i Sant Pere de les Puelles | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Sant Pere de les Puelles

Arquitectura religiosa
Barcelonès
Façana de Sant Pere de les Puelles
© Fototeca.cat
Abadia de monges benedictines de Barcelona, situada originalment a l’antiga Vilanova de Sant Pere, extramurs, posteriorment un dels barris de la ciutat antiga.

Modernament la comunitat es traslladà a Sarrià, i l’antiga església ha mantingut el nom com a parròquia. Fou fundada pels comtes de Barcelona Sunyer I i Riquilda, prop de l’antiga església de Sant Sadurní, al puig del Cogoll. El 945 fou consagrada la seva església i s’hi aplegà la comunitat. La primera abadessa fou Adelaida, dita Bonafilla, que sembla que era la filla dels fundadors; es creu que és la mateixa abadessa Adelaida que entre els anys 942 i 949 regí el monestir de Sant Joan de les Abadesses i que més tard (986-994) tornà a regir el monestir de Sant Pere després de la destrucció d’Almansor. El monestir fou dotat amb molts alous, especialment amb possessions a Provençals, Castellar, Montmeló i Cervelló. La presa de Barcelona per Almansor (985) fou causa de la destrucció del monestir i de la pèrdua del seu arxiu. Refet tot seguit amb l’ajuda del comte Borrell II i del bisbe Vives, s’hi reuní una petita comunitat, composta per l’abadessa Adelaida i cinc monges; una d’elles, Ermetruit (989), sembla que era la llegendària abadessa Madrui, que, segons cròniques posteriors, havia estat presa i deportada a Mallorca i rescatada allà per un parent seu. Ella serviria com a prova vivent per a refer l’antic patrimoni en el judici oral del 991; anys després Madrui fou venerada com a santa al monestir. El 1030 aquest fou posat pels comtes sota la protecció del bisbe i la seu de Barcelona. Una butlla papal del 1072, obtinguda a precs de l’abat de Cuixà, que durant un parell de segles actuà com a protector del monestir, concedí al monestir la protecció papal i l’exempció d’interdictes i drets de sepultura dels fidels, i tot això fou confirmat per una nova butlla del 1193. Deu anys abans (1183) el rei Alfons I l’havia pres sota la seva protecció. El 1079 envià algunes monges a fundar una comunitat femenina a l’antic monestir d’Elins. En aquest temps la comunitat oscil·lava entre sis i vuit monges. Durant l’abadiat de Guisla de Llobregat fou refeta l’església, que fou consagrada el 1147, i en el d’Elisenda de Rocafort fou consagrat un nou altar de Sant Benet (1169) i edificat el claustre (~1190) per donatiu de Beatriu de Rocafort, mare de l’abadessa, que també es féu monja. L’església, avui una parròquia de Barcelona, englobà l’antiga de Sant Sadurní, i guarda capitells i impostes preromàniques de la primitiva edificació; la nau i les voltes actuals són del segle XVII, però han estat molt modificades, a causa de les successives destruccions i reparacions dels anys 1697, 1714, 1835, 1909 i 1936. El claustre, ampliat amb una galeria superior, gòtica, vers el 1322, fou destruït el 1873, i molts dels seus elements es guarden al Museu d’Art de Catalunya, al Museu Santacana de Martorell i en col·leccions privades. La resta del monestir fou destruïda a la mateixa data, després d’haver servit de presó.

A mitjan segle XIII entrà a formar part de la Congregació Claustral Tarraconense i inicià una època de prosperitat, palesa en l’augment de monges, fixades en cinquanta-cinc des del 1310 i ampliades amb trenta noves monges que ingressaren juntes el 1318; totes eren filles de la noblesa i de ciutadans rics. L’abadessa era una veritable senyora feudal, i en depenien dos domers, que tenien cura de la parròquia de Sant Pere, cosa que fou causa de dificultats amb el bisbe. El 1582 s’aplicà al monestir la clausura papal manada pel concili de Trento, no sense dificultats, car, pel fet d’ésser les monges de casa noble, habitaven al monestir amb les seves criades; d’aleshores endavant els fou obligatori el dormitori en comú. El monestir mantingué una comunitat oscil·lant en les cinquanta monges els segles següents; amplià les edificacions monàstiques i també aixecà un campanar nou i una capella del Santíssim (1752). Al principi del segle XIX començà una època de problemes, amb l’ocupació de part del monestir pels francesos (1808) i una breu expulsió de les monges el 1814. De nou en foren tretes entre el 1823 i el 1828, i el monestir fou destinat a presó; el 1835 hi hagué una nova expulsió, i el monestir tornà a ésser presó, estat que es mantingué fins el 1873, a despit de les pressions de les monges al govern i a la reina després del 1845. Després de vagar per diferents indrets, el 1855 decidiren de construir un petit edifici al costat de l’església. Elles continuaren pressionant, i per això el 1869 hom les volgué fusionar amb les jerònimes; cansades de tanta interinitat i per haver emprès el govern la destrucció de l’antic convent (1873), decidiren de vendre'n els solars (1876) i adquirir el de l’actual monestir del carrer d’Anglí de Sarrià, on, sota la direcció de l’arquitecte Antoni Robert, fou construït entre el 1877 i 1879 l’actual monestir, de línies neoromàniques. La comunitat s’hi instal·là definitivament (1879) amb l’antic arxiu i el que pogueren salvar del tresor i del patrimoni. Després del 1936 l’església del carrer d’Anglí fou restaurada i consagrada el 1945, amb motiu del mil·lenari de la fundació del monestir. Actualment la comunitat és de seixanta monges, i des del 1974 té una petita casa filial al santuari de Puiggraciós, al Figueró (Vallès Oriental).

