Fill d’una família humil georgiana, ingressà al seminari de Tbilisi (1894), però en fou expulsat el 1899 per la seva militància socialista; esdevingut un fervent marxista, s'adherí al partit obrer socialdemòcrata rus, i emprant el pseudònim de Koba, es dedicà totalment a l’activitat revolucionària clandestina entre la incipient classe obrera del Caucas. Detingut i deportat diverses vegades, el 1904 es decantà pel bolxevisme, i participà en els moviments revolucionaris del 1905; assistí als congressos del partit a Estocolm i a Londres (1906-07) i fou nomenat per Lenin membre del comitè central i primer director de Pravda (1912); en aquesta època adoptà el nom de Stalin. El 1913 redactà a Viena El marxisme i la qüestió nacional, poc abans d’ésser desterrat a la Sibèria del Nord (1913-17). Alliberat, tornà a Petrograd, però tingué un paper secundari en la insurrecció d’octubre.
Comissari de les nacionalitats (1917-22) i de la inspecció obrera i camperola (1919-22) en els primers governs bolxevics, membre del consell de defensa i discutit inspector de diversos fronts durant la guerra civil, per l’abril del 1922 fou elegit, malgrat l’oposició de Trockij, secretari general del partit, càrrec que li permeté de controlar tot l’aparell de l’organització comunista i de l’administració i esdevenir sense dificultats, a la mort de Lenin (gener del 1924), el cap de l’estat soviètic. Recolzant-se successivament en Zinovjev i Kamenev contra Trockij —el qual s’havia oposat a les concepcions politicoeconòmiques de Stalin—, i en Bukharin, Rykov i Tomskij contra Trockij, Zinovjev i Kamenev, aconseguí d’expulsar de l’URSS el teòric de la revolució permanent i eliminar tant l’oposició d’esquerra com l’ala dreta del partit (1925-29).
Des d’aquest moment, la biografia de Stalin s’identifica amb la història de la Unió Soviètica. Aplicant la seva doctrina del socialisme en un sol país, decretà l’abandó de la NEP (Nova Política Econòmica), la industrialització ràpida, la supressió dels kulaks i la col·lectivització forçosa de l’agricultura, i posà en marxa el primer pla quinquennal (1929), tot sufocant amb energia la resistència camperola i exaltant el sentiment nacionalista i les tradicions russes. L’assassinat de Kirov (1934) serví a Stalin de pretext per a desencadenar els processos de Moscou (1936-39), que liquidaren la vella guàrdia bolxevic, i una gran “purga” dins el PCUS, que provocà un milió d’execucions i afermà la seva dictadura damunt el partit i el país (estalinisme). Després de l'acord de Munic, signà amb l’Alemanya nazi un pacte de no-agressió (1939) que atorgà a l’URSS importants guanys territorials, però no evità l’atac de Hitler pel juny del 1941. Amb la guerra, Stalin, que ja era primer ministre, concentrà tots els poders en les seves mans i dirigí personalment l’esforç militar i econòmic soviètic, fent-se nomenar mariscal (1943) i generalíssim (1945). Sacrificà el Komintern a l’aliança anglo-nord-americana, però obtingué a Jalta un avantatjós repartiment de zones d’influència que li permeté, des del 1945, d’exportar la revolució socialista als països de l’Europa oriental. Durant els seus darrers anys sostingué la guerra freda, s’enfrontà a la dissidència de Tito i accelerà l’avenç econòmic i tecnològic rus, mentre resumia les seves concepcions ideològiques a Problemes econòmics del socialisme a l’URSS (1952), portava a formes extremes el “culte a la personalitat” i desencadenava noves purgues i persecucions dins el món comunista (complot dels metges, 1953).
La mort de Stalin obrí un procés de crítica de la seva política, i el XX congrés del PCUS (1956) en condemnà els crims i les desviacions, engegant una “desestalinització” que afectà fins i tot el cadàver del dictador, retirat del mausoleu de Lenin el 1961.