Situació i presentació
És una de les poques poblacions de la comarca que mantenen, tot i que amb algun canvi, la seva fisonomia tradicional. El topònim Guardiola és un diminutiu de guàrdia, construcció militar per a la vigilància i la protecció d’un territori o nucli de poblament sorgida a l’alta edat mitjana en zones frontereres com aquesta. Així, Guardiola és sinònim de castellet, castell petit o talaia.
El municipi limita al NW amb el terme de Rajadell, al NE amb Manresa, a l’E amb Castellgalí, al S amb Marganell i el Bruc (Anoia) i a l’W amb Castellfollit del Boix.
El territori, situat al SW de la comarca, entre els últims estreps vers el Bages de la serra de Rubió, el massís montserratí i la depressió de Manresa, és drenat per la riera de Guardiola, altrament anomenada riera de Cornet, afluent al Cardener per la dreta. El terme, vist per qui hi puja des de la vall del Cardener, fa la impressió d’un extens planell ondulat i d’amples horitzons; en canvi, per qui se’l mira baixant de Can Maçana, sembla una vall enfonsada entre les serres que li fan de capçal i d’espona i oberta cap al Pla de Bages. Com a dada indicadora de l’altitud mitjana del terme es poden prendre els 374 m calculats al peu de l’església parroquial; sense oblidar, però, que el turó de Can Miralda assoleix els 444 m i que la serra marginal d’Edllet o de Gallcanta supera els 500 m, mentre que el pla de Salelles s’estén a 280 m.
El terme, a més del poble de Sant Salvador de Guardiola, comprèn el petit poble de Salelles, els ravals de Colldarboç (46 h el 2001), el Parrot (30 h el 2001) i el Cellerers (78 h el 2001), i les urbanitzacions del Calbet, la Devesa de Dalt i Ca l’Esteve (289 h el 2001), Cal Miralda, Can Genovès, el Graell, el Pinyot (24 h el 2001) i Set-rengs (12 h el 2001). Travessa el terme la carretera comarcal C-37, que uneix Igualada amb Manresa, i algunes carreteres locals comuniquen el municipi amb la resta de termes meridionals del Bages.
La població i l’economia
Pel que fa a la població (guardiolencs), al final del segle XVII el municipi tenia 153 h, però tot al llarg del segle XX se n’ha produït un augment significatiu. El 1991 la població era de 1.221 h, de 1.651 h el 1996 i de 2.753 el 2005.
El paisatge del municipi és constituït per l’alternança dels conreus de secà —cereals i vinya— i els boscos de pi blanc, l’extensió dels quals augmentà a conseqüència de la destrucció de la vinya causada per la fil·loxera al final del segle XIX. Posteriorment, s’inicià una campanya de repoblació vitícola i es creà una empresa simultàniament agrícola, industrial i comercial per tal de promoure-hi la fabricació d’alcohols. De la superfície agrícola del municipi, només unes poques hectàrees de regadiu es beneficien de la riera que solca i drena el territori. El 1926, al poble de Salelles, s’obriren les portes del Celler Cooperatiu, una de les realitzacions cooperativistes i de promoció agrària més importants del Bages. La ramaderia està dedicada principalment a la cria de porcs i d’aviram.
Com a mitjà de promoció econòmica i d’estabilització demogràfica del terme el 1922 s’inaugurava una fàbrica de teixits, ja que la instal·lació de l’energia elèctrica permetia de construir les fàbriques en llocs apartats dels corrents fluvials. En el darrer terç del segle XX sorgiren diverses indústries i polígons industrials.
Malgrat aquesta activitat, la força d’atracció de la ciutat de Manresa ha portat molts veïns dels diversos nuclis que constitueixen el municipi de Sant Salvador de Guardiola a treballar en la seva indústria i el seu comerç. D’altra banda, el poble ha esdevingut zona de descongestió del sector industrial, comercial i de serveis de la capital de comarca, sectors que s’hi han establert amb llurs instal·lacions. Nombrosos xalets i casetes de grups residencials nous li han donat també una fisonomia diferent. Al municipi s’hi celebra mercat setmanal.
El poble de Sant Salvador de Guardiola
El poble de Sant Salvador de Guardiola (374 m; 692 h el 2001), sorgí en un replà del tossal on s’aixecava la primitiva església de Sant Salvador, parròquia documentada des del 1038, al peu del mas de Can Miralda. De la construcció romànica de l’església sols resten les ruïnes de dos absis, que revelen un temple de doble nau.
