i Sòfocles | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sòfocles

Grec Σοφοκλῆς (el)
teatre teat
Poeta tràgic grec.
Atenes, aprox. 496 aC — Atenes, 406 aC

Membre d’una família rica i influent, la seva vida s’estén al llarg del gran segle que hom anomena “de Pèricles”, un dels moments més brillants de la història espiritual de la humanitat. Amb ell la poesia tràgica grega assolí la seva màxima perfecció formal. Continuador d’Èsquil, les petges del qual, segons un testimoni antic, seguí en els primers estadis de la seva producció dramàtica, avui perduda, a poc a poc formà el seu estil propi i la seva tècnica tràgica.

De les tres etapes que, segons el testimoni antic abans esmetat, el poeta distingia en la seva producció, hom ha conservat només obres de la segona i tercera, la qual cosa fa que no sigui posible de seguir amb claredat la seva evolució. L’antiguitat ha transmès solament set peces, però els papirs han conservat fragments tràgics i un drama satíric gairebé complet (Els sàtirs rastrejadors). Les set obres completes són: Àiax, Les dones de Traquis, Antígona, Èdip Rei, Electra, Filoctetes i Èdip a Colonos, i, bé que els crítics no han pogut establir, d’una manera definitiva, llur ordre cronològic, sembla molt versemblant que és el mateix en què han estat esmentades. Ultra aquestes obres resten els fragments, que han estat editats per A.  Nauck (dins els Tragicorum graecorum fragmenta, Leipzig 1926, i per R. Carden, The Papyrus Fragments of Sophocles, Berlín 1974). Amb Sòfocles, la tragèdia grega assoleix la seva perfecció estètica. La tradició antiga li atribueix una sèrie d’innovacions encaminades a suavitzar les audàcies d’Èsquil. I, en efecte, ell ja no organitza les seves tragèdies en forma de trilogies, com feia Èsquil, sinó en forma d’obres aïllades. Hom pot comprovar que, a poc a poc, ell anà concentrant l’acció dramàtica entorn d’una figura central, que omple tota l’escena. A les primeres tragèdies el paper de l’heroi o de l’heroïna és complementat per una figura dèbil, que, amb la seva manca de decisió, posa en relleu l’actitud heroica del protagonista (Àiax); d’altres obres tenen forma de díptic (Antígona, Les dones de Traquis). En els escrits de la maduresa tot és organitzat de tal manera que la tragèdia camina directament cap a la seva culminació (és el cas d'Èdip Rei, la seva obra mestra).

Sobre el contingut de les tragèdies, cal dir que no hi ha acord pel que fa al sentit últim del seu missatge: alguns crítics fan notar el seu optimisme (Pohlenz, Perrotta); d’altres, com Diller, remarquen la distància enorme que hi ha entre Déu i l’home sofoclià. L’heroi, posat en un dilema tràgic, pren una decisió heroica i transcendent, que marca el seu destí. En tot cas, sembla que els personatges centrals són una mena de rebels (Knox), cecs per a tot allò que no tingui un valor absolut. I, al costat d’això, el cert és que, en Sòfocles, l’home és el centre, i que, a diferència d’Èsquil, que creu en un arranjament del conflicte tràgic mitjançant una evolució temporal, en Sòfocles hom assisteix a un plantejament absolut del xoc entre poders sobrehumans i l’home. L’art clàssica, feta de serenitat i simple bellesa, trobà en aquest tràgic un dels seus millors representants. Ja l’antiguitat el saludà com un “home feliç” que sabia expressar, amb equilibri, les experiències més pregones a l’esperit humà.

La visió idealista de Grècia l’ha considerat semrpe el més gran dels poetes tràgics. Josep Franquesa i Gomis publicà el 1912 la primera versió catalana d'Electra. Carles Riba, que estudià amb profunditat aquest autor, publicà el 1920 i entre el 1951 i el 1964 la versió catalana en prosa de tota la seva obra; paral·lelament la traduí també en vers, apareguda parcialment el 1951 i represa el 1977 en edició completa a cura de C.Miralles. El tema d'Antígona ha inspirat diverses interpretacions contemporànies.

Col·laboració: 
JAlC / AES
Llegir més...