i República de Sud-àfrica | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

República de Sud-àfrica

Taula de continguts

Nom oficial, des de l’any 1910 fins al 1961, de la Unió Sud-africana, Nom oficial deRepubliek van Suid-Africa (af), Nom oficial deRepublic of South Africa (en)

Estat de l’extrem meridional d’Àfrica, que limita al NW amb Namíbia, al N amb Botswana i Zimbàbue i a l’E amb Moçambic i Swazilàndia, i és banyat a l’E i al S per l’oceà Índic i a l’W per l’Atlàntic, inclou dins el seu territori l’estat independent de Lesotho; la capital administrativa és Pretòria, residència del govern, i la capital legislativa, Ciutat del Cap.
Població: 
51.189.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
1.220.813 km2

La geografia física

El relleu

El relleu presenta una gran simplicitat. En el Terciari, diversos moviments tectònics transformaren l’antic sòcol precambrià, recobert de sediments, bàsicament de gresos i basalts, en una cubeta voltada de blocs aixecats en altiplans i fins i tot en massissos muntanyosos. La part central, deprimida, correspon al desert de Kalahari; les altes terres que l’envolten tenen altituds oscil·lants entre 1.500 i 3.000 m, i comprenen els altiplans del Transvaal, del Witwatersrand, de l’alt Veld i del Lesotho, els altiplans del Karroo, a la província del cap de Bona Esperança, i els territoris del Namaqualand i de Damaraland. Aquestes terres altes s’acaben a l’exterior amb un gran escarpament, més desenvolupat al Natal, on forma el massís del Drakensberg (3.355 m), continuat al SW pel Stormberg, el Sneeuberg, la cadena de Nieuwveld i, prop de l’Atlàntic, les Roggeveldberge i l’escarpament que domina la plana costanera de Namíbia. Entre el gran escarpament i la mar s’obre una estreta faixa litoral, només eixamplada vers el NE, cap a Moçambic. El fons de la depressió del Kalahari és ocupat pels

Ciutat del Cap
© Xevi Varela
Kalahari beds, dipòsits lacustres i eòlics d’origen sedimentari. Climàticament, cal diferenciar-hi dos règims pluviomètrics: un de pluges estivals, que afecta la major part del país, i un altre de pluges d’hivern, propi de la regió del Cap. La façana vers l’oceà Índic és l’àrea de més pluviositat (de 800 a 1.500 mm de la costa del Natal als vessants muntanyosos). Cap a l’interior la pluviositat minva vers l’W: de 750 a 500 mm al Veld del Transvaal i de l’Orange; la isohieta de 250 mm travessa el desert de Kalahari, mentre que el de Namíbia, a la costa occidental, en rep menys de 125 mm. A la regió del Cap, en canvi, les pluges, amb una mitjana anual de 630 mm, permeten el desenvolupament de l’agricultura. Els dos rius principals del país són l’Orange i el Limpopo. L’Orange, que neix a Lesotho, té la conca més gran, bé que el seu cabal disminueix en travessar el S del Kalahari. Desguassa a l’Atlàntic, i constitueix, en el trajecte interior, el límit amb Namíbia. El Limpopo, nascut al Veld, té un cabal superior. Forma límit amb Botswana i Zimbàbue, i desemboca a l’Índic, en territori de Moçambic. Llur règim és força irregular, amb crescudes estivals. A l’Índic desguassen molts altres rius, més curts però de cabal abundant.

La vegetació

L’extrem meridional del país (zona del Cap) presenta una vegetació d’aspecte mediterrani (màquies, etc.), integrada per una flora extremament rica i original. Entre un gran nombre d’espècies particulars hi abunden els brucs (gènere Erica) i les plantes suculentes (mesembriantems, etc.). A les muntanyes litorals es conserven residus d’una selva pluvial temperada, mentre que a les terres marítimes orientals, des del NE de Port Elisabeth fins al N de Durban, predomina un selva pluvial subtropical. A les terres interiors el paisatge sol ésser àrid i hi predominen diverses menes de matollar xeròfil i poblacions de plantes suculentes. Cap al N, a l’W de Mafeking, s’estenen sabanes seques i espinars. La part baixa de la conca del riu Orange, a l’extrem nord-oest del país, correspon al final meridional del desert de Namib. El massís de Drakensberg té una rica vegetació muntanyenca.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

