i Serralada Litoral Catalana | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Serralada Litoral Catalana

Sinònimserralada de Marina
Sinònimserralada de Marina
Serralada Litoral Catalana vista des del mar
© Xevi Varela
Una de les tres unitats geomòrfiques del Sistema Mediterrani Català: la més llevantina, breu (uns 150-160 km) i estreta (10-15 km) de les unitats, però la seva altitud mitjana (300-600 m alt.) resta sempre destacada de la Depressió Prelitoral.

Vista aèria parcial de la serra de Montmell, a la Serralada Litoral Catalana
© Fototeca.cat
S’estén entre el baix Ter i el Baix Penedès i determina la direcció del litoral, del qual només s’allunya al delta del Llobregat. Estructuralment hom la considera composta d’un fragment de massís hercinià, que comprèn tot el N i el centre de la serralada, i un fragment de serralada alpina, afegit al S del Llobregat, bé que tectònicament les ereccions de la riba dreta del Llobregat encara pertanyen al massís hercinià. Els granits ocupen una bona part d’aquest massís (Selva-Maresme), i metamorfosaren en llicorella els sediments paleozoics marginals (Begur i Gavarres, Collserola i Ordal, Montnegre i afloraments propers). El fragment alpí, però (massís de Garraf), és de materials mesozoics i eocènics. Sota un clima temperat i humit, la llicorella apareix més resistent a l’erosió, però el granit es descompon en sauló, afavorint la humanització de la serralada. La xarxa hidrogràfica vessa directament a mar per petites rieres ben aprofitades per al regatge, o bé la serralada és travessada pels rius: el Ter (pel congost de Sant Julià de Ramis), la Tordera (per Hostalric), el Besòs (pel congost de Montcada), el Llobregat (pel de Martorell) i el riu de Foix (pel de Castellet). El vessant interior és drenat per aquests mateixos rius, amb afluents capturats per les rieres litorals. El clima i la vegetació són típicament mediterranis, amb tendències meridionals al massís de Garraf pel seu caràcter calcari (límit septentrional del margalló). Per això també el Garraf és, amb les masses forestals del N, l’únic sector de la serralada que no ha assolit una humanització estable i profunda. El relleu apareix tallat per falles perpendiculars a les generals NE-SW que orienten la serralada, en un seguit de blocs que han basculat amb una certa autonomia relativa: massís de Begur, esquistós (323 m alt.), Gavarres (puig d’Arques, 535 m, en el sector granític), Marina de la Selva (puig de les Cadiretes, 518 m alt.); el Montnegre (773 m), el de caràcter més muntanyenc, per l’altitud i la vegetació; Maresme (el Corredor, 657 m alt.), Collserola (Tibidabo, 512 m), Ordal, esquistós com l’anterior i triàsic (puig d’Agulles, 653 m) i el Garraf estricte, cretaci (Montau, 658 m).

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...