i Torrefeta i Florejacs | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Torrefeta i Florejacs

Nom adoptat el 1972, quan fou agregat el terme de Florejacs al de Torrefeta, per al municipi deTorreflor
Nom adoptat el 1972, quan fou agregat el terme de Florejacs al de Torrefeta, per al municipi deTorreflor
Florejacs
© Fototeca.cat
Municipi de la Segarra.
Població: 
590 h
[2016]
Extensió: 
89 km2

Situació i presentació

L’actual municipi de Torrefeta i Florejacs, de 88,95 km2, és fruit de la fusió, el 1972, entre l’antic terme municipal de Torrefeta, que tenia 28,1 km2 i l’antic municipi de Florejacs, de 61,3 km2; hom volgué donar-li el nom, recollit oficialment, de Torreflor, actualment no vigent. Limita, al sector NW amb els municipis noguerencs d’Oliola, Cabanabona i Vilanova de l’Aguda, i al NE amb el de Sanaüja. A l’E fa una mitja lluna que abraça Massoteres, Guissona i Sant Guim de la Plana i Sant Ramon de Portell, mentre que al S limita amb Cervera i Tarroja de Segarra, amb aquest darrer en curiosa forma de ferradura; a l’W confronta amb els Plans de Sió, un enclavament de Guissona (Mas d’en Porta) i amb Ossó de Sió (Urgell). Al límit amb la Noguera i el Solsonès, entre Sanaüja i Vilanova de l’Aguda, Torrefeta té un enclavament (les Cases de la Serra).

L’antic terme de Torrefeta, a la ribera del Sió, és conformat per terrenys ondulats i grans planells; el Sió passa pel sector meridional, prop dels pobles de Sedó i Riber, mentre que al sector septentrional hi ha una fondalada amb el poble de Torrefeta, cap de municipi, i els pobles de Bellveí, el Llor i el Far; a l’extrem SE es troba el llogaret de Castellmeià.

El sector del tradicional terme de Florejacs, que s’estenia de manera irregular pel NW de Guissona, té un relleu format per planells, alguns tossals aïllats i amples depressions; un petit sector septentrional és del vessant d’aigües del Llobregós, però la major part del terme s’inclinava vers la Ribera del Sió i vers Agramunt. En aquest sector es troba el poble de Florejacs, situat en el centre de l’antic terme, i els de la Morana, Sant Martí de la Morana (o de la Plana ) i Gra, situats a la vall del Passerell; més al N, el poble de Palou de Sanaüja, i en un dels llocs més elevats del terme, el castell de les Sitges, el poble de Selvanera i l’antic llogaret de Granollers de Segarra. Cal esmentar encara la caseria de les Cases de la Serra, a l’enclavament del mateix nom.

El terme és travessat de N a S per la carretera de Cervera a Guissona i Ponts, d’on surten diversos ramals (vers Florejacs i les Sitges, cap a Selvanera, cap a Sedó, Riber i fins a Concabella, a Torrefeta, a Bellveí, etc.). S'arriba a la Morana, Sant Martí de la Morana i Gra per la carretera de Guissona a Tàrrega. La carretera de Sant Ramon cap a Concabella travessa el terme d’E a W; cap a l’W passa per Sedó i Riber, i vers l’E permet l’accés a Castellmeià i en trenca la carretera cap al Llor (que continua cap a Sant Guim de la Plana) i el Far.

El nom de Torrefeta deriva del llatí Turre Fracta, o sigui “torre trencada o fendida”, grafiat en els primers temps també Torrefeyta i Torresfeta, etimologia que no ha impedit que la gent hi veiés el participi passat de fer, i així és com hom fa servir la dita “Més val Torrefeta que Castellserà”. El nom de Florejacs (Floriacus, Floriag o Floriaci) sembla d’origen romà, derivat de Floriacus.

La població i l’economia

La població de l’antic terme de Torrefeta (torredans) del segle XIX fou de signe clarament recessiu. Els 1 313 h que es registraven a Torrefeta el 1860 anaren baixant gradualment (1 123 h el 1900, 966 el 1930) i més acceleradament a partir del 1950 (885 h el 1950, 779 el 1860, 569 el 1970). Mentrestant, a Florejacs, la tònica demogràfica seguí un ritme paral·lel. Des d’un màxim de 1 158 h el 1860 i 1 184 el 1887, la població anà baixant, primer a poc a poc (1 077 h el 1900, 933 el 1930, 907 el 1950) i després molt ràpidament (544 h el 1970). El 1975, ja units els dos antics termes, l’actual municipi de Torrefeta i Florejacs tenia 906 h, que havien baixat a 729 el 1981. Les dades dels dos censos posteriors evidencien aquesta pèrdua de població (731 h el 1991 i 628 h el 2001). Els primers anys del segle XXI, però, la tendència es capgirà i el 2005 hi havia 638 h.