Perpendicularment a aquest, vers el segle XVI, fou construïda una capella d’estil gòtic tardà, única part que resta del vell conjunt sagrat. És el santuari dit de la Mare de Déu de Gràcia, on es venera una imatge romànica, de talla policromada. Una peça important del mobiliari litúrgic del temple desaparegut era el famós retaule de la Transfiguració del Senyor, la més antiga de les obres documentades del pintor Lluís Borrassà, del 1404. Aquest interessant políptic, que l’arquitecte i historiador de l’art Alexandre Soler i March adquirí dels Miralda durant la dècada del 1920, ara pertany a la col·lecció Muñoz, de Barcelona, després d’haver estat exposat una llarga temporada al Museu Nacional d’Art de Catalunya. A tocar de l’església es troben les restes del castell de Guardiola, documentat l’any 924.
L’actual església parroquial, situada en terreny pla i no gaire lluny de la primitiva, és datada el 1640. Vora el poble s’han desenvolupat les urbanitzacions del Calbet, el nucli més habitat del terme, el Graell i Can Miranda.
La festa major del poble de Sant Salvador de Guardiola s’escau el dia 6 d’agost. És tradicional la festa del Panellet de Sant Marc, el primer diumenge de maig.
Altres indrets del terme
Salelles
A l’extrem NE del municipi, el poble de Salelles, a 5 km només de Manresa, resulta de fet un agregat rural, industrial i residencial de la ciutat. El barri, centrat per l’església, constitueix un petit conjunt extraordinàriament pintoresc i suggeridor, d’origen molt antic —segurament del segle X— però renovat en el curs del temps.
El temple parroquial de Sant Sadurní de Salelles és una obra romànica del segle XI, modificada als segles XVI i XVII amb la construcció de capelles i campanar i l’allargament de la nau. D’ençà de l’edat mitjana va ser una de les set esglésies filials de Santa Maria de Manresa. El 1762 fou unida a la de Sant Joan de Vilatorrada, però al final del segle XIX assolí la independència amb categoria plena de parròquia. S’hi fa festa el segon diumenge de maig, per la festivitat del Roser.
Sant Pere del Brunet
L’esglesiola de Sant Pere del Brunet és situada al costat del mas del mateix nom, i no gens lluny de la carretera de Manresa a Can Maçana. És un temple preromànic, potser el més important i el més ben restaurat de la comarca. Conserva el recinte absidal o santuari trapezoidal del segle X, obert a una nau única amb un arc de ferradura. Aquesta nau, de la mateixa època, fou modificada en part en una reconstrucció del segle XI, després de la invasió i la devastació dels sarraïns d’‘Abd al-Malik a la primeria d’aquesta centúria. L’ara o pedra de l’altar és una relíquia de l’art litúrgic preromànic. Procedent de la mateixa església, els propietaris de l’heretat conserven un retaule gòtic pintat del segle XV, amb la imatge de sant Pere i quatre escenes de la seva vida i mort.
La història
Una escriptura de l’arxiu capitular de Vic, datada l’any 925, fa menció de la Guardiola de Salane (de Sal·la, el cavaller que en tenia cura, tal volta el fundador de Sant Benet de Bages), el terme de la qual era proper a Montserrat, Marganell, Castellbell i Castellgalí, del comtat de Manresa. El 978, la butlla del papa Benet VII que descriu els confins del bisbat d’Osona l’esmenta novament, però amb el nom canviat (Ubardiola), potser per culpa de l’amanuense o d’algun transcriptor del document. I la situa baixant de Gallcanta i després d’haver travessat el riu de Cornet, prop d’una cova de porcs (speluncam porcariam, diu textualment). Tanmateix, manca saber si la cova era un precedent de les granges porcines o si es tractava d’un cau o amagatall de senglars. La guardiola, castellet o talaia, coronava el turó de Can Miralda, que com a cognom perdura encara en la família dels propietaris de la gran masia situada gairebé al cim de la muntanyola. Els Miralda adquiriren l’heretat de la noble família Copons, senyors del castell i del seu terme, al principi del segle XVI. Abans, havia estat dels Desfar i a la fi del segle XIV, del cavaller Ponç de Rajadell.