i Saragossa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Saragossa

Ciutat romana que correspon a l’actualCaesaraugusta, Nom castellà deZaragoza (es)
Municipi
Espanya
Ciutat romana que correspon a l’actualCaesaraugusta, Nom castellà deZaragoza (es)
La torre de la Seu de Saragossa
© Fototeca.cat
Capital d’Aragó i de la província homònima.
Població: 
675.121 h
[est. 2010]

Situada al centre de la depressió de l’Ebre, a la vora del riu i a la confluència d’aquest amb el Gállego i el Huerva, i equidistant de les zones industrials de Catalunya i la mar Cantàbrica i de Madrid, a les quals li donen fàcil accés les valls dels rius. La seva situació de cruïlla li ha estat favorable al llarg de la seva història, i en l’actualitat n'ha potenciat el desenvolupament industrial. Al llarg del s. XX ha triplicat la població, sobretot a partir dels anys cinquanta (264 456 h [1950]). Històricament la ciutat es desenvoluà a la dreta del riu, al voltant del nucli antic, però des del 1980 l’expansió urbanística de la ciutat s’ha produït també de manera imporant a l’esquerra de l’Ebre. Entre les indústries es destaquen les químiques, de maquinària, del vidre i alimentàries. És també un important centre comercial i cultural. Centre d’ensenyament superior: Universidad de Zaragoza, fundada el 1533. Arquebisbat. Té aeroport internacional.

El patrimoni arquitectònic

Conserva part de les muralles d’època romana. L'palau de l’Aljaferia, palau d’esbarjo dels reis àrabs, és el que resta del període musulmà. La catedral (s. XV), anomenada La Seo, és d’estil gòtic català; fou construïda damunt un antic temple romànic; en el seu interior es destaca el Retaule Major, d’alabastre, començat per Pere Joan i acabat per Hans de Suàbia, i el de la capella de Sant Agustí, obra de Gil Morlanes el Jove i Gabriel Joly. Entre les esglésies, les de San Pablo (final del s. XIV) i San Miguel (s. XV-XVI) conserven, cadascuna, un retaule de Damià Forment. La de Santa Engracia té la portada plateresca, obra de Gil Morlanes. Renaixentistes són la Lonja, amb voltes de creueria gòtiques a l’interior, la Real Maestranza, amb enteixinats mudèjars, i el Palacio de la Audiencia. El Palacio Arzobispal és del s. XVII, així com el santuari d’El Pilar.

