Es llicencià en dret i es titulà en enginyeria industrial (1908). Juntament amb Miquel Vidal i Guardiola, Manuel Reventós i Bordoy, Cebrià de Montoliu i de Togores i Josep Ruiz i Castellà, és considerat introductor de la ciència de la societat segons els mètodes de la jove escola històrica alemanya. Des de l’inici, participà en l’organització de la cultura bastida per la Mancomunitat de Catalunya; fou director del centre de recerques socioeconòmiques Museu Social (des del 1909), finançat per la Diputació de Barcelona, i professor de l’Escola d’Administració Pública i de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils. També treballà a la banca privada com a director del Banco de Vizcaya entre la segona meitat dels anys vint i la primera dels anys trenta. Fou diputat al Parlament de Catalunya per la Lliga Regionalista i desenvolupà una tasca docent a les facultats de dret i ciències econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els anys 1937-38 fou professor de la Universitat de Salamanca i després de la Guerra Civil de 1936-39 tornà a ocupar la càtedra d’economia política de la facultat de dret. Fou secretari i tresorer del Reial Club Esportiu Espanyol en la junta de Josep Hardoy i clau en el fitxatge de Ricard Zamora. També fou president de la Federació Catalana de Futbol (1914-15).
Com a historiador de l’economia, desenvolupà les seves recerques en quatre camps que confluïren en diferents moments. El primer és l’economia catalana i “les idees politicoeconòmiques de Catalunya”, al XIX i al primer terç del XX. El segon camp de recerca fou l’evolució cíclica del capitalisme contemporani, amb una especial atenció a les crisis (La crisi d’una civilització, 1935, sobre la depressió dels anys trenta i els seus efectes) i a les conseqüències econòmiques i monetàries de les dues guerres mundials, que el portà, com a molts economistes historiadors, a propostes prospectives, com ara la seriació, o “racionalització” del treball industrial estàndard, o “organització científica del treball”. En aquest sentit, la seva obra L’organització científica de la indústria (1922) introduí el taylorisme a Catalunya. El tercer camp fou l’anàlisi de diverses propostes històriques alternatives al capitalisme: el socialisme proudhonià del XIX i el socialisme soviètic del XX (L’organització econòmica de la Rússia soviètica, 1935). El quart camp foren els aspectes financers de l’economia espanyola del segle XIX (Historia de las finanzas españolas en el siglo XIX, 1946), considerat un tema clau per a entendre les crisis del segle XX. Fou, a més, introductor a Catalunya de la moderna anàlisi estadística (Anuari d’Estadística Social de Catalunya, des del 1913), i autor de l’estudi pioner a Catalunya sobre el moviment obrer El moviment social durant el segle XIX (1911), del primer tractat modern sobre la població catalana (Demografia de Catalunya, 1918), del manual Economia política (1937) a partir dels seus cursos a la universitat, molt utilitzat en anys posteriors, i d’un excel·lent estudi de sistemes econòmics i política contemporània publicat pòstumament (La guerra económica, 1948).