El 1995, l’agricultura ocupava l’11,4% de la població activa ocupada i aportava el 4,2% del PNB. L’11% de la superfície és dedicada als conreus i el 60% a pastures. A les altes terres de l’Orange i del Transvaal s’estén una agricultura extensiva del blat de moro, per a aliment del bestiar i com a aliment de base dels bantús. A l’extrem meridional, des del Cap fins a Port Elizabeth, el clima temperat és favorable al blat. A la regió del Cap es donen els conreus mediterranis, principalment els de la vinya, els cítrics i el de fruiters (peres i pomes). La canya de sucre, la pinya tropical i els plàtans es fan a la costa del Natal. Al Transvaal (Rustenburg) i a la zona del Cap hom produeix tabac. Altres conreus sud-africans són la melca, l’ordi, la civada i el mill, entre els cereals; les patates i els moniatos; els llegums, les hortalisses, les oleaginoses (cacauets, gira-sol, soia, cotó, ricí) i les tèxtils (a més del cotó, sisal i kenaf). Les grans extensions herboses del Veld són aprofitades tant per a la ramaderia de bovins com per a la d’ovins, bé que aquesta, i la de cabrall (principalment cabres d’Angora) s’adapten també a les àrees menys irrigades del Kalahari i del Karroo. Poc més d’un terç de la superfície forestal és explotada comercialment. Hom n'extreu un gran volum d’escorça de fusta (eucaliptus, pins, arbres resinosos). La pesca és desenvolupada, sobretot, a la regió del Cap i a la costa de Namíbia, amb els ports principals a Saldanhabaai, Sint Helenabaai i el Cap, on s’hi associa la indústria conservera. L’abundància de peix (de ròssec, lluç, llenguado, crustacis), provocada per l’encontre de corrents oceànics freds i càlids a ponent del cap de Bona Esperança és compartida amb pescadors estrangers.

La mineria

Sud-àfrica és una de les primeres potències mineres mundials: el 1995, els productes miners constituïen el 45% del valor de les exportacions i aportaven el 7,5% del PNB. La riquesa del subsol és gran, fins al punt que emmagatzema una proporció important d’alguns minerals: hom estima que conté al voltant de la meitat del vanadi i de l’or de tot el món, de tres quartes parts del platí, el manganès i el crom. L’extracció més important és la d’or (primer productor mundial), que el 1991 representava en valor el 30% de la producció minera mundial total. Són famosos els jaciments del Witwatersrand, als quals cal afegir els d’Odendaalsrus, a l’Orange, Elsburg, West Driefontein, East Daggafontein, Western Deep Levels, etc. Els minerals aurífers contenen també urani (vuitena producció el 1995), industrialitzat a Daggafontein, Stilfontein, President Stein, Western Reefs, Phalaborwa, etc. Pel que fa als diamants, són famoses les mines de Kimberley (província del Cap), la mina Premier, a Pretòria (Transvaal), i les de Jagersfontein i Koffiefontein, a l’Orange. La producció de carbó d’antracita és la cinquena del món i la primera d’Àfrica. Les conques carboníferes principals són les de Middelburg i Witbank, a l’E de Johannesburg, i les de Newcastle, Utrecht, Dundee i Vryheid, al NW del Natal. El coure s’explota a Steinkopf, al Namaqualand, i a Messina, al N del Transvaal. Platí, crom (primer productor del món), manganès (segon), amiant, ferro (novè), estany, níquel (vuitè), plom, antimoni, magnetita, pirites, sal, fosfats, espat fluor, pedra de construcció, especialment calcària, són uns altres recursos miners d’importància. L’abundància de carbó permet la fabricació industrial de petroli sintètic (més de la meitat del consum).

