en aquesta primera etapa hom anava des del port guixolenc a la fira llenguadociana de Bellcaire a vendre taps o suro verge. Nombrosos tapers de l’Alt Empordà (Agullana i Darnius) s’establiren a Sant Feliu al segle XIX, on crearen importants indústries, potenciades després pel capital estranger (francès i sobretot alemany), que encara hi és present. El 1803 es fundà un gremi de tapers sota l’advocació de la Degollació de Sant Joan Baptista (que indicava oposició als benedictins i simpatia a l’Església de sant Joan dels agustins). Les grans cases exportadores del començament del segle XIX desbancaren Bellcaire. Una de les primeres fou la Casa Batet (1801), que en temps del net del fundador Josep Batet i Camps tingué representants a tot el món, sucursals a Reims i Magúncia i casa a Andalusia (taps de vi i xampany). El 1842 es creà la primera casa de banca a la vila (R. Valls i Vicens) i el mateix any hi havia 73 fabricants surers (generalment petits), que en 1842-45 donaven feina a més de 500 treballadors d’ambdós sexes. Entre el 1881 i el 1884 funcionaven 18 cases exportadores. Palafrugell tenia aleshores la primacia industrial, i Sant Feliu la comercial. El 1884 treballaven el suro 1.244 homes i 33 dones, i en 1887-90 aquest sector ocupava 1.326 persones. El 1890 es creà una agrupació defensora de la indústria surera que publicà la “Revista Suro-Tapera”, dirigida per Salvador Albert i Pey, primer secretari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols, creada el 1905 i que encara perdura. El 1918 es constituí a Sant Feliu el Sindicat Suro-taper de la Província de Girona. La fàbrica del guixolenc Tomàs Brugada i Rifà, fundada el 1886, arribà a ocupar més de 400 obrers i tingué sucursal a Nova York; fou una de les pioneres en la mecanització iniciada al principi de segle. Abans de l’inici de la crisi (1913) hi havia a Sant Feliu 90 fàbriques, que donaven feina a unes 2.700 persones. El 1935 hi havia encara 92 fàbriques (moltes de les quals eren familiars), però només 1.322 treballadors. Les indústries que s’adaptaren a noves especialitats (conglomerats) superaren millor la crisi (la primera fou Planellas i Carreró, el 1913). Francesc Cambó presidí el 1929 l’empresa COGECO (Compañía General del Corcho), fusió d’altres de precedents i forasteres, dedicada a aglomerats i aïllants, que no durà gaire. Altres indústries destacades han estat C.A. Greiner (1906), Bombí i Soler (1910), Sanjaume (1920) i Prioux. Des de la dècada del 1970 el nombre d’empreses sureres ha sofert un important decreixement. El suro alterna amb altres indústries, com la metal·lúrgica, l’alimentària i de materials de construcció.
Un vessant curiós de l’activitat surera ha estat la fabricació d’objectes ornamentals. Feliu Carreró exposà peces de suro artístic a París el 1855 i a Londres el 1863. El 1905 l’impressor Octavi Viader i Margarit edità el Quixot en paper de suro (portada de Domènech i Montaner), obra reeditada el 1906 i el 1912; alguns dels rars exemplars són al Museu Gutenberg de Magúncia i al British Museum; Viader inicià l’edició del Manual del librero hispano-americano de Palau i Dulcet i el seu fill feu el 1955 un altre Quixot.
El comerç, els serveis i el turisme
El sector terciari és el més important de l’activitat econòmica del municipi, ja que ocupa la meitat de la població activa. El mercat setmanal té lloc el diumenge, i també és molt concorregut el mercat diari de queviures, que atreu agricultors de tota la rodalia.
L’activitat marinera i portuària ha estat una de les grans fonts de riquesa del municipi. El port tingué un gran relleu comercial des del segle XII i fou el primer de la costa N del Principat (era el port natural de Girona i de tota la Selva); la creació del port reial de Palamós (fi del segle XIII) frenà la seva expansió i ambdues poblacions hagueren de compartir el seu paper en aquest espai geogràfic. Alfons IV autoritzà el 1435 la construcció del moll per a protegir el port de l’Abric, el qual tingué, malgrat el perill de la pirateria, una intensa activitat relacionada amb el pes específic de Girona (des del regnat de Pere III Sant Feliu era carrer de Girona) i amb el creixement de la vila i de l’activitat dels seus menestrals. Al segle XIV ja hi havia llotja de mercaderies i el 1443 fou creat el consolat de mar. Els comerciants guixolens noliejaren vaixells per tot Europa i per l’Orient mediterrani, i especialment amb Itàlia (Pla i Gaziel assenyalen la semblança de Sant Feliu i els ports lígurs). En 1781-85 fou cap de província marítima.
