i Josep Lluís Sert i López | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Josep Lluís Sert i López

Josep Lluís Sert

arquitectura arquit
Arquitecte.
Barcelona, 1902 — Barcelona, 1983

Féu estudis d’arquitectura a l’Escola Universitària de Barcelona, on es titulà el 1928. En 1929-30 treballà a París amb Le Corbusier. Tot just acabada la carrera fundà amb altres companys el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània. Fou el principal aglutinador a Catalunya del moviment racionalista d’arrels bauhausianes i lecorbusierianes i el promotor de la nova cultura arquitectònica. Les obres i els projectes d’aquells anys se situen clarament a l’avantguarda europea i hi introdueixen elements reinterpretadors de la tradició mediterrània i de les formes constructives catalanes, que resten ja fixades com a repertori lingüístic del racionalisme. Destaquen la casa al carrer de Muntaner 342 (1931), la Casa Bloc, cases de segona residència a Garraf (amb Torres i Clavé, 1935), Dispensari Central Antituberculós (amb Torres i Clavé, i Subirana, 1935). En l’aspecte urbanístic cal subratllar dos projectes fonamentals, redactats per tot l’equip del GATCPAC: el pla Macià i la la Ciutat de Repòs i de Vacances. L’any 1937, en col·laboració amb Lacasa, construí el pavelló espanyol per a l’Exposició Internacional de París, que constituí un impacte tant per la qualitat de l’edifici com pel seu contingut en defensa de la posició republicana durant la Guerra Civil de 1936-39 (Guernica, de Picasso; Montserrat, de González; El pagès, de Miró; La font de Mercuri, de Calder; etc.). Després de la guerra es traslladà als EUA, on va escriure el llibre Can our cities survive

Complex hoteler a l’anomenada “Porta de Catalunya”, a la Jonquera, de Josep Lluís Sert i López
© Fototeca.cat
. Associat amb Wiener i Schulz des del 1945, treballà per a la urbanització de diverses ciutats sud-americanes: Ciutat dels Motors al Brasil (1945-47), Chimbote al Perú (1948), Medellín a Colòmbia (1949), pla d’expansió de Bogotà (1950, en col·laboració amb Le Corbusier i Paul Lester Wiener), etc., totes elles dins els principis urbanístics del CIAM, dels quals fou nomenat president del 1947 al 1956. Féu altres projectes a Cuba i la vall de l’Orinoco (Veneçuela). El 1953 passà a dirigir la facultat d’arquitectura de Harvard com a successor de Gropius, càrrec que mantingué fins a la seva jubilació el 1968. Durant bastants anys romangué absorbit per la tasca docent, però aviat obrí una oficina pròpia a Cambridge, amb Jackson i Gourley, i es convertí en un dels arquitectes més sòlids de l'establishment americà. Les obres més importants són la casa pròpia a Cambridge (1958), ambaixada dels EUA a Bagdad (1955-60), apartaments per a estudiants casats de Harvard (1962-64), Centre d’Estudi de les Religions Mundials a Harvard (1958-60), Holyoke Center a Cambridge (1958-65), oficines per a la NEGEA Service Corporation a Cambridge (1959-61), facultat de ciències per a postgraduats a Harvard (1966-72), Campus Central de la Universitat de Boston (1960-67), Universitat de Guelph al Canadà (1964-66), Escola Elemental M. Luther King a Cambridge (1966-72), grup d’habitatges a Charlestown, Massachusetts (1971), habitatges i ordenació urbana a la Welfare Island a Nova York (1971) i molts altres projectes no realitzats. Cap a l’any 1955 restablí el contacte amb Catalunya amb la construcció de l’estudi de Joan Miró a Mallorca, on retornà a la reinterpretació del tema de les voltes catalanes i a la versió personal de les tradicions locals, que ja havia iniciat abans de la guerra, sobretot amb les casetes de Garraf. Ininterrompudament construí amb un criteri paral·lel la Fundació Maeght a Sant Pau de Vença (1959-64), edifici Les Escales Park a l’avinguda de Pedralbes de Barcelona (1964-74), la Fundació Miró a Montjuïc (1972-75), un grup de cases al cap Martinet d’Eivissa (1865-70) i la Porta de Catalunya a la Jonquera i un edifici administratiu a la Diagonal de Barcelona. Publicà els llibres Can our Cities Survive? (Cambridge 1942), The Heart of the City (Londres Nova York 1952, amb Rogers i Tyrwhitt) i Antoni Gaudí (Nova York 1960, amb Sweeney). El 1981 rebé la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya i fou investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Barcelona. El 1982 fou organitzada una exposició retrospectiva de la seva obra a l’Estat espanyol i rebé la medalla d’or de Belles Arts del ministeri espanyol de cultura.

Col·laboració: 
OBo / JBrC
Llegir més...