La indústria

L’abundor de mà d’obra barata dels negres i els importants recursos de carbó i energia elèctrica han afavorit el desenvolupament industrial del país (38% del PNB i 30,4% de la població activa el 1995). Cal distingir-hi quatre regions industrials: la més important és la del Transvaal, inclòs el Witwatersrand, amb indústria pesant (alts forns i siderúrgia a Johannesburg, Pretòria i Vereeniging); és seguida de la regió del Cap, on predominen les indústries alimentàries, que produeixen en bona part per a l’exportació; la regió industrial de Durban, amb el satèl·lit de Pinetown, comprèn drassanes navals, refineries de petroli, indústries alimentàries diverses, indústries tèxtils, pasta de paper, etc; i, finalment, la regió de Port Elizabeth, amb fàbriques de muntatge d’automòbils, indústria alimentària i tèxtil. Un altre centre de producció d’acer es desenvolupa a Newcastle, al Natal. La metal·lúrgia de base, tercer subsector industrial pel valor de la producció, fon, a més de ferro, alumini, coure, estany, níquel, plom, zinc i metalls preciosos. El segon subsector és l’alimentari (sucre, carn, lacticinis, farines). La indústria química ha augmentat notablement, fins a constituir el primer subsector industrial. Els centres principals radiquen a Modderfontein, Coalbrook, Sasolburg, Somerset West, Phalaborwa, Klipfontein i Ciutat del Cap. La producció és variada: adobs químics, matèries plàstiques, petroli, amoníac, fibres i cautxú, sintètics, pneumàtics, coc, gas de ciutat, colorants, àcid sulfúric, etc. Dins el sector tèxtil cal assenyalar la indústria cotonera i llanera, amb establiments a Worcester, Port Elizabeth, Kingwilliamstown, Hammersdale, Tongaat i Mooi River, i confecció a Bloemfontein. També és notable la confecció tèxtil i de pell, i el calçat. El quart sector és el material de transports (aeronàutic, tractors), seguit de la maquinària no elèctrica i elèctrica, les begudes i el tabac, i els materials de construcció.

Els transports i les comunicacions

La xarxa ferroviària és important (21.595 km el 1995) i en prop de les tres quartes parts és electrificada. És una xarxa que irradia del Witwatersrand i enllaça totes les principals ciutats. També resta unida a la de Zimbàbue; d’altra banda, es prolonga dins Namíbia, per Windhoek, cap als ports de Lüderitz i la Walvis Bay, amb nombrosos brancs cap a les explotacions mineres. També enllaça amb els altres quatre estats veïns. La xarxa de carreteres (182.500 km) és extensa, però només n’és asfaltat un 33%. El transport aeri és sota el control del ministeri de transport. Hi ha nou aeroports principals, dels quals destaquen els de Johannesburg, Pretòria, Durban, East London i Ciutat del Cap. Quant a ports navals, ocupen un lloc destacat els de Ciutat del Cap i Durban (primer importador), seguits pels d’East London i Port Elizabeth. Però cap d’ells no pot competir pel volum de mercaderies amb el port de Richards Bay, que entrà en funcionament el 1976 com a exportador de carbó. El transport interior de mercaderies es realitza principalment amb camió i per ferrocarril; la navegació de cabotatge transporta la resta, mentre que per mar és realitzat gairebé tot el tràfic exterior.