A mitjan segle XVIII es produí un nou im-puls del port degut al comerç amb Amèrica i la naixença de la indústria surera a la vila. Des dels anys 1880 fins a la Primera Guerra Mundial —època d’or tapera— hi hagué un extraordinari moviment portuari. En 1784-88 s’havia sol·licitat la construcció d’un nou port, però fins el 1904 no s’inicià una escullera de 510 m (la primera pedra de la qual fou posada per Alfons XIII, que arribà per mar amb Antoni Maura); l’obra s’acabà el 1910. El racó oriental de la badia (cala Sants i dels Capellans) restà inclòs dins el port. El tràfic comercial minvà especialment durant la postguerra per la recessió del comerç del suro i la tendència de les navilieres a utilitzar vaixells de calats i eslores més importants, si bé abans ja es va ressentir pels despreniments del morro del dic d’abric que es produïren l’any 1948, que impossibiliten l’entrada de vaixells grans al port. El 1926 tingué encara un moviment de 600.000 t de registre brut, que havien baixat a 267 000 t el 1954. L’any 1979, en finalitzar l’explotació de les mines d’Osor, desaparegueren les exportacions que se’n derivaven, i des de llavors el port es limita a rebre minerals, especialment caolí, i fusta.
Pel que fa a l’ensenyament, queda cobert el batxillerat i la formació professional; a més, hi ha l’Escola Oficial de Turisme adscrita a la Universitat de Girona i l’Escola Municipal de Música. Entre les diverses instal·lacions esportives existent destaca el camp municipal de futbol, el pavelló poliesportiu municipal, la piscina coberta municipal, la zona esportiva Vilartagues i el port esportiu del Club Nàutic (1961).
El turisme local era ja important a Sant Feliu els anys vint i trenta del segle XX. Els banys de Sant Elm (1922), amb banys de mar calents i club esportiu, substituïren establiments més elementals. En 1925-30 s’obrí el Passeig Marítim fins a la punta de Garbí, que allargava el passeig de la Mar; aquí i a la platja de Sant Pol es bastiren característiques torres i cases d’estiueig. A partir del 1927 funcionà el vaixell Barcelona-Sant Feliu per al turisme i, a la fi d’aquest decenni, es veieren els primers turistes estrangers (aleshores ja s’havia iniciat S’Agaró). A més del tradicional Hotel de les Noies (del segle XIX) hi havia l’Hotel Murlà i La Marina, i moltes fondes. A partir del boom de la dècada del 1950 la ciutat es convertí en un dels principals centres de la Costa Brava, incrementat pel turisme residencial local, encara que la construcció en massa no va degradar excessivament el nucli urbà gràcies a l’existència d’antics plans dó; per contra, el paisatge de la rodalia ha estat més transformat per la construcció de blocs d’apartaments de gran alçada. El municipi ofereix un ampli i variat ventall d’allotjaments i altres serveis que complementen la seva oferta turística.
La ciutat de Sant Feliu de Guíxols
Morfologia urbana
La ciutat de Sant Feliu de Guíxols, és al fons de la badia del seu nom, entre el turó del Molí de les Forques i el de Sant Elm, davant el port. Té espaiosos passeigs davant la mar, però s’ha hagut d’estendre en una bona part per terrenys amb pro nunciats pendents.
Els seus precedents es remunten al poblat ibèric del Fortim (ara mig partit per l’esvoranc fet en bastir la carretera al port, on hi ha la característica caseta dita el Salvament, del segle XIX), que formava una minúscula península acabada en la punta de Guíxols (una vella tradició diu que des d’ací fou llançat amb una mola al coll el màrtir Feliu l’Africà, d’on s’interpreta l’origen dels dos topònims que es mantenen). Amb la romanització, la població devia passar a la platja i al segle X es fundà el monestir benedictí que realment li donà el nom, al racó de ponent de la badia, al peu de la muntanya del Castellar (després Sant Elm), al lloc d’un antic edifici romà tardà.
