Arran de la concessió per Felip II de Castella i I de Catalunya-Aragó del privilegi de representar en exclusivitat obres a Barcelona a l’Hospital de la Santa Creu (1579), el teatre fou alçat a la Rambla, amb el nom de Teatre de la Santa Creu, a l’indret anomenat des d’aleshores pla de les Comèdies. El 1787 fou totalment destruït per un incendi. Reconstruït gràcies a les donacions d’Antoni de Meca-Caçador-Cardona, marquès de Ciutadilla, i del comte d’El Asalto, el nou teatre, més sumptuós que l’anterior, fou inaugurat el 4 de novembre de 1788 amb el sainet de Ramón de la Cruz El café de Barcelona, amb diàlegs en català i música de Blas de Laserna. La seva fàbrica és la que ha arribat fins a l’actualitat. Com a propietat de l’hospital, era regit per una junta de canonges, que l’arrendava a l’empresari que oferia les millors condicions. Hom estava obligat a fer-hi una temporada teatral que s’iniciava per Pasqua i acabava a la Quaresma següent i a mantenir dues companyies: una d’òpera italiana (des del 1750) —que sota els auspicis del capità general marquès de La Mina representava sobretot òperes italianes, però també vieneses i catalanes (el 1790 s’hi oferí Una cosa rara, de V. Martín i Soler, estrenada el 1786 a Viena)— i una altra de comèdia. En diverses èpoques hi hagué també una tercera companyia, generalment italiana, de ball. Els actors de la primera i de la de ball eren generalment contractats a Itàlia, i els de la segona, en bona part, a Madrid, la qual cosa era un obstacle per a representar drames en català.
Durant els segles XVIII i XIX foren freqüents els sainets catalans, que augmentaren en nombre i importància després del 1830. Des del 1797 s’introduí el costum de celebrar tandes de concerts vocals i instrumentals, per evitar de tancar durant la Quaresma; també s’hi celebraven, sobretot en aquest temps, espectacles de circ, exhibicions gimnàstiques, jocs de mans, etc. També hi tenien lloc balls de disfresses.
El Teatre Principal de Barcelona, a l’esquerra, i el pla del Teatre amb el monument a Frederic Soler i Hubert, més conegut com Pitarra
© Fototeca.cat
A la segona meitat del segle XIX lluità per mantenir el monopoli teatral a la ciutat, però aviat s’inauguraren el Teatre Nou (1844), a l’antic convent de caputxins (plaça Reial), i el Liceu de Montsió (1837), convertit en el Gran Teatre del Liceu el 1847. La rivalitat entre aquest darrer es feu cèlebre i té ressò en la comèdia de Frederic Soler, Pitarra Liceistas y Cruzados (cruzado); l’empresa del teatre en canvià el nom de Teatre de la Santa Creu pel de Teatre Principal i procurà de contractar cantants i de representar òperes més atractives que les del Liceu, però en definitiva fou el Liceu el que s’imposà. Tot i això, el Teatre Principal fou el primer a presentar una òpera de Wagner a Barcelona (Lohengrin, el 1883).
El 1845 fou reformat per l’arquitecte Francesc Daniel Molina, qui li donà la seva forma definitiva amb façana corbada i tripartida, ornamentada amb bustos d’actors i actrius. Una campanya popular (menada pel crític musical Francesc Virella i Cassañes) impedí que el teatre fos enderrocat, cap al 1889. Al segle XX el teatre fou un centre important de teatre català i allotjà els Espectacles i Audicions Graner. Mantingué una competència aferrissada amb el Liceu i, fins el 1933, sofrí fins a cinc incendis, dels quals fou especialment greu el de l’any 1915. Ja entrada la primera meitat del segle XX, perdé prestigi i fou convertit en cinema.
El 1992 fou objecte d’una reforma. Propietat de la família Balañá, des del 2006 romangué tancat. El 2010 fou presentat el Principal Project, integrat pel grup Balañá, tres socis més i l’Ajuntament de Barcelona, una remodelació en profunditat com a espai multidisciplinari per a oferir actuacions musicals i teatrals, cabaret i altres actes. L’octubre del 2013 fou inaugurada la primera fase del projecte amb l’obertura de la Sala Gran. L’actor i director teatral Toni Albà fou nomenat director artístic de la nova etapa del Teatre. El febrer del 2017, el teatre tancà.