i Sierra Leone | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sierra Leone

Nom oficial deRepublic of Sierra Leone (en)
Nom oficial deRepublic of Sierra Leone (en)
Vista aèria de Freetown, la capital de Sierra Leone, a la riba de l'estuari del riu Rokel
© David Hond
Estat de l’Àfrica occidental, limitat al N i a l’E per Guinea, al S i al SE per Libèria i a l’W per l’oceà Atlàntic; la capital és Freetown.
Població: 
6.126.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
71.740 km2

La geografia

La geografia física

El país és constituït per un altiplà central (50-70 km) amb una altitud mitjana de 500 m, que va augmentant progressivament fins als 2.100 m a les muntanyes de Loma, a l’extrem nord-oriental. Solcada per nombroses valls que davallen de l’altiplà, la zona costanera és pantanosa i plena de manglars, amb nombroses penínsules i illes (com la de Sherbro). El clima és tropical i humit. Les pluges, molt abundants a la costa (a Freetown, 4.111 mm; a Bonthe, 3.916 mm), amb una progressiva disminució cap a l’interior (a Kabala, 2.569 mm), duren de maig a novembre; de desembre a març segueix l’estació eixuta i ventosa. Els rius més importants (Little Scarcies, Sewa, Moa i Rokel) són navegables en llur curs inferior i formen profunds estuaris: el riu Sierra Leone forma el gran estuari dels dos Scarcies, accessible als grans vaixells, a l’entrada del qual s’alça Freetown. La vegetació principal és una sabana humida travessada per galeries de selva densa. La selva pluvial predomina a la banda sud-oriental del país. A la costa, el manglar és ben constituït. La fauna és la típica de la Guinea forestal: lleopards, ximpanzés, hipopòtams, cocodrils, etc.

La geografia econòmica i l’economia

A més del conreu del cacau, del cafè i de la palma d’oli per a l’exportació, l’agricultura és bàsicament de subsistència i és representada pels conreus d’arròs, mill, melca, moniatos, colocàsies, mandioca, blat de moro, nyam, llegums, hortalisses (tomàquets), cacauets, sèsam, canya de sucre, cocoters i altres fruiters com els cítrics i els mangos. Conreus comercials secundaris són el gingebre, les nous de cola i la piassaba, una fibra tèxtil. El terreny ocupat per l’agricultura representa una quarta part del total; el pasturatge ocupa el 31%, i el bosc, més d’un altre quart. Els treballs del camp ocupen un 62% de la població activa. La ramaderia, centrada en les regions del nord, era integrada per 4.216.000 caps de bestiar (boví, oví i cabrú); però les secades que desertitzaren el Sahel a partir de la meitat dels anys setanta han obligat a sacrificar-ne les quatre cinquenes parts. Al bosc l’extracció de fusta és important. La pesca, en expansió, no abasta el consum del país, i cal importar peix i, sobretot, arròs. El sector primari aportava encara a mitjan anys noranta el 40% del PIB, mentre que ocupava prop del 64% dels actius. El país té notables riqueses minerals: jaciments de ferro, diamants, rútil, crom, platí, bauxita, or i molibdè, que formen la major part de les exportacions. La indústria és molt poc desenvolupada (només el 10% del PIB i el 18% de la població activa), i consta gairebé exclusivament de l’elaboració de productes agrícoles (oli de palma, cigarretes) i el tèxtil. El comerç exterior és molt deficitari (el 1995 les importacions gairebé duplicaven les exportacions), a causa de la necessitat d’importar no tan sols la majoria d’articles manufacturats (maquinària i material de transport, manufactures de base i diversos acaparen el 26% de les importacions), sinó també, i en primer lloc, aliments (42%). Són també importants els combustibles (17%) i els productes químics (7,8%). El principal proveïdor és Nigèria (30%), seguit de la Gran Bretanya (14%), Alemanya (10%) i els EUA (8%). Les exportacions se centren en els diamants, el rútil, i la bauxita (80%), seguides del cacau i el cafè (10%) i les reexportacions, adreçades als EUA, la Gran Bretanya i Alemanya. Les carreteres (11.647 km) i l’únic ferrocarril (84 km) no satisfan les necessitats. La navegació fluvial és practicable en una xarxa de 790 km, però només durant l’estació d’aigües altes. El port principal és Freetown, vora el qual hi ha l’aeroport internacional. En contrast amb la dècada anterior, que havia tingut un creixement econòmic notable (un 4,4% el trienni 1978-81) els anys següents s’han caracteritzat per un accentuat alentiment: tan sols una mitjana d’un 1% anual, insuficient per a millorar (o simplement mantenir) el nivell de vida d’una població en ràpid creixement. Així, la renda per habitant era el 1983 de 380 $, mentre que el 1993 havia baixat a 140 $, que la situava només per sobre de Tanzània, Etiòpia i Moçambic en el conjunt africà. La conflictivitat política s’ha afegit des del 1991 als diversos factors que s’han acumulat en perjudici de l’economia, entre els quals hi ha l’alça dels preus del petroli, la dependència en l’exportació de matèries primeres i l’elevadíssim deute extern, que eventualment ha provocat la suspensió de les ajudes de l’FMI.