El comerç exterior

El comerç internacional se centra en la importació de maquinària (32% el 1995), productes químics (12,5%) i material de transport (11,6%), en canvi d’or (20%), metalls i articles metàl·lics (15,4%), diamants (9%), minerals no preciosos, a més de productes tèxtils, alimentaris i altres. Sud-àfrica forma una unió duanera amb Botswana, Lesotho i Swazilàndia, estats que no figuren en les estadístiques del comerç exterior sud-africà; tanmateix, el seu pes relatiu amb relació a Sud-àfrica és mínim. Els principals proveïdors són els estats de la Unió Europea, entre els quals sobresurten la Gran Bretanya i Alemanya, el Japó i els EUA. Els clients són generalment aquests mateixos estats. La balança comercial és, gràcies a l’or, positiva, però l’enorme desequilibri de la balança de serveis arrossega el conjunt i fins la balança corrent, malgrat les transferències. Tot i tenir una infraestructura de gran potència, el pes relatiu de Sud-àfrica des de la dècada dels anys seixanta ha anat minvant pel lent creixement del PIB: 3% anual durant el decenni 1970-79 i 2% durant el quinquenni 1980-85. Els deu anys següents (1985-95), el creixement fou negatiu (1% anual de mitjana). Aquest declivi és en bona part degut a les sancions internacionals contra el règim d'apartheid, que no foren aixecades completament fins el 1993. En instaurar-se el nou règim pluralista i democràtic, Sud-àfrica rebé un fort ajut financer de l’FMI i establí un Programa de Reconstrucció i Desenvolupament (1994), destinat sobretot a impulsar el creixement econòmic però també a integrar la majoria negra, fins aleshores reduïda a reserva de mà d’obra barata no qualificada, en la nova dinàmica econòmica. Amb aquests objectius tingué lloc una liberalització econòmica, consistent sobretot en la reducció d’imposts i en la privatització d’empreses, que tingué, no obstant això, una acusada oposició dels sindicats. El 1995 la renda per habitant era de 3 160 $, xifra que, no obstant això, amagava enormes disparitats socioeconòmiques, tal com es desprenia de l’índex d’atur, que se situava al voltant del 30% de la població activa.

La geografia humana i la societat

Castell de Bona Esperança, a Ciutat del Cap
© Xevi Varela
Al segle XX la població ha crescut ràpidament: passà de 5 milions vers el 1900 a prop de 10 milions el 1936 i a més de 40 milions el 1993, amb la reincorporació de la població negra als territoris que els foren adscrits pel règim de l'apartheid (bantustan). La densitat mitjana és de 34,8h/km2 però hi ha importants diferències en tot el territori: a la costa oriental del país i a les regions mineres de l’interior es donen les densitats més altes (83 h/km2 a KwaZulu/Natal; 422 h/km2 a Gauteng, província de la capital), mentre que són inferiors a 2 h/km2 als altiplans de l’alt Karroo, al S del Kalahari. El 12,7% de la població és blanca, el 8,6% és coloured (en una gran part descendent de blancs i khoikhois), el 75,7% negra, majoritàriament zulús (22%) i xoses. Amb percentatges similars, els pedi, els sothos i els tswanes ocupen la tercera posició (23% en total). Hi ha prop d’un 3% d’indis. Aproximadament un 60% dels blancs parlen l’afrikaans i prop del 40% l’anglès, que, d’altra banda, és la llengua més utilitzada a les grans ciutats (Ciutat del Cap, Durban i Johannesburg). Aquestes dues llengües, juntament amb diverses llengües bantús (xhosa, zulú, tswana, sotho, pedi, swazi, ndebele i venda) són llengües oficials. És considerable el grau de localització de les diverses races i ètnies: la major part dels bantús habiten a les ciutats, com a obrers, miners (al Witwatersrand) o assalariats, o també en zones agrícoles de colonització blanca. Al Natal, els zulús formen una clara majoria, i hi són també molt nombrosos els indis (especialment a la ciutat de Durban). Els coloureds són sobretot nombrosos a la província del Cap. Prop del 55% de la població total era urbana el 1995, cosa que representa una de les taxes d’urbanització més altes d’Àfrica, amb quatre ciutats (aglomeració inclosa) de més d’un milió d’habitants el 1995 (El Cap, Johannesburg, Durban, Pretòria i Port Elizabeth). Quant a la religió, hi ha un predomini protestant, amb minories catòlica, jueva, hindú i musulmana. República independent des del 1961, fins el 1993 el país visqué en un règim de segregació racial que discriminava els no blancs. El 1996 fou aprovada una nova constitució (vigent des del 1997) que instaurava un parlament bicameral format per l’Assemblea Nacional, de 400 membres, que són elegits segons un sistema proporcional per un període de quatre anys. El Consell Nacional de les Províncies (90 membres) és l’òrgan de representació territorial i comprèn sis delegats permanents i quatre delegats designats pels governs provincials. El president, elegit per l’Assemblea Nacional, deté el poder executiu i forma govern. Cadascuna de les nou províncies en què es divideix el país disposa, d’altra banda, d’un parlament que elegeix els seus membres (entre 30 i 100) un sistema de representació proporcional. Sud-àfrica és membre de l’ONU, de l’OUA, de l’OMC, del Commonwealth i de la Comunitat per al Desenvolupament de l’Àfrica del Sud.