A recer del cenobi, que hagué de ser fortificat per la proximitat de la mar, cresqué la vila medieval, que s’expandí a llevant del monestir. El recinte fortificat, aixecat al segle XIV, tenia 13 torres i 5 portals (fou destruït el 1696 pels francesos sota les ordres del duc de Vendôme); el traçat seguia els actuals carrers del passeig de la Mar (S), la rambla Vidal (E), la plaça de Sant Joan (NE), el carrer de l’Hospital (N) i la plaça del Monestir i el carrer de la Riera (sobre el curs d’aquesta, ara cobert), a ponent. Dins aquest espai hi ha la plaça Major (SW), de planta irregular i porticada en part, amb la Casa de la Ciutat (antic edifici molt destruït el 1936 i després refet com a gran palau). La majoria dels carrers són estrets i formen raconades, especialment a ponent (carrer de la Volta, baixada del Pont, carrers de la Notaria, del Forn, del Call). A la resta abunden les illes de cases quadriculades amb carrers rectilinis (de la Pilota, els Especiers, Sant Joan, Sant Pere, Major Antic i Estret Antic). El conjunt té un indubtable interès arquitectònic, malgrat que els elements antics conservats són escassos (casals amb finestres gòtiques o algun portal adovellat). No resta gairebé res de l’església de Sant Joan (segles XVII-XVIII) de l’antic hospital, cremada durant la Setmana Tràgica (en 1594-1603, hi havia hagut una comunitat d’agustins que representaren per als guixolencs una opció religiosa i política enfront dels benedictins; els noms d’Agustí i de Benet esdevingueren simbòlics en famílies d’un bàndol o l’altre).
Des del segle XVI, i malgrat el perill de la pirateria, es començà a construir fora muralla i al segle XVII eren ja importants els ravals de Tueda, a llevant (79 cases) i el del Monestir o la Riera, a ponent (unes 32). Amb l’expansió demogràfica i econòmica del segle XVIII i ja sense l’entrebanc de les muralles, l’expansió urbana s’estengué especialment vers el nord i l’est de l’antic nucli, sobretot a continuació del raval de Tueda (carrers de la Rutlla, Estret del Centre i Major del Centre) i des del Portal de Girona (carrers del Mall i de Capmany); les cases amb llindes datades confirmen encara l’extensió considerable d’aquest eixample. Al segle XIX la prosperitat surera donà un nou impuls a l’expansió urbana, que també es produí vers tramuntana i llevant, seguint els eixos dels camins de Girona i de Palamós. Les fàbriques de taps, amb els seus patis, les cases modestes dels obrers i les senyorials dels burgesos, els comerciants i els americanos són les construccions característiques de la segona meitat del segle i dels primers decennis del XX.
L’evolució posterior ha estat força diferent de la d’altres viles de la comarca, perquè es dugueren a terme plans d’ordenació. El 1835 l’urbanista Martí Sureda i Deulovol dugué a terme la del passeig de la Mar, i durant el període 1891-1912 (llevat dels anys 1899-1904) el General Guitart i Lostaló fou arquitecte municipal i feu un pla general de reforma (1897), en el qual deixà alguns dels edificis més notables de Sant Feliu, i realitzà el projecte del passeig de Guíxols, continuació del de la Mar. Substituí Guitart l’arquitecte noucentista Joan Bordàs i Salellas, que projectà també edificis notables, urbanitzà el passeig de la Mar i feu els jardins Juli Garreta (1930). Entre els edificis moderns més interessants cal esmentar el Nou Casino La Constància (Casino dels Nois), obra neomudèjar de Guitart (1888-98), declarada monument historicoartístic d’interès local; el casino El Guixolense (Casino dels Senyors), del 1909, i l’Asil Surís (1904), que, com la Casa Patxot, són també obres de Guitart; la Caixa d’Estalvis, de R. Masó i Valentí (1923-24), i el Mercat Cobert, de Joan Bordàs (1928-30), autor d’una notable casa de la Rambla de Portalet. També destaquen la Casa Cendrós, de M. Ribas Piera (1968), i la Casa Domènech (1970-71), de R. Amadó, L. Domènech-Girbau i L. Sabater. Als jardins del passeig davant la mar hi ha diferents monuments, com el dedicat a Juli Garreta, al músic J.M. Vilà Gandol, a Ferran Agulló, obra de J. Rebull, i a Fructuós Gelabert. Al passeig de Guíxols hi ha un monument al carrilet, centrat per la primera màquina que entrà en servei. El cementiri municipal, a tocar de la població, vers ponent, sota la riera de Comes, és d’estructura neoclàssica i té tombes notables, algunes de modernistes (la del marquès de Robert, de Joan Martorell i Monteis, i la de Joan Casas, de Puig i Cadafalch).
El monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols, que donà nom i vida a la població, és documentat des del 968.
En un diploma del 881, on Carloman fa donació de la vall d’Aro a Teuter, bisbe de Girona, no s’anomena el monestir, que es degué fundar entre el 881 i el 947 (indirectament es coneix que els comtes Sunyer i Riquilda cediren al monestir l’alou d’Espanedat entre el 923 i el 947). En el document esmentat del 968 el rei franc Lotari concedia al seu abat Sunyer el poder de regir simultàniament aquest monestir i el de Sant Pol de Mar, a la vegada que confirmava les possessions del cenobi, ja força notables. Al llarg dels segles X i XI el monestir va augmentar les seves possessions, entre les quals figura singularment la del castell de Benedormiens, o Castell d’Aro, el 1041. El 1117 el comte Ramon Berenguer III va intentar d’unir aquest monestir i el de Sant Pere de Galligants al de Santa Maria de la Grassa, que regia el seu germà Berenguer de Narbona. Els monjos guixolencs es resistiren a la unió i l’abat de la Grassa envaí el monestir amb gent armada i per això fou excomunicat pel bisbe de Girona (1118). Retornada la comunitat al monestir hagué de lluitar contra les pretensions del bisbe de Girona, que el volia sotmetre a la seva jurisdicció. Una butlla del papa Alexandre III del 1163 confirmà les possessions i la lliure elecció de l’abat. En aquest temps les seves possessions s’estenien també per altres indrets del Baix Empordà i de la Selva, i a partir del segle XIII s’ampliaren amb diversos dominis situats a l’illa de Mallorca, cedits a la comunitat per haver contribuït amb 170 homes a la conquesta de Mallorca. Entre el 1181 i el 1203 els abats concediren privilegis als qui anessin a establir-se a la vila o nucli creat prop del monestir i obtingueren del rei Pere I de poder-hi erigir una fortalesa. La jurisdicció de la vila fou compartida entre el rei i l’abat i des dels segles XIII i XIV hi ha notícies de l’antagonisme entre el monestir i la vila de Sant Feliu. Aquestes discussions, que duraren fins a l’exclaustració dels monjos, tingueren el seu punt màxim al segle XVII (el plet Gran), en què els monjos intentaren de demostrar que el monestir podia considerar-se castell termenat i per aquest motiu tenia ple domini sobre la vila. Per a demostrar-ho, l’abat Alonso Cano escriví una obra el 1606, en la qual sovint fa esment d’un suposat castell d’Alabric que hauria estat la base del monestir, arguments que el 1680 refutaren amb un al·legat els jurats de la vila.
El monestir, que des del 1219 formà part de la Congregació Claustral Tarraconense, el 1435 s’havia unit a la Congregació de Santa Justina de Pàdua i el 1515, igual que Montserrat, fou unit a la Congregació Benedictina de Valladolid. Des del 1523 els seus abats foren triennals i sempre forasters i des del 1613 s’elegiren per espai de quatre anys. Aquests abats transformaren el conjunt monàstic (l’església havia estat transformada als segles XIV i XV, època en què es completà el sistema defensiu) afegint-hi grans baluernes i edificacions alienes a l’arquitectura popular del país, sobretot el gran edifici barroc de tres pisos i d’enormes dimensions situat a migdia de l’església i de la plaça del Monestir (edifici del segle XVIII, ara propietat municipal, destinat algun temps a caserna de la guardia civil, rectoria i dipòsit municipal, entre d’altres usos). La comunitat benedictina, sempre sota la direcció d’abats forasters, va subsistir fins a l’exclaustració del 1835, moment en què tenia 24 monjos i 4 beneficiats.
El monestir de Sant Feliu de Guíxols, després de les diferents etapes de restauració que han derruït nombroses edificacions parasitàries, forma encara un impressionant conjunt. Ressalta especialment l’extrem de ponent de l’església monàstica, amb la façana romànica, emmarcada per dues torres altmedievals: la del Corn, al S, i la del Fum, al N, i en especial l’anomenada Porta Ferrada, mur paral·lel a la façana romànica, bé que separat d’ella uns 3 m.
