i Tomàs d’Aquino | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Tomàs d’Aquino

filosofia filos i teologia teol
Teòleg i filòsof, conegut també pels títols de Doctor comú i Doctor angèlic .
castell de Roccasecca, prop d'Aquino, Laci, 1225 — Fossanova, Laci, 7 de març de 1274

El 1243 ingressà, contra la voluntat de la seva família, a l’orde de predicadors. Deixeble d’Albert Magne a París i a Colònia (1245-48 i 1248-52), inicià després el seu ensenyament a París, que interrompé durant la seva estada a Itàlia (1259-68), al servei de la cúria pontifícia; a partir del 1272 ensenyà a Nàpols. Morí mentre era en camí per assistir al concili de Lió. Canonitzat el 1323 i proclamat doctor de l’Església el 1567 i patró de les escoles catòliques el 1880, és el representant més característic de l’escolàstica. És autor de nombroses obres filosòfiques, exegètiques i teològiques que van des de la lectura de texts bàsics a la controvèrsia pública i a les summes. Entre les primeres cal assenyalar la interpretació literària i conceptual del Llibre de les Sentències de Pere Llombard i les d’Aristòtil, Boeci i el Pseudo-Dionís i, sobretot, els comentaris bíblics. D’una investigació més rigorosa i crítica procedeixen les quaestiones, respecte a les quals, a causa de la divergència d’interpretacions i solucions, s’organitzà la quaestio disputata, l’acte universitari per excel·lència. Al marge del seu ensenyament, Tomàs escriví dues summes, la Summa contra gentiles (1259-64), anàlisi crítica de les filosofies i teologies anteriors, i la Summa theologica (1267-74), el prestigiós abast de la qual es mesura tant per les articulacions de la seva visió cristiana del món i de l’home com per les determinacions particulars dels problemes tractats; és una empresa de conceptualització en la qual tenen lloc les opcions religioses i filosòfiques més personals. La significació de Tomàs d’Aquino en la història del pensament occidental és determinada sobretot per la inspiració general d’aquesta empresa teològica, caracteritzada per una confiança activa en la raó i per una referència constant a la natura (hom hi reconeix la impregnació de la cultura grega); d’aquí prové un optimisme sorprenent en comparació de la teologia augustiniana, aleshores dominant, més reservada respecte a les possibilitats de l’home i de la raó, polaritzada per una necessària referència a les “idees” divines, no sense perjudici de l’autonomia de les realitats terrestres. Segons Tomàs, si la paraula de Déu és enunciada en termes i conceptes humans, és en la lògica d’aquesta humanització que la raó humana, sense irreverència envers el misteri transcendent, posa en joc els seus recursos, en una elaboració activa, conscient i orgànica, fins al punt de constituir, en el sentit aristotèlic de la paraula (no en el sentit modern), una “ciència” sobre Déu. Aquesta orientació (tomisme) provocà una resistència en nombrosos col·legues, resistència que no es pot reduir a una querella de professors.

Col·laboració: 
EVi
sant
Llegir més...