Llibre dels feits

Crònica de Jaume I

Foli del manuscrit de Poblet (el més antic conservat) del Llibre dels feits

© Fototeca.cat

Denominació habitual de la crònica de Jaume I de Catalunya-Aragó .

És una narració dels fets més importants de la vida del rei, escrita en plural de primera persona; apareix, doncs, com una autobiografia. Comprèn des de l’engendrament del rei (1207) fins a la seva mort (1276), amb alguns antecedents corresponents als regnats d' Alfons I d’Aragó i Pere I de Catalunya-Aragó (des del 1174). Respecte a si cal considerar-la obra autèntica del Conqueridor, després de les descobertes documentals, fetes en relació amb la composició de la crònica del Cerimoniós, també escrita en plural de primera persona, cal decantar-se per una autenticitat relativa, o sia, per creure en una intensa intervenció del monarca dirigint els seus auxiliars, orientant-los, indicant-los fonts d’informació, revisant-ne la tasca i completant-la, quan calia, amb records i observacions personals.

Quant a les fonts, a més dels records del rei, dels seus col·laboradors i de personalitats coetànies, hi ha en molts d’indrets (almenys en 91 dels seus 566 capítols) poemes narratius populars de caràcter històric que, com posaren de manifest Manuel de Montoliu i de Togores el 1922 i Ferran Soldevila i Zubiburu el 1925, foren prosificats i integrats en la crònica; hi ha també, sens dubte, documents i possiblement algun text historiogràfic preexistent.

Quant a la data de redacció, cal assenyalar-hi diverses etapes. Segons Lluís Nicolau i d’Olwer , fins al capítol 327 fou redactada a Xàtiva el 1244, i fins al 546, a Barcelona el 1274. El pròleg, els 20 capítols darrers i l’epíleg podrien ésser obra de Pere Marsili , l’autor de la versió llatina de la crònica, acabada el 1313. Quant a la primera part, Nicolau suggereix, amb arguments poc convincents, que el col·laborador del rei potser fou el jurista Bernat Vidal; Montoliu, adduint indicis força eloqüents, presentava com a únic col·laborador Jaume Sarroca , canceller reial, degà de València, sagristà de Lleida i bisbe d’Osca, que algú ha insinuat darrerament que fou un fill natural del rei i que almenys fou germà uterí d’un veritable fill natural.

Nicolau acceptà, amb dificultats, que Sarroca fou col·laborador, però només per a la segona part. En la situació actual cal creure segur que hi ha dues grans etapes en la redacció de la crònica, separades per una llarga llacuna de dinou anys (del 1245 al 1264), en la qual no apareixen més que unes poques notícies, desordenades i incoherents, sobre la revolta d’al-Azraq (1247-58). Per tant, és molt probable que la part anterior a la llacuna fos en bona part escrita vers el 1244 a Xàtiva, però la redacció devia durar fins el 1252 i devia comprendre almenys fins al capítol 360. Però és possible també que tant la part anterior a la llacuna com la posterior fossin redactades, no de tirada, sinó al seu torn, en diversos períodes.

La part anterior podria haver tingut el primer moment de composició el 1230 o poc després, i podria comprendre fins al capítol 105; la posterior podria subdividir-se en un primer sector, compost a València en 1270-71, el qual comprenia fins al capítol 493, inclusivament, i un segon sector, coincident amb la fi de la segona etapa de Nicolau. Bernat Vidal podria ésser només col·laborador per als capítols 106-360.

Per als posteriors sembla raonable de pensar en una influència de Jaume Sarroca, documentat des del 1260, però probablement no en una intervenció personal seva, perquè fou un home massa important i aqueferat per a poder-se dedicar a aquesta tasca, sinó en la d’un funcionari supeditat a ell, com podria ésser Guillem Sarroca, potser parent, documentat com a escrivà del rei del 1243 al 1276. El pròleg, d’evident regust eclesiàstic, podria haver estat realment obra de Jaume Sarroca, escrita vers la segona meitat del 1276 o la primera del 1277. Marsili, poc després del 1313, no féu més que la divisió en capítols i una certa reordenació, que alguna vegada resulta una dislocació. La crònica així disposada no fou objecte de divulgació durant molt de temps; la seva difusió no fou important fins vers el 1325. La part relativa a la conquesta de València fou impresa en aquesta ciutat el 1515, i la totalitat de la crònica també ho fou a València el 1557. Ha estat traduïda al llatí, a l’aragonès, al castellà i a l’anglès.

És un dels texts més importants de la literatura medieval catalana, tant des del punt de vista literari i lingüístic com històric. El rei Pere III de Catalunya-Aragó encarregà tres còpies de l’obra, una per a Mallorca (desapareguda), una altra per a Barcelona, de la qual només en resta un full, i una altra per a l’Ajuntament de València. D’aquesta darrera, hom en féu una còpia privada abans que l’original fos destruït en un incendi del 1671 i posteriorment fou dipositada al Palau Reial de València.

Tradicionalment, la versió considerada més fidedigna de l’original ha estat el facsímil copiat per encàrrec del monestir de Poblet , datat del 1340 i posteriorment traslladat a la Biblioteca Universitària de Barcelona. L’any 2011, l' Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) presentà una nova versió facsímil de l’obra, dirigida per Antoni Ferrando i Francès i Vicent Josep Escartí, basada en un manuscrit del 1380, al seu torn basat en la còpia de Mallorca, dipositat el 1948 a la Biblioteca de Catalunya. Segons els curadors, aquest document és molt més fiable que el de Poblet, el qual fou sotmès a alguns canvis per part dels copistes amb el propòsit de substituir alguns mots o expressions poc coneguts per altres de més habituals. Simultàniament, hom presentà una nova edició facsímil basada en la còpia del Palau Reial.