La història

Evolució històrica de la República de Sud-àfrica
© Fototeca.cat
Bé que la denominació de República de Sud-àfrica data oficialment de l’any 1961, l’estat sud-africà fou creat, amb el nom d’Unió Sud-africana, el 31 de maig de 1910, en entrar en vigor la South Africa Act, aprovada pel parlament britànic l’any anterior. La Unió Sud-africana aplegà, com a províncies del nou estat, els fins aleshores dominis britànics del Transvaal, la Colònia del Riu Orange (Orange), la Colònia del Cap de Bona Esperança (el Cap) i el Natal. El nou estat, presidit per un governador general, que simbolitzava el monarca britànic, fou fet a la mesura dels dos nuclis de població blanca existents, el britànic i l'afrikaner, i dotat d’un poder central fort. Com a llengües oficials, hom establí l’anglès i el neerlandès (el 1931 substituït per l'afrikaans). El primer govern fou encapçalat pel general bòer Louis Botha, el partit del qual (South African Party) guanyà les eleccions. Botha col·laborà amb els britànics, fins al punt que en esclatar la Primera Guerra Mundial declarà la guerra a Alemanya (1914), ofegà una revolta nacionalista bòer i s’apoderà de les colònies alemanyes a l’Àfrica del Sud-oest (1915) i de l’Àfrica oriental (1916). El 1919, mort Botha, el càrrec de primer ministre passà a Jan Christiaan Smuts, que continuà la política de col·laboració amb els britànics, cosa que suscità el descontentament dels nacionalistes del general Hertzog, els quals guanyaren en les eleccions del 1924, amb el suport del partit laborista. El primer objectiu del nou govern fou d’assolir la independència total de la Unió Sud-africana respecte a la Gran Bretanya, que l’hagué de concedir pocs anys després, mitjançant el Statute of Westminster (1931) i el Status of the Union Act (1934). A més, el gabinet Hertzog afavorí la població blanca en detriment de la de color, i adoptà diverses mesures econòmiques de caire proteccionista. La crisi mundial iniciada el 1929 aviat repercutí a la Unió i obligà Hertzog a formar un govern de coalició amb Smuts (1933). L’any següent el Nationalist Party del primer i el South African Party del segon es fusionaren i crearen l’United Party. El nou govern prosseguí la política de segregació racial, més en l’aspecte polític que no pas en el social, la qual cosa provocà un augment de les exigències dels blancs més pobres —sobretot afrikaner—, que hom plantejà invocant principis racistes com els que al segle anterior havia propugnat el general Stephanus Johannes Paulus Kruger.

