Potser fill natural de Jaume I de Catalunya-Aragó i d’Elvira Sarroca; germà de Pere Sarroca, conegut per Pere del Rei. Criat a la cort reial, fou rector d’Albalat (1260), canonge sagristà de Lleida (1267). El 1269 participà amb galera pròpia a l’estol reial en croada a Terra Santa. Fou consagrat el 1273 bisbe d’Osca i deixà el seu càrrec lleidatà al seu germà Pere. Fou un dels signants del codicil del testament reial (1274), acompanyà el rei a Xàtiva i d’allí a València, on aquest morí. El nou rei Pere II l’acusà de retenir objectes del rei difunt i li confiscà els béns. S'enemistà també amb el justícia d’Aragó Pero Martines de Artesona, el qual ell arribà a excomunicar. Amb tot, el 1285, davant la croada francesa contra Catalunya, es posà al costat del rei català i l’assistí en els seus darrers moments (1285). L’any següent coronà el nou rei Alfons II a Saragossa. Fou enterrat a Poblet, en un sepulcre d’alabastre. Sembla que participà en la redacció del Llibre dels feits.