La Porta Ferrada té la part inferior formada per tres arcs de marcada ferradura —d’ací el nom— sostinguts per quatre columnes cilíndriques exemptes d’1 m d’alçària aproximadament. Els seus capitells són voluminosos, però de poca alçària, aplanats i de secció quadrangular. Tot el conjunt d’elements que la integren són molt simples, les columnes tenen bases cilíndriques sense decoració i només als extrems superiors i inferiors hi ha unes simples motllures i en dos d’ells unes boles als angles superiors. Cap dels tres arcs té la mateixa mida i igualment difereixen de mides i formes les columnes, els capitells i les bases. Al cos superior hi ha una galeria formada per tres obertures triforades obertes sobre cadascun dels tres arcs inferiors. Cadascuna de les obertures té tres arquets de ferradura —no gaire ultrapassats— separats per columnetes cilíndriques, amb capitells de forma trapezial, els del centre i de l’extrem septentrional amb un relleu en forma d’arquet de ferradura a les seves quatre cares i els dos de l’extrem de migdia amb uns motius geomètrics molt simples. Sobre aquests arquets hi ha una estreta filada de fragments de terrissa romana: teules i bipedals, i damunt d’aquesta filada corre de banda a banda de mur un fris de dinou arcuacions o arcs cecs fet segurament al segle XII per completar l’obra preromànica. Tota l’obra és feta amb carreus de granit, no sempre ben escairats. A tocar de la porta i perpendicular als seus arcs hi ha un mur amb dues arcades preromàniques. La Porta Ferrada fou restaurada el 1931 per l’entitat Amics de l’Art Vell, i posteriorment s’ha retirat la teulada que la unia amb la façana de l’església. Novament restaurada, el 2002, es cobrí per protecció.
Les torres del Fum i del Corn,a tocar de la façana de l’església, serviren de torres de guaita. La torre del Fum, a l’angle NW, té planta de semicercle i recorda un tronc de con de planta lleugerament el·líptica, tallada en sentit longitudinal per un pla molt poc inclinat. Té uns 19 m d’alçada i va aixecar-se sobre un basament massissat format per les restes d’un edifici del segle V. El cos més antic de la torre és el basament, d’opus spicatum; la resta, fins al primer emmerletat, és feta amb pedres inclinades. Sembla coetània o poc anterior a la Porta Ferrada. La torre del Corn, vora l’angle SE, és de planta rectangular i de grans dimensions. Ha perdut el seu coronament; té un basament molt arcaic de grans filades de carreus molt grans i escairats, possiblement d’època romana o visigòtica. Per l’aparell, sembla feta, a partir d’aquest basament, als segles X o XI.
L’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols és formada per una nau amb creuer i tres absis poligonals. La meitat occidental de la nau és romànica i la part restant és gòtica i correspon a les reformes del segle XIV, però la capçalera no fou acabada fins després de mitjan segle XV. El frontis ha estat molt restaurat i, bé que s’han respectat els elements romànics, s’ha refet bona part del carreu, que havia estat destruït per les reformes tardanes, i s’ha reemplaçat una rosassa moderna per una finestra cruciforme. Aquestes obres han fet aparèixer alguns elements romànics almur meridional. Aquests elements i la volta de la nau, de canó seguit, un xic ultrapassada, indiquen que aquesta es va construir al segle XI, seguint la modalitat llombarda, com revelen les faixes o lesenes, potser quan regia el cenobi l’abat Arnau.
El tram oriental de la nau, el creuer i els tres absis de planta poligonal es construïren a partir de la segona meitat del segle XIV, i són coberts amb voltes de creueria i amb claus de volta decorades amb relleus. Sembla que abans d’aquesta reforma substancial de l’església n’hi hagué alguna altra d’anterior, com ho revelen els arcs de comunicació dels braços del creuer, que són de mig punt i pedra ben tallada, potser dels segles XII-XIII, dintre encara del corrent romànic. Els finestrals de l’absis major i els menors són d’arc apuntat, com correspon a l’època gòtica. A la segona meitat del segle XIV, d’acord amb les disposicions del rei Pere el Cerimoniós, es va fortificar tot l’àmbit del monestir i a les torres inicials de la façana se’n van afegir cinc més sobre la capçalera gòtica —absis i creueri, acabades amb merlets rectan gulars. La més ben conservada és la del costat septentrional del creuer, dita també torre de Tra muntana o dels Reis. Entre aquestes torres hi havia un pas de ronda que en alguns punts encara es conserva. Finalment cal remarcar la porta lateral, gòtica tardana, de la part septentrional del temple, amb arc de mig punt i llinda, que ha estat col·locada en un tram de mur reconstruït. A la sagristia (1591-1613) foren traslladats elements esculpits gòtics procedents de l’enderrocada església de Sant Nicolau (no ben localitzada).