En esclatar la Segona Guerra Mundial (1939), Hertzog s’inclinà per la neutralitat i Smuts per la intervenció al costat dels aliats. La tendència d’aquest s’imposà i aquell mateix any Smuts formà un nou govern, que tingué el suport de la major part de el United Party i d’altres partits, com el laborista. Hom declarà la guerra a Alemanya, però una part de l’oposició al govern, la més racista, confià en una victòria de l’Eix, a causa de la inclinació que sentia per les teories racials dels nazis. Les forces de la Unió Sud-africana lluitaren a les campanyes d’Etiòpia, de Madagascar i de la mar Mediterrània. Acabada la guerra (1945), el gabinet impulsà un gran desenvolupament en tots els camps de l’economia, sobretot en el de la indústria, i afavorí un ampli moviment d’immigració blanca. Els corrents polítics partidaris de posar fi a la segregació suscitaren una forta reacció nacional racista, formada principalment per afrikaner i menada pel Nationalist Party, que guanyà a les eleccions del 1948. L’any següent el nou govern, encapçalat pel Dr.Malan, inicià la política de segregació racial anomenada apartheid, que posà l’accent en la discriminació política dels negres, tractant de compensar-la amb la concessió de diverses institucions de caràcter local a les comunitats negres (bantustan) i amb la consecució d’un nivell de vida més alt, per a tota la població, que el dels països independents de l’Àfrica negra. L’oposició dels sud-africans negres al predomini dels blancs fou assumida per l'African National Congress (ANC), que el 1952 organitzà un extens moviment de protesta, reprimit pel govern, el qual n’empresonà el cap, Albert Luthuli. El 1960 hom celebrà un referèndum, el resultat del qual feu que el país abandonés el Commonwealth i adoptés el nom de República de Sud-àfrica (1961). La munió d’independències produïdes al continent els anys seixanta, protagonitzades per les colònies europees, endurí l’actitud del règim sud-africà i radicalitzà l’oposició negra. Fins a mitjan decenni dels anys setanta el règim gaudí del suport dels EUA i de França, sobretot en l’aspecte militar, en canvi d’afavorir l’estratègia occidental. També tingué la simpatia de Portugal, que dominava Angola i Moçambic, i de Rhodèsia, des que aquesta es proclamà independent (1965). El 1966 la Gran Bretanya concedí la independència a Basutoland (Lesotho) i el 1968 a Swazilàndia. L’apartheid i el fet de no abandonar l’administració de l’Àfrica del Sud-oest (Namíbia) —atorgada per la Societat de Nacions, però retirada el 1966 per l’ONU— provocaren repetides condemnes internacionals al règim sud-africà. La independència d’Angola i Moçambic (1975) i llur control per part de governs favorables a l’URSS, així com l’enduriment de l’oposició internacional —el 1977 l’ONU declarà l’embargament d’armament a Sud-àfrica—, pràcticament aïllaren el país. Des del 1966, que succeí H.F.Verwoerd, el líder del partit i primer ministre fou Balthazar Johannes Vorster, fins que, a la mort del president de la república N.J.Diederichs (1978), el succeí en el càrrec. El nou líder del National Party (NP) i primer ministre, Pieter Willem Botha, emprengué una política de flexibilització del règim i constituí un parlament tricameral del qual eren exclosos, tanmateix, els negres. Els anys 1985-86 foren aprovades diverses lleis que atorgaven a la població no blanca uns drets limitats. Durant els anys vuitanta es veié encara més aïllat el règim de l’apartheid, tant a causa del creixement de l’oposició interna —representada sobretot per l’African National Congress (ANC), liderat per Nelson Mandela, l’United Democratic Front (UDF) i el Congrés de Sindicats Sud-africans (COSATU)— com per la pressió internacional. Durant la nova legislatura del National Party de Botha (des del 1987), s’evidencià el creixent divorci entre els liberals, que denunciaven la inviabilitat de la política racista, i l’extrema dreta, que intentava d’aprofundir en la política segregacionista. L’exponent més clar dels enfrontaments regionals resultants de l’apartheid foren els conflictes de Namíbia i d’Angola. Al llarg dels anys 1987-88, Sud-àfrica intensificà les incursions als països del voltant, especialment a Botswana i Zimbàbue, contra les bases de l’ANC. De Klerk, el nou president sud-africà des de l’any 1989, en un intent d’apaivagar la pressió internacional sobre el país, anuncià l’alliberament de presoners polítics (1989), la llibertat incondicional de Nelson Mandela, la legalització de l’ANC i del partit comunista (1990) i, finalment, l’abolició del l’apartheid (1991). Aquest any, tots els partits del país foren convocats a l’òrgan que havia de preparar la transició democràtica, la Conferència per a una Sud-àfrica Democràtica (CODESA). Però el procés democratitzador topà amb molts obstacles, com el boicot de la ultradreta blanca a les converses. Malgrat tot, el principal problema en les negociacions fou el sagnant enfrontament entre el Congrés Nacional Africà (ANC) i el grup zulú Inkhata Front Party (IFP), que provocà milers de morts. La minoria blanca de Sud-àfrica, al març del 1992, renuncià al monopoli del poder mitjançant un referèndum. El 1994, ‘l’any de la nova Sud-àfrica’, l’ANC i el Partit Nacional (PN) establiren contactes bilaterals per resoldre la crisi, tot i que Mangosuthu Buthelezi, el cap de l’IFP, s’hi oposà.