La geografia humana

La població presenta un creixement molt alt (26,5‰ en 1990-95), bé que la densitat és moderada: 62 h/km2. El país és rural en un 65,4%, i només la capital assoleix el mig milió d’habitants. Les ètnies dominants són els temnes al N i al centre (32%) i els mendes, al S (34%). Hi ha encara altres grups minoritaris, entre els quals destaquen els anomenats criolls, descendents d’esclaus retornats els quals, bé que no són més d’un 2% de la població, tenen un paper clau en la política i l’economia del país, al costat dels dos grans grups dominants. La llengua oficial és l’anglès. La religió musulmana és majoritària (60%), seguida de les creences tradicionals (30%) i del cristianisme (10%). Després d’enderrocar el règim militar vigent des del 1978, el 1996 un nou cop d’estat restablí la democràcia multipartidista. El poder legislatiu és detingut per l’Assemblea Nacional, de 68 escons, elegits per sufragi universal i directe, com també ho és el cap de l’executiu. Sierra Leone és membre de l’ONU i de l’OUA i de la CEDEAO, organització regional dels estats de l’Àfrica Occidental.

La història

Fins a la independència

Des dels temps prehistòrics tribus buloms habitaven la zona costanera, i cap al segle XV arribaren pobles temnes des del nord, els quals formaren petits regnes amb consells de govern. Al final del segle XVI els portuguesos visitaren les costes que anomenaren Serra Lioa. Foren establertes diverses factories portugueses, franceses i angleses, que comerciaven en or, vori i esclaus, però sense cap jurisdicció concreta. Al segle XVIII arribà la influència islàmica dels futes i dels mandings establerts al nord. Els mendes, tribus que ocupaven les contrades septentrionals des del segle XVIII, també es convertiren a l’islamisme. Un grup d’esclaus americans alliberats per l’antiesclavista Granville Sharp fundaren una colònia el 1787 amb la intenció de constituir una base antiesclavista. El rei mende Tom els donà terres, que els foren arrabassades després pel seu successor el rei Jimmy (1789). El 1791 la companyia de Sierra Leone, vinculada als antiesclavistes, rellançà el projecte i reconstruí Freetown amb exesclaus procedents de Nova Escòcia i Jamaica. Molts d’ells eren gent culta i de religió cristiana. Quan el 1807 fou decretada l’abolició de l’esclavitud a la Gran Bretanya, Sierra Leone serví de base naval i de lloc de retorn dels esclaus alliberats a alta mar pels vaixells britànics (1807-64). Però fins a la darreria del segle XIX la colònia abastava solament Freetown i alguns quilòmetres quadrats al voltant, tot i que desenvolupà una important agricultura que proveí de cereals gairebé tota l’Àfrica occidental britànica. El govern colonial afavorí els mendes i es recolzà en els criolls de Freetown. El 1886 fou proclamat el protectorat britànic.