L’economia del terme es basa en les activitats agràries. Les terres llaurades, dedicades sobretot al secà, són ocupades bàsicament pels cereals (ordi, blat), però hi ha també conreus farratgers, industrials i claps d’ametllers, d’oliveres i algunes nogueres. Hi ha també petites zones de regadiu ocupades per horts familiars vora el Sió i també a la vall del torrent del Passerell. La ramaderia, que té un pes econòmic important, se centra en la cria d’aviram i de bestiar porcí.

El poble de Torrefeta

El poble de Torrefeta (78 h el 2005) es troba a 475 m d’altitud, al sector NW del terme, en un fondal de la zona de migdia de la plana de Guissona. Es conserven dos portals de mig punt i grans dovelles que donaven accés a la vila closa, i també altres arcades gòtiques en els carrers del nucli antic.

Vers el ponent del poble hi ha l’església parroquial de Sant Amanç de Torrefeta, de tipus classicitzant, amb elements barrocs i un absis semicircular a ponent; una pedra de la façana porta la inscripció “Fonc posada la primera pedra als 25 mars 1675” i el campanar duu la data del 1703.

La festa major se celebra el primer cap de setmana d’agost, i és tradició que l’1 de maig es faci un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Roser de Maig.

La quadra de Torrefeta pertanyia ja el 1031 al bisbe d’Urgell Ermengol, el qual cedí a Guifre i a la seva muller Bonadona un alou; el 1073 el bisbe Guillem de Cerdanya reconegué a les tretze famílies que habitaven la quadra la possessió de les terres mentre el reconeguessin com a senyor i paguessin els delmes i les primícies. Anys després, el bisbe Ot (1095-1122) cedí tres parts del delme de Torrefeta a Santa Maria de Solsona i aquest monestir hi tingué béns. La jurisdicció del lloc es mantingué fins a la fi de l’Antic Règim dins la mitra urgellenca, i la col·legiata de Guissona tingué drets sobre l’església parroquial. La població era de 25 focs en 1365-70 i de 14 focs vers el 1380, i es mantenia en 16 focs el 1554.

Altres indrets del terme

Bellveí i el Far

A llevant de Torrefeta hi ha el poble de Bellveí (37 h el 2005), nucli un xic encastellat (486 m d’altitud) en aquesta plana de poques elevacions. Conserva encara racons típics en el nucli antic. Presideix l’antic clos l’antiga casa senyorial. Té l’estructura d’un gran casal, amb finestral de tipus renaixentista, i un pati central que comunica els diversos apartaments amb portalades de grans dovelles. En la llinda del portal hi ha un escut d’armes molt similar al que domina la porta de l’església de Castellnou d’Oluja (a l’interior hi ha un gran costellam de balena de vora 3 m). L’església parroquial de Sant Jaume de Bellveí es troba també al centre del poble, amb la façana encarada a llevant i d’estil classicitzant. La festa major se celebra per Sant Jaume, el seu sant patró.

El 1046 ja s’esmenta el lloc, quan el bisbe d’Urgell Guillem de Cerdanya reconeix el domini de Guillem Miró sobre Bellveí. Cent anys més tard hi tenia alguns drets Guillem Guadall, que els cedí a l’església de Solsona. En els fogatjaments de la segona meitat del segle XIV era dels Sacirera, poderosa família de la comarca (consten 10 focs en 1365-70 i 14 focs el 1380) i els segles XV i XVI senyorejaven el lloc els Agulló; els Agulló-Pinós reberen de Felip V, a l’inici del segle XVIII, el marquesat de Gironella, i aquests marquesos mantingueren el domini fins a la fi de l’Antic Règim.

Al llevant del poble de Bellveí, hi ha el poble del Far (2 h el 2005), vora el camí del Llor a Comabella. Del nucli antic, situat a 435 m d’altitud, resten algunes cases i les ruïnes de l’església de Sant Julià del Far, que fou sufragània de la parròquia del Llor. Al peu del tossal hi ha una masoveria d’explotació agrícola, amb una esglesiola moderna dedicada a Sant Damià. Celebra la festa major el 3 d’agost.

El lloc és documentat des del segle XI (en 1053-71, Guadall Guilabert jurà fidelitat als comtes de Barcelona pel castell del Far), i estigué en feu de Brocard Guillem i de la seva muller Caritat; el 1161 Ramon de Biosca, senyor d’aquest castell, el cedí a l’Església de Solsona (donació confirmada pels seus successors) i el monestir i després la mitra solsonines mantingueren el domini del lloc (en 1365-70 tenia 6 focs i vers el 1380 només 2, que havien passat a 4 el 1554).

El Llor i Castellmeià

El poble del Llor (63 h el 2005) es troba al sector de llevant del terme, entre Bellveí i el Far, aturonat a 552 m d’altitud. El nucli urbà es formà al voltant de l’antic castell del Llor, que coronava el cim (les restes eren encara importants al començament del segle XX, amb murs i una torre rodona, però ara tot just assenyalen el lloc on s’aixecava), amb estrets carrerons que baixen del castell i altres que fan la volta a la vila closa. S'hi entra per un portal obert a la banda de llevant.