Les eleccions d’abril del 1994, les primeres multiracials, enterraren l’apartheid. L’escrutini, acceptat per tots després de llargues negociacions, consagrà un cert equilibri de poders: l’ANC obtingué el 62% dels vots, el PN el 26% i l’IFP el 10%. Nelson Mandela fou elegit nou president de la república. Els tres grups majoritaris s’integraren en un govern d’unitat nacional; la tensió a KwaZulu anà minvant, i els conservadors blancs suavitzaren les seves posicions. Mandela no realitzà reformes econòmiques profundes però, per tal d’evitar un desbordament de l’ANC per l’esquerra, inicià un Pla de Reconstrucció i Desenvolupament destinat a millorar la qualitat de vida dels ciutadans més pobres. El mateix 1994 Sud-àfrica ingressà a l’OUA, al Commonwealth i al Moviment dels Països No-alineats. Els empresaris sud-africans començaren a invertir per tot el continent africà, i el país entrà en camí d’esdevenir una sòlida potència regional. El 1996 el PN es retirà del govern d’unitat. Al febrer del 1997 fou aprovat i definitivament promulgat el text constitucional de la nova era política sud-africana. També s’iniciaren les vistes orals de la Comissió per la Veritat i la Reconciliació presidida pel bisbe Desmond Tutu, amb fortes polèmiques sobre l’abast de les seves investigacions que involucraven també membres de l’ANC. El president Nelson Mandela continuà la seva tasca de consolidació del nou sistema polític i econòmic, optant per un model liberal. Les prioritats de la política econòmica, dirigides a controlar els indicadors macroeconòmics i a sanejar la hisenda pública, tot i que les profundes desigualtats socioeconòmiques provocaren serioses desavinences a l’interior de la coalició governant, composta per comunistes i sindicats, que criticaren l’excessiu seguiment dels paràmetres econòmics liberals. Les eleccions generals del juny del 1999, guanyades un altre cop per l’ANC amb 266 dels 400 escons que formen el parlament, significaren la retirada anunciada de Nelson Mandela i la seva substitució per Thabo Mbeki al cap de l’ANC i la presidència del país. Durant l’any 2000, el nou president hagué de fer front a una criminalitat descontrolada, l’extensió de la sida entre la població de menys recursos i una forta recessió econòmica. Davant aquesta situació, Mbeki portà a terme una dura reforma laboral, i alhora aprofundí el procés de privatitzacions i retallà la despesa pública. A l’abril del 2004 Thabo Mbeki renovà el seu mandat, que al novembre del 2001 s’havia reforçat amb l’aliança amb el Nou Partit Nacional. En aquestes eleccions, amb l’ampliació de la majoria (279 escons sobre 400, 13 més que l’anterior parlament), l’ANC s’allunyà del consens que havia presidit les legislatures de 1994-99 i 1999-2004, i aquest cop no donà cap cartera ministerial a Mangosuthu Buthelezi, líder del zulú Partit de la Llibertat Inkatha (IFP), el qual, amb un fort suport a KwaZulu-Natal, mantenia unes relacions molt conflictives amb el partit de Mbeki. La sida, un dels problemes més greus del país (prop de 5,3 milions d’infectats, xifra equivalent al 12% de la població), tingué un protagonisme afegit quan a l’abril del 2001 la majoria de les multinacionals farmacèutiques retiraren el contenciós contra el govern sud-africà per importar medicaments genèrics contra la malaltia. Al novembre del 2003, després d’una sentència del Tribunal Suprem, hom accedí a distribuir gratuïtament aquests medicaments a través del sistema de salut pública. El mateix mes, la Comissió de la Veritat i la Reconciliació començà a distribuir compensacions individuals a les víctimes de l'apartheid i al març del 2005 començà l’exhumació de centenars de cadàvers de desapareguts. Aquest any tingué lloc una polèmica per la intenció de canviar el nom de Pretòria pel de Tshwane. Tot i que Sud-àfrica ha dut a terme una important reforma de les estructures econòmiques per mitjà, sobretot, de nombroses privatitzacions, i un control de la inflació més o menys reeixit, les creixents desigualtats i una persistent taxa d’atur situada entre el 30% i el 40% de la població activa amenacen l’estabilitat del país, com ho posaren de manifest diverses vagues massives en sectors molt diferents, com el de la mineria (agost de 2005) i el dels funcionaris del juny de 2007. El malestar acumulat per l’empitjorament de les condicions de vida, a més, fou simultani a un increment de la violència de tipus xenòfob, dirigida sobretot contra treballadors de països veïns. El govern (constret, d’altra banda, a reduir la despesa pública per tal de contenir el dèficit) intentà combatre aquests problemes amb programes socials dirigits, la creació de zones especials per atreure les inversions i la dinamització dels intercanvis regionals amb l’impuls de la Comunitat per al Desenvolupament de l’Àfrica Meridional (SACD), que entrà en vigor l’any 2000.