La història

Dels inicis al s. XVIII

El primer antecedent històric és una petita ciutat ibera, Salduie, identificada amb la Salduba citada per Plini. Cal cercar el nucli inicial de la ciutat actual en la Caesaraugusta romana, fundada per Octavi August amb veterans de les guerres càntabres (23 aC); tenia una planta rectangular i una extensió de 47 hectàrees, i poc després es convertí en el centre urbà més important de la vall de l’Ebre. La ciutat no decaigué durant els trastorns del Baix Imperi. Fou conquerida pels sueus (452) i els visigots (466), que la incorporaren al regne de Tolosa i hi instal·laren una seca; també hagué de suportar un setge franc (541) i nombrosos atacs dels bascs. Al s. VII la seva seu episcopal conegué un període d’esplendor amb les figures dels bisbes Brauli i Taió. Ocupada pel sarraí Musà ibn Nuṣair (714), es transformà en una gran metròpoli islàmica, que Carlemany intentà d’ocupar sense aconseguir-ho (788). Capital de la frontera superior amb els regnes cristians, els musulmans l’anomenaren Saraqusṭa al-Baiḍā (‘Saragossa la Blanca’) i l’engrandiren amb la construcció d’unes noves muralles i dos barris nous: el call jueu i el barri mossàrab. Amb la descomposició del califat de Còrdova (1031), s’erigí en la capital d’un important regne (taifa de Saragossa). Cobejada per castellans i aragonesos, Alfons el Bataller la pogué conquerir i la incorporà al regne d’Aragó (1118); la població musulmana hagué de traslladar-se extramurs de la ciutat, on fundà el nou barri de la moreria, mentre que el nucli urbà era repoblat per francs i donat en feu a Gastó IV de Bearn. Aviat es convertí en la capital del regne aragonès i en la seu habitual de les seves corts. Des de la fi del s. XIII fou el centre de la Unió aragonesa (associació de nobles per a limitar el poder reial i mantenir llurs privilegis), fins que aquesta fou derrotada per Pere el Cerimoniós (1384). La unió dinàstica de la corona de Castella i la de Catalunya-Aragó la transformà en una ciutat més de la monarquia dels Àustria. L’establiment de la inquisició fou causa d’importants avalots i de l’assassinat de l’inquisidor Pero de Arbués (1485). L’expulsió dels jueus (1492) i la dels moriscs (1609) provocaren un cert estancament en el seu creixement; malgrat això, no deixà d’ésser una ciutat important (25000 h [1548]). Fou escenari de revoltes a causa de l’empresonament d’Antonio Pérez, secretari de Felip II de Castella, que, processat per ordre del rei, s’acollí a la protecció dels furs aragonesos (1591); els disturbis acabaren amb l’execució del justícia Juan de Lanuza i la introducció d’algunes restriccions en els seus privilegis. Durant la guerra de Successió, la ciutat es declarà partidària de l’arxiduc Carles d’Àustria; ocupada per les tropes borbòniques, perdé l’autonomia de què havia gaudit fins aquell moment (1707) i que només recuperà breument el 1710.

Del s. XVIII ençà

Durant el s. XVIII la població passà de 30000 h (1725) a 43000 (1787). El 1760 fou escenari d’un motí paral·lel al de Squillace, i el 1776 hi fou fundada la Sociedad Económica de Amigos del País. Durant la guerra contra Napoleó es féu famosa arreu d’Europa pels setges i esdevingué un símbol de la resistència a Napoleó. En el primer (juny-agost del 1808, seixanta dies en total) el general Verdier hagué de desistir de prendre-la; en el segon (del final de desembre del 1808 al 21 de febrer de 1809) capitulà després d’un seguit de combats violentíssims; la població col·laborà entusiàsticament amb les tropes defensores, a les ordres de Palafox i Melci, que s’hi tancà amb 30 000 homes. Moncey i després Lannes dirigiren el segon setge. Hom calcula en 8 000 els morts dels francesos i en 40 000 els dels defensors, perquè hi hagué dins la ciutat una epidèmia de tifus. La matinada del 5 de març de 1838 intentà d’ocupar la ciutat el capitost carlí Juan Cabañero en un cop de mà, però fou rebutjat per la guarnició. El 2 de gener de 1854 hi hagué un intent frustrat de pronunciament. El còlera del 1885 hi causà moltes víctimes; tanmateix, l’any 1900 vorejava els cent mil habitants. En els inicis del segle, el conreu de la bleda-rave i la indústria sucrera determinaren l’aparició d’una burgesia industrial que animà els moviments regeneracionistes de la Liga Nacional de Productores (1899) i de la Unión Nacional (1900) de Joaquín Costa i Basilio Paraíso. Ensems es produí una immigració rural, l’aparició d’un proletariat i la creixença de la ciutat —que urbanísticament ho féu d’una manera concèntrica al voltant del nucli primitiu—. La CNT fou la sindical més forta, amb una gran diferència. Hi hagué brots de terrorisme (assassinat del cardenal Juan Soldevila, el 4 de juny de 1923). Durant la dictadura s’hi construí l’Acadèmia General Militar i s’hi instal·là la Confederación Hidrográfica del Ebro. El 19 de juliol la guarnició, manada pel general Miguel Cabanellas, dominà fàcilment la ciutat, que es veié amenaçada per les columnes catalanes (tardor del 1936) i durant l’ofensiva de Belchite.

Col·laboració: 
TMT
Llegir més...