La producció del Titan I començà el 1957 i fou operatiu com a sistema d’armes el 1961. Disposats en 54 instal·lacions subterrànies en cinc llocs estratègics del territori nord-americà i proveïts de caps nuclears, restaren a punt fins el 1965, que foren substituïts pels més avançats Titan II. Aquest últim model fou emprat per a situar en òrbita les càpsules Gemini, amb la qual cosa inicià les seves aplicacions astronàutiques. El Titan III A, de dimensions superiors, fou en realitat un coet d’assaig d’allò que seria el nucli del Titan III C, el qual, com els ja esmentats, fa ús de propergols líquids emmagatzemables (N2O4 i derivats de la hidrazina). El juny del 1965 fou llançat el primer Titan III C, caracteritzat pel fet de portar dos boosters laterals de propergol sòlid, de grans dimensions, que li permeten de situar càrregues de 13 tones en òrbita de 185 km d’altitud. Les versions Titan III B/Agena, sense boosters, i Titan III D són emprades per al llançament de satèl·lits militars. Finalment, el Titan III E/Centaur, que entrà en servei el 1974 i que és capaç d’enviar gairebé quatre tones a Mart, és emprat per al llançament de sondes planetàries, tals com les Viking, les Mariner-Jupiter-Saturn 77, les Helios, etc. Els coets-llançadors nord-americans de la sèrie dels Titan són fabricats per Martin Marietta.
Titan II
Família de míssils balístics intercontinentals dependents de les forces aèries dels EUA, emprats en algunes de llurs versions com a coets espacials.