Al segle XVIII, en temps de l’abat Benet Panyelles i Escardó, es feren grans obres al monestir, en concret al recinte que tancava la zona monàstica. Han quedat com a monument, al bell mig de la plaça del Monestir, la gran portalada barroca, coneguda per l’arc de Sant Benet, i, en especial, el gran edifici monàstic, situat a migdia de l’església i de la plaça del Monestir i amb un segon cos que s’avança vers migdia. És un gran edifici de tres pisos, amb obertures rectangulars, gran escala sota cúpula, nombroses cel·les, passadissos i sales, tot cobert amb voltes de llunetes.
La cultura i el folklore
Mirador de la nova torre del Fum, incorporada al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols
© Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols / Jordi Gallego
Com a totes les viles industrials taperes de caràcter republicanofederal i liberal, a Sant Feliu tingué una gran importància la vida associativa i el cooperativisme, i sorgiren nombroses entitats culturals al segle XIX i el primer terç del XX. El 1862 es creà la Sociedad de Seguros de Quintas per a alliberar del servei militar els socis (redimibles en metàl·lic); només feien el servei els mariners i pescadors, que s’havien d’allistar a la marina. El 1889 es fundà la Fraternitat de Socors Mutus i hi hagué una Associació de Jornalers, de caràcter anarquista, dissolta el 1877. Al llarg del segle XIX es crearen les cooperatives de consum L’Economia, La Unió i La Guixolense, que fou l’única que perdurà, absorbida el 1908 per la cooperativa Rd. Santos Boada.
El 1863 hi havia cinc casinos; el més important ha estat La Constància, més tard Nou Casino La Constància, conegut popularment pel Casino dels Nois (sinònim guixolenc de gent progressista), que aplegava petits industrials menestrals i obrers; legalitzat el 1860, el 1884 tenia 185 socis i ha tingut un gran pes dins la vida social de la ciutat; conté una notable biblioteca. Encara existeix i també ha perdurat el seu oposat, el casino El Guixolense o Guixolenc, popularment Casino dels Senyors, fundat el 1861; desaparegué La Nueva Unión, casino de comerciants conegut per La Gorga. El Museu d’Història de la Ciutat és instal·lat en part a les antigues dependències del monestir; conté un notable fons arqueològic local i peces d’interès històric, i és alhora la seu de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà (1981). L’any 2012 es reinaugurà després de la restauració del conjunt monàstic, i es poden visitar les torres romàniques del Fum i del Corn, l’Espai del Metge i de la Salut Rural i l’Espai Carmen Thyssen d’exposicions temporals. El mateix edifici conté l’Arxiu Històric Municipal de Sant Feliu de Guíxols, amb un important fons documental que s’inicia al segle XII. L’any 2000 s’inaugurà a la Casa Vilaret el Museu d’Història de la Joguina, una col·lecció de joguines fabricades entre el 1860 i 1960, propietat de Tomàs Pla.
Han estat molt nombrosos els periòdics de tot tipus i tendències apareguts a Sant Feliu. Els primers foren “El Eco Guixolense” (1878-84), “El Guixolense” (1880-81) i “El Bajo Ampurdán” (1884-88), defensors dels interessos surers, seguits de “La Comarca Federal”, “La Lealtad” i “El Puerto”. Al principi del segle XX s’inicia una època brillant amb “El Programa” (1900-34), republicà federal, fundat per Josep Irla, “Llevor” (1901-08), portaveu de la Unió Catalanista i del Centre Català local, “La Información” (1903-09) i “El Faro” (1905-09); més tard aparegué “Ciutat Nova” (1910-19), portaveu de la Lliga Regionalista, “L’Avi Monén (1918-32), catalanista (en fou l’animador el periodista i poeta Enric Bosc i Viola i hi col·laboraren les millors plomes catalanes del moment), “Acción Social Obrera” (1919-32), obrerista, “L’Ideal” (1920-23), radical, “Palmarium” (1922-26) i “La Costa Brava” (1930-36). Des del 1940 es publica la revista “Àncora”, d’informació local i comarcal.Sant Feliu té un llarg calendari festiu. Al principi del mes de gener, se celebra la festivitat de Sant Antoni Abad amb cavalcada dels Tres Tombs i benedicció d’animals. Pel Carnaval, una de les festes més importants, es fa la tradicional desfilada de carrosses, dita la Passada, que va precedida de la Bomba, gran fanal que acompanya els ganxons que desfilen disfressats; inclou també el ball dels “pàcarus”, recuperat el 1990, personatges vestits de frac, amb un gran llaç al coll, d’on pengen dues arracades, que ballen i donen cops d’arengada als que miren l’espectacle. A l’abril se celebra la festa del Roser, i pel maig es fa el Concurs Popular de Plantes i Flors amb mostra de catifes de flors als carrers del nucli antic. Des del 1959, el dilluns de la segona Pasqua es fa un aplec al paratge de Pedralta, organitzat conjuntament amb Santa Cristina d’Aro, i el 16 de juliol s’escau la diada de la Mare de Déu del Carme, festa que se celebra amb una processó marítima. La festa major de Sant Feliu té lloc de l’1 al 4 d’agost, entre d’altres actes s’hi celebra la Milla Urbana i es fan focs d’artifici. Del juny al setembre s’hi celebra el Festival Internacional de la Porta Ferrada i Festival Obert, que es remunta al 1963 i inclou actuacions musicals i representacions teatrals. Igualment, la Mostra de Cançó de Taverna es fa durant els mesos d’estiu. D’altres activitats són la Travessia al Port, a l’agost; la Gran Cantada d’Havaneres durant els primers dies de setembre; la Ruta de l’Aigua, a l’octubre; la Marxa de l’Arròs, el segon cap de setmana de novembre; els Pastorets, per Nadal, i el gran castell de focs de fi d’any. A més, al llarg de l’any tenen lloc diversos actes de tipus gastronòmic i fires monogràfiques (d’entitats, esports, joguines antigues, etc.)
Altres indrets del terme
Dalt el promontori de Sant Elm, que domina la badia per ponent, l’antic Castellar, esmentat ja en la descripció del terme, on hi havia hagut una torre de guaita des del segle XIII, es bastí un santuari a partir del segle XV; hom concedí permís a Jaume Corbera, que havia intervingut en la fundació de Sant Sebastià de Palafrugell, per a edificar una capella amb torre de defensa (1452), però, de fet, es bastí un petit castell amb quatre torres angulars i una al centre, volat pels francesos el 1696. El santuari és del 1723 i s’hi venera, a més del sant titular, patró de mariners, pelegrins i navegants, la Mare de Déu del Bon Viatge. Molt destruït el 1936, fou refet després i hom ha reprès la tradicional processó marítima des del 1955. Pel 12 d’octubre s’hi celebra l’aplec de la Verge del Bon Viatge. Vora el santuari s’ha construït la urbanització del mateix nom.
Als afores de Sant Feliu hi havia hagut altres capelles on se celebraven concorreguts aplecs. El santuari de Sant Amanç, beneït el 1649 encara que existia ja al segle XIII, és abandonat; al seu voltant, i al NW de la vila, es formà el veïnat de Sant Amanç, que amb el d’Eroles (de Castell d’Aro) tenia 8 focs el 1515; actualment dona nom a una urbanització. El santuari de Sant Benet, a migdia del puig de les Cols, és una capella arruïnada també dels segles XVII i XVIII. Al mas de la Divina Pastora hi ha restes d’una petita capella del segle XVII; igualment hi ha una capella al mas de Santa Escolàstica.
El veïnat de Sant Pol, modern nucli turístic davant la badia del seu nom, s’urbanitzà sobretot a partir del 1920; es destaca una torre modernista de la fi del segle XIX, la Casa Estrada o Torre de les Punxes, i dos xalets noucentistes, la Casa Domènech-Girbau, de Josep Goday (1910), i la Casa Casas, de R. Masó i Valentí (1915-16). Altres veïnats dels voltants són Bujonis, les Comes i Vilartagues, al N de la ciutat, aquest darrer amb grans blocs d’apartaments de caràcter suburbial. Entre els molins que posseïa el monestir es destaca el molí dels Frares, dins el terme, refet l’any 1709 pel seu abat Panyelles.
Una de les mostres arqueològiques més antigues del terme és el jaciment epipaleolític de Sant Benet, amb indústria lítica (sílex), a l’aire lliure. Hi ha notícia de nombroses troballes de sepulcres de fossa neolítics, com les estacions de Sant Elm, de Sant Pol, de Vilartagues, la Vinya Xetard a Tueda de Dalt i el Portalet. Prop del puig de les Cols hi ha el menhir del Terme Gros o la Creu d’en Barraquer. Entre aquest puig i Montclar hi ha el poblat preromà de la Planta Basarda, d’una gran extensió i importància. Al Fortim es trobà ceràmica preromana i romana. En època més acostada, a partir del segle V dC, el solar del monestir era ja ocupat per un temple, un probable mausoleu i altres dependències apareguts en excavacions. A la base de la torre del Fum hi havia un edifici quadrat exteriorment i octagonal per dins, amb cúpula de rajols. En aquest lloc les troballes mostren l’existència d’un poblament hispanoromà dels segles III-V.
La història
La història de la vila estigué íntimament relacionada amb la del monestir. Des dels primers segles tingué, però, una vitalitat notable, com ho demostra l’entrevista que hi tingué lloc el 1113 entre Ramon Berenguer III i l’arquebisbe Pietro da Pisa, en la qual signaren un pacte per a l’ocupació conjunta de les Balears. L’abat atorgà carta de franqueses el 1181. Davant els perills marítims hom intentà de traslladar la població al puig del Castell. Els guixolencs signaren un conveni el 1227 que regulava llur prestació per a construir les fortificacions del cenobi. Durant la croada contra Catalunya la vila sofrí una important destrucció i incendi i el 1227 l’abat hagué de concedir nous privilegis que afavoriren el desenvolupament urbà. El 1354 una gran part de la vila pogué emancipar-se de la jurisdicció abacial i el rei Pere III li concedí el títol de vila reial i alhora esdevingué carrer de Girona. Una altra mostra de la importància de Sant Feliu és la promulgació de l’anomenat privilegi de Sant Feliu de Guíxols, a la vila, per part de Pere III, en el qual es formà l’estatut jurídic de Mallorca (confirmant un privilegi anterior). Hi hagué població jueva, com ho demostra l’existència del carrer del Call. Als segles XIV i XV aparegueren la llotja de mercaderies i el consolat de mar i es construí el port. Fou important la participació dels guixolencs en la famosa batalla de Lepant (1571), i en procedeixen alguns estendards conservats a l’església de Sant Feliu i les cases Falgueres i Julià. A l’inici del segle XVII, el monestir obtingué el reconeixement com a castell termenat, que representava o que comportava la senyoria sobre la vila. El 1696 els francesos del duc de Vendôme entraren a la vila i destruïren les muralles i el castell de Sant Elm. La prosperitat assolida al segle XVIII transformà completament la població. Quan el viatger Francisco de Zamora visità Sant Feliu, assenyalà el gran nombre de cases en construcció i el volum portuari (10 o 12 embarcacions per al comerç amb Amèrica, 80 o 90 per al de Llevant i un nombre igual per a la pesca del seitó) i feia notar també la introducció d’idees revolucionàries a causa dels contactes amb França a través del comerç del vi i de la pesca. Al llarg del segle XIX a Sant Feliu, com a les altres viles industrials sureres, arrelaren profundament les idees republicanofederals. El guixolenc Pere Caimó i Bascós (1819-78) fou el cap indiscutible dels federals de la comarca; capità de la milícia nacional durant el Bienni Progressista, després de l’èxit de la Revolució de Setembre (1868) fou president de la junta provisional de Sant Feliu (el vicepresident era el capità armador Cosme Calçada) i cap de la junta revolucionària del districte de la Bisbal i alcalde de Sant Feliu (1869); aquest any amb uns 3000 federals de la comarca ocupà la Bisbal després d’haver proclamat la República Democràtica Federal, però, enfrontat amb les tropes del governador militar de Girona (fet conegut pel foc de la Bisbal), caigué en una trampa i fou empresonat (exiliat a Mònaco, publicà un opuscle on explica els fets). Posteriorment fou nomenat alcalde honorari i efectiu de Sant Feliu (1870) i s’hagué d’exiliar novament el 1874. Morí a la seva casa del carrer de Sant Domènec i esdevingué una figura llegendària. Sant Feliu fou una població eminentment liberal i no fou mai ocupada pels carlins. Sant Feliu té títol de ciutat des del 1902.