Primers anys de la independència (1961-78)

El 1961 Sierra Leone assolí la independència després d’un procés força pacífic, conduït pel Sierra Leone People's Party de Milton Margai, de base mende i de signe conservador i probritànic. Poc abans de la independència els anglesos abandonaren llur aliança amb els criolls, el poder dels quals havia minvat a causa de la competència amb els comerciants libanesos, i afavoriren les tribus autòctones. La davallada econòmica i els problemes racials entre criolls i autòctons menaren Milton Margai —substituït el 1964 pel seu germà Albert— cap a una actitud autoritària sobre un partit únic de base ètnica. L’oposició de l’All-People's Congress de Siaka P. Stevens, partit de base temne i política laborista i nacionalista, que havia perdut les eleccions del 1962, fou afavorida pel govern laborista britànic i el 1967 foren convocades noves eleccions. Un cop d’estat militar de signe dretà dut pel general Andrew Juxon-Smith impedí la victòria de l’APC, i la constitució fou suspesa. Un contracop l’abril del 1968 organitzat per oficials neutralistes tornà el poder als civils i es proclamaren els resultats de les eleccions del 1967. Vencedor l’APC, Siaka Stevens formà govern. El 1971 Sierra Leone esdevingué república i S.P. Stevens el seu primer president, reelegit el 1976. Mentre l’agricultura queia en una profunda crisi, les exportacions es basaven en el ferro i els diamants. Les dificultats econòmiques menaren Stevens a endurir el seu règim i a proclamar l’estat d’excepció pel febrer del 1977 arran d’una revolta popular i de l’oposició dels criolls i dels mendes de l’SLPP.

Règims autoritaris i inestabilitat (1978-91)

El 1978 hom adoptà una nova constitució, que establia l’APC com a partit únic. Això reforçà el poder del president Stevens. Impopular, la seva administració no resolgué la crisi econòmica i la corrupció i no reduí la inflació i el deute exterior. En les eleccions presidencials celebrades l’octubre del 1985 fou elegit el general Joseph Momoh, de l’All People's Congress (APC) —únic partit polític legal—, en substitució de S.P. Stevens, el qual es retirà de la vida política activa. Momoh inicià el seu mandat amb algunes mesures liberalitzadores, però aviat la seva popularitat inicial decaigué arran de les dificultats econòmiques del país a les quals intentà de fer cara amb una política d’austeritat. Des del 1986 hi hagueren diverses temptatives de cop d’estat. En política exterior, Sierra Leone ha mantingut la seva posició de no-alineament. Entre el 1983 i el 1986 travessà un període de relacions tenses amb Libèria, país el qual acusà de donar suport a diversos moviments d’oposició interna. Malgrat els ajuts del Fons Monetari Internacional en canvi d’una certa devaluació de la moneda, la insolvència del país i la corrupció portaren Momoh a decretar el 1987 l’estat d’emergència econòmica, que fou retirat al cap de dos anys. Unes primeres mesures de liberalització econòmica iniciades el novembre del 1990 tingueren com a primer resultat una pujada dels preus. A la penúria econòmica s’afegí l’entrada en el país de 280.000 refugiats liberians, acompanyats d’uns altres 30.000 naturals de Sierra Leone que també abandonaren Libèria.

Guerra civil (1991-2002)

A partir del 1991 Sierra Leone es veié afectat per l’activitat guerrillera del Front Revolucionari Unificat (RUF), grup rebel que rebia el suport del cabdill liberià Charles Taylor. El 1992, amb el pretext de fer front a la inestabilitat, el capità Valentine Strasser suspengué la constitució i assumí el comandament de l’estat. Strasser prometé tornar el poder als civils en breu, però les reformes polítiques foren molt lentes. Més contundents foren les reformes econòmiques, amb la liberalització completa del sector públic, i amb una reducció dràstica del nombre de funcionaris. Tot i això, la recessió continuà, perquè la producció caigué en picat com a conseqüència de la guerra. El 1995, la situació era caòtica: els inversors estrangers s’havien retirat, i un 20% de la població s’havia vist obligat a fugir de les seves llars. El gener del 1996, el general Julius Maada derrocà el capità Strasser i inicià converses de pau amb el RUF. Els civils imposaren la convocatòria d’unes eleccions en les quals fou elegit president Ahmad Tejan Kabbah, del Partit del Poble de Sierra Leone. Malgrat tot, el RUF no reconegué els resultats dels comicis i prosseguí la lluita armada. A fi d’obligar la junta militar a abandonar el poder, el 1997 l’ONU decretà l’embargament de petroli i d’armament. El govern democràtic encapçalat per Ahmad Tejan Kabbah, fou deposat el maig del 1997 per un cop d’estat militar liderat pel tinent coronel Johnny Paul Koromah, el qual s’autoproclamà cap del consell de les forces armades revolucionàries (AFRC) i inicià un caòtic mandat protagonitzat pels assassinats d’opositors i l’espoli de les riqueses del país, que deixà l’economia en situació de fallida. El març del 1998 les tropes de l’ECOMOG (Forces d’Interposició de l’Occident Africà, dependents de la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica Occidental) entraren al país per ordre del govern nigerià (90% dels efectius militars), i retornaren el poder a Kabbah. L’AFRC i el rebels liberians del Front Revolucionari Unit (RUF) es coalitzaren per a fer front a les tropes de l’ECOMOG i dominar les zones del nord del país sota el seu control. El gener del 1999 el RUF i l’AFRC realitzaren una ofensiva contra Freetown per alliberar el seu màxim líder, condemnat a la pena capital. Tot i que l’ECOMOG pogué rebutjar l’atac, Kabbah decidí negociar amb els rebels. L’acord del juliol del 1999 establia una fràgil pau que el RUF no respectà, i continuaren les seves activitats de bandidatge al nord del país. El canvi de presidència a Nigèria al principi del 1999 comportà la progressiva retirada de les tropes nigerianes de l’ECOMOG, que foren substituïdes per les forces de manteniment de la pau de les Nacions Unides, les quals aconseguiren, després de diversos enfrontaments, reduir les forces rebels. El març del 2001 les forces de l’ONU ja controlaven la pràctica totalitat del territori, i al maig s’inicià el desarmament de les guerrilles (oficialment acabat el febrer del 2004).

Reconstrucció del país (del 2002 ençà)

Declarada la fi del conflicte el gener del 2002, el març del 2004 començà a funcionar el tribunal per a jutjar els crims contra la humanitat comesos tant pels rebels com per les forces progovernamentals al llarg dels prop de deu anys que durà un conflicte que causà uns 50.000 morts i centenars de milers de desplaçats i mutilats. Tanmateix, Foday Sankoh, líder del RUF detingut el 2000 i acusat d’un gran nombre d’atrocitats, morí de malaltia sense haver estat processat. El març del 2002 se celebraren eleccions en una situació d’una certa normalitat, en les quals Ahmad Tejan Kabbah (el president enderrocat el maig del 1997 pel cop d’estat militar) obtingué una clara victòria. Malgrat la riquesa en diamants (un dels factors que explicaven la virulència del conflicte) i altres minerals, la devastació a conseqüència d’una dècada de guerra civil obligava el país a dependre totalment de l’assistència internacional. Entre el setembre del 2004 i el desembre del 2005 acabà la missió de les Nacions Unides a Sierra Leone (MINUSIL). L’ONU, tanmateix, supervisà les eleccions generals del 2007, comicis que guanyà, en segona volta, el dirigent de l’oposició, Ernest Bai Koroma, de l’All People’s Congress (APC). En les eleccions legislatives de l’agost del mateix any, també guanyà l’oposició. Koroma, en la presa de possessió, mostrà les seves intencions de lluitar contra la corrupció, restablir l’administració i erradicar la delinqüència. Les eleccions municipals celebrades el juliol del 2008, amb la victòria de l’APC, enfortiren el president. El març del 2006 l’expresident liberià Charles Taylor fou detingut a Nigèria i extradit a Sierra Leone per a ser jutjat pels crims comesos durant la guerra civil, juntament amb altres caps militars i paramilitars. La sentència, dictada el 2012, condemnà Taylor a cinquanta anys de presó. El novembre del 2012 se celebraren les primeres eleccions sense la supervisió de les Nacions Unides, en les quals Bai Koroma fou revalidat en el càrrec. El seu segon mandat estigué marcat per la gestió de l’epidèmia pel virus de l’Ebola, que el portà a destituir el ministre de Sanitat (2014), i que a Sierra Leone causà unes 500 víctimes mortals. Koroma també protagonitzà un conflicte amb el vicepresident Samuel Sam-Sumana, a qui acusà d’incitar a la violència i destituí del càrrec el març del 2015. Privat de concórrer a un tercer mandat, Bai Koroma es retirà abans de la celebració de les eleccions presidencials de l’abril del 2018, en les quals Julius Maada Bio, exmilitar que el 1996 enderrocà el president Strasser, s’imposà al candidat de l’oficialista APC.

Data de revisió: 
2018-04-10
Llegir més...