Totes aquestes dificultats agreujaren la crisi política que tingué lloc des de mitjan primera dècada del segle XXI, i que enfrontava el president Mbeki i el vicepresident Jacob Zuma, també de l’ANC, amb un primer episodi que fou la destitució de Zuma al juny del 2005 per la seva presumpta implicació en casos de corrupció i en una violació. Al llarg dels tres anys següents, però, els tribunals l’absolgueren successivament de diversos càrrecs, cosa que enfortí la seva posició, fins al punt que fou escollit president de l’ANC al desembre del 2007, desbancant Thabo Mbeki. Aquest, molt castigat per la crisi, cedí a les pressions de la cúpula del seu partit, que l’acusava d’instigar els processos judicials contra Zuma, i dimití al setembre del 2008, junt amb deu ministres del govern, entre els quals hi havia Trevor Manuel, artífex de la política econòmica dels primers anys del segle XXI. Kgalema Motlanthe substituí interinament Mbeki i convocà eleccions per a l'abril del 2009. Al final del 2008, les divisions a l'interior de l'ANC donaren lloc a dues escissions, de les quals sorgiren sengles partits polítics: el Congrés del Poble (COPE) i l'Aliança Democràtica, la qual, en les successives convocatòries electorals, es configurà com la principal força d'oposició. Els comicis del 2009 donaren novament la victòria per majoria absoluta a l'ANC, i Jacob Zuma esdevingué president. El seu mandat començà condicionat per la primera crisi econòmica que patia el país en gairebé vint anys, que accentuà el malestar, reflectit en vagues i explosions intermitents de violència, la pitjor de les quals tingué lloc a la mina de platí de Marikana, que se saldà amb una trentena de morts per la policia. La corrupció continuà essent una preocupació central. A l’octubre del 2011 fou el motiu de la dimissió de dos ministres i, al desembre del 2013, la principal autoritat anticorrupció acusà el mateix president de desviació de fons públics. Al juny del 2011 se celebrà el Mundial de futbol a Sud-àfrica, ocasió que fou aprofitada per a la projecció internacional del país. Tot i el poder incontestat de què gaudia, l’ANC continuà sotmès a tensions internes, i al novembre del 2011 Julius Malema, un dels líders de la facció més radical, en fou expulsat enmig d’una gran polèmica. Al desembre del 2012 Zuma fou reelegit a la presidència del partit. El 2013 estigué dominat, a banda de les controvèrsies sobre la crisi i la corrupció, pel judici i la condemna d’un grup supremacista blanc que el 2002 intentà atemptar contra l’expresident Nelson Mandela, i també per la precària salut d’aquest, que morí al desembre, reconegut com una de les personalitats centrals del segle XX. A l’abril del 2014 l’ANC aconseguí novament majoria absoluta, fet que permeté a Zuma ésser reelegit per a un segon mandat. En política exterior, els primers anys del segle XXI, Sud-àfrica prosseguí la seva implicació regional i continental, i assolí un creixent protagonisme: intervingué amb tropes en diverses crisis, com ara les de Burundi i la República Democràtica del Congo, i com a mediadora en altres conflictes, entre els quals el de Líbia durant l’enderrocament de Gaddafi (octubre del 2011). Al juliol del 2001 fou un dels principals artífexs de la Nova Associació per al Desenvolupament Africà (NEPAD), organisme dependent de la Unió Africana (fins el 2003, Organització de la Unitat Africana).  

Data de revisió: 
2014-06-05
Llegir més...