Vista de l'església de Sant Julià del Llor
© Patrimonifunerari.cat
Prop del portal, fora del clos, hi ha l’església parroquial de Sant Julià del Llor (en depenien el Far i Castellmeià), de la qual no ens ha arribat cap notícia documental. L’edificació revela diferents etapes constructives; la capçalera (absis amb arcuacions llombardes) i els trams immediats s’insereixen dins una tradició que depèn de formes romàniques, mentre la façana és classicitzant (1783), amb emblemes heràldics del poble i dels senyors de Copons (representació de llorer i de copons). El conjunt configura un temple de nau única, creuer, ingrés lateral i absis semicircular, flanquejat per dos espais a manera de transsepte. El Llor celebra la festa major el darrer diumenge d’agost.

El castell ( Lauro, de ‘'llorer”) és esmentat des del 1024 en unes discussions entre el bisbe Ermengol d’Urgell i el cavaller Guillem de Lavansa (conqueridor del castell) sobre terres del terme de Guissona. El 1044 és esmentat com a feu de Guillem, fill d’Elomar, que també era senyor del Far i de Meià. Els seus feudataris de la fi del segle XII, Arnau de Sanaüja i Hug del Llor, es feren vassalls de l’Església de Solsona, que hi tingué sempre terres i béns. La senyoria del lloc passà després als Copons, i té un gran interès el sepulcre gòtic d’Hug de Copons (mort a Sardenya el 1354) amb una notable estàtua jacent, sepulcre en la línia dels conservats a Santa Maria de Cervera, que estigué a l’església parroquial del Llor i ara es conserva al Museu Diocesà de Solsona. Per enllaç de Caterina de Copons amb Josep Antoni de Mata (creat comte de la Torre de la Mata pel rei arxiduc Carles III a l’inici del segle XVIII), la senyoria passà a aquesta família i a la fi de l’Antic Règim era dels Mata i Cordelles.

El Llor tenia 7 focs vers el 1381, 14 focs el 1554 i només 63 h el 1787. Amb les parròquies sufragànies del Far i de Castellmeià, formà municipi independent al segle XIX.

Aspecte d'una de les torres circulars del castell de Castellmeià
© Patrimonifunerari.cat
A migdia del Llor, a la carretera de Tarroja a Sant Ramon de Portell, hi ha el despoblat de Castellmeià (dit antigament Meià i pronunciat localment Castellmejà). És presidit pel castell de Meià. Aquest conserva dues torres circulars a la façana de ponent i l’entrada és al costat del N, amb un gran portal de dovelles coronat per l’escut dels Vergós. Les finestres plateresques palesen les reformes de tipus renaixentista fetes al segle XVI sobre la construcció anterior. A llevant, hi ha la petita església romànica, de transició, amb absis semicircular de factura tardana.

El castell consta des del segle XIII (castri de Mediano), i des del segle següent consta sota la senyoria del llinatge dels Vergós. A la fi del segle XVII passà a mans de Francesc de Junyent i de Marimon, al qual Felip V concedí el 1716 el marquesat de Castellmeià. La propietat i el títol passaren als Amat, als Càcer i als Vilallonga, marquesos de Castellbell.

Sedó i Riber

Al sector de ponent del terme, i vora la ribera del Sió, hi ha els pobles i les parròquies de Sedó i Riber, que han estat quasi sempre units civilment i eclesiàsticament. Ambdós aprofiten els amples planells del fondal que forma la ribera del Sió per als conreus, que en gran part poden ser regats. Sedó (136 h el 2005) és el més gran dels pobles del terme i es troba a la dreta del Sió, al vessant de la carena on hi ha l’església i restes del vell castell. El poble, amb racons enjardinats, carrers coberts i arcades antigues, és format per carrers que baixen del serrat i d’altres que s’allarguen a la part baixa. Moltes de les cases conserven elements medievals i platerescos. L’església parroquial de Sant Donat de Sedó conserva una bona part de l’estructura i la portalada de l’època del gòtic tardà. La festa major se celebra el segon cap de setmana d’agost, i és tradicional fer un aplec a l’ermita de les Santes Masses el dissabte després del dia 21 de novembre o aquest mateix dia. L’ermita de les Santes Masses, on es venera una imatge gòtica, és al N del poble de Sedó.

El poble de Riber (30 h el 2005) és més petit i es troba a ponent de Sedó, igualment a la dreta del Sió. Destaca el gran casal senyorial de Can Solsona, adossat a l’església de Santa Anna de Riber, de construcció relativament moderna, sufragània de Sedó. La festa major d’aquest poble se celebra el 26 de juliol.

Sedó és esmentat en l’acta de consagració de Santa Maria d’Urgell el 1040, i el 1063 el bisbe d’Urgell, Guillem, donà un alou a Pere Udalard i la seva muller Ermengarda. Al segle XIII els dos pobles de Sedó i de Riber passaren a domini reial, i el 1379 es feren del veïnatge de Cervera. El 1419 hagueren de sofrir els atacs dels vescomtes de Vilamur i dels Cardona, senyors de Tarroja. Continuaren sota la jurisdicció reial (al segle XVII constituïen una batllia reial) i eclesiàsticament depengueren del bisbat d’Urgell (Sedó comprenia, