i Igor Stravinsky | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Igor Stravinsky

SinònimIgor’ F’odorovič Stravinskij
Igor Stravinsky
© Fototeca.cat
música mús
Compositor rus.
Oranienbaum, 17 de juny de 1882 — Nova York, 6 d’abril de 1971

L’esperit canviant i cosmopolita de la seva obra és en certa manera reflex del seu itinerari vital: de família benestant, del 1910 al 1914 alternà la seva residència entre Rússia i París; en 1914-20 visqué a Suïssa. Arran de la revolució soviètica, s’exilià definitivament i des del 1920 fixà la residència a França, on es nacionalitzà el 1934. El 1940 s’establí als EUA, i es naturalitzà nord-americà el 1945. Deixeble de Rimskij-Korsakov, la seva primera obra original fou Feux d’artifices (1908), que entusiasmà S.de Diaghilev, el qual li demanà una obra coreogràfica per als Ballets Russes. La seva àmplia producció comprèn un centenar d’obres, que es podrien dividir en quatre grans períodes: el rus, l’experimental, el neoclàssic i el serial, bé que aquestes classificacions no sempre coincideixen amb el caràcter de les obres. L’època qualificada de “russa” comprèn obres tan diferents com L’oiseau de feu (1910), que encara està sota la influència del Grup dels Cinc rus; Petruska (1911), composició que despertà l’interès als països occidentals, i la revolucionària Sacre du printemps (1913), que és una obra mestra després de la qual Stravinsky inicià l’època “experimental”. A partir del 1913 escriví Trois poésies de la lirique japonaise (1913), Pribautki (1914), L’histoire du soldat (1918) i Les Noces (1923). A excepció d’aquesta última obra, a partir del 1920 i en ocasió del ballet Pulcinella, prescindí de les seves pròpies innovacions i començà el període neoclàssic, durant el qual compongué algunes de les seves obres més rellevants: Octet per a instruments de vent (1923), Concert per a violí (1931), el concert Dumbarton Oaks per a 16 instruments (1938), Simfonia en do (1938-40) i Simfonia en 3 moviments (1942-45). La conversió religiosa que experimentà aquests anys informa moltes obres, però sobretot l’oratori Oedipus Rex (1927), la Simfonia dels Salms (1930) i el ballet Apollon Musagète (1928). L’etapa neoclàssica finalitzà amb The Rake's Progress (1951), òpera molt influïda pel bel canto italià. Des d’aquest moment adoptà l’escriptura serial amb el Septet (1953), seguit per una sèrie d’obres molt rigoroses i austeres. D’entre les composicions d’aquest període destaquen Canticum Sacrum (1956), obra de grans dimensions en la qual apareix una nova mesura del temps musical, el ballet Agon (1957), Threni (1958), A Sermon, a Narrative and a Prayer (1961), The Flood (1962), òpera bíblica televisiva, la cantata Abraham and Isaac (1964), Elegia per a J.F.Kennedy (1964) i el Requiem (1966). Stravinsky escriví Chroniques de ma vie (1935) i Poétique musicale (1940) i, en col·laboració amb Robert Craft, Conversations with Strawinsky (1959). En el segon exposà la seva estètica, segons la qual la música havia d’ésser un art objectiu i equilibrat, una ordenació del temps. Gran innovador en el camp rítmic, realitzà la seva producció sonora independentment dels corrents musicals que dominaven la música del seu temps.

Col·laboració: 
MAV
Llegir més...