Abaciologi de Sant Pere de les Puelles

Adelaida Bonafilla (I) 945-949
Eliarda 950- ?
Eilmera 972- ?
(Ermetruit o Madrui ? -985)?
Adelaida (II) 986-994
Ermil·la 995-?
Teodolinsa 1009-?
(Teolenda 1031-?)?
Adaleda 1059-1066
Eliarda 1066-1079
Adaleda 1082
Elisenda 1090-1101
Adaleda ?-1108
Beatriu ?-1125
València ?-1137
Guisla de Llobregat 1144-1153
Ermessenda 1154-1160
València 1160-1180
Elisenda de Rocafort 1180-1224
Guillema de Vilagranada 1126-1146
Ermessenda de Pacs 1246-1264
Guillema de Queralt 1293-1295
Geralda de Cervelló 1295-1310
Saura de Torerelles 310-1321
Saura de Castellar 1322-1328
Arsenda de Bellveí 1330-1338
Alamanda de Bianya 1338-1344
Saura de Copons 1344-1348
Guillema de Bell-lloc 1348-1350
Alamanda de Vic 1353-1360
Saura de Rubí 1360
Guillema de Cornellà 1360-1368
Agnès de Miravalls 1368-1372
Blanca de Llorac 1372-1384
Esclaramunda de Peguera 1384-1392
Violant de Bellveí 1392-1406
Constança de Corbera 1406-1421
Agnès de Corbera 1421-1430
Elionor de Corbera 1430-1437
Elionor de Bellveí 1437-1448
Elisabet Ermengol 1448-1468
Aldonça de Sentmenta 1468-1490
Constantça de Peguera 1490-1504
Elisabet d’Ivorra 1504-1510
Aldonça de Palau 1515-1517
Elisabet Desbosc 1517-1521
Brígida Sapila 1521-1538
Joana de Mont-rodon 1539-1539
Joana de Palau 1539-1526
Anna Desbosc 1562-1576
Brígida de Millars 1576-1581
Elisabet de Palmerola 1581-1583
Violant d’Espés 1583-1586
Elisabet de Villalba 1586-1589
Magdalena d’Oluja 1589-1607
Elisabet d’Oliver 1607-1617
Elisabet de Cartellà 1617-1631
Francesca d’Aonés 1631-1649
Victòria d’Esquerrer 1649-1660
Maria de Copons i de Tamarit 1660-1684
Maria Àgueda de Castells 1684-1686
Maria de Miquel i de Ferrer 1686-1693
Agnès d’Esquerrer i d’Olzinelles 1693-1715
Teresa de Montoliu i de Ribes 1715-1743
Maria Agustina de Vega i de Copons d’Oluja 1743-1753
Maria Teresa de Sanç i de Montorodon 1753-1781
Maria Antònia de Magarola i de Clariana 1781-1786
Maria Josefa de Magarola i de Clariana 1786
Maria Francesca de Sanç i de Sala 1786-1799
Maria Teresa de Montoliu i d’Erill 1799-1817
Maria Josepa de Vega i de Sentmenat 1817-1832
Maria Ignàsia Desvalls i de Ribes 1832-1837
Amàlia de Tini i de Vahls 1850-1886
Assumpta de Torres i d’España 1886-1906
Maria Mercè Robert i Sola 1906-1922
Assumpta Carmona i Martínez 1923-1961
Núria Pujol i Tort, priora administradora 1960-1963
Clara Palomares i Ferrer 1963-1979
Maria Lurdes Solé i Camañes 1979-1999
Gertrudis Nin i Barbany 2000-2011
Esperança Atarés i Solans 2011-actualitat

Col·laboració: 
APl
Data de revisió: 
2015-05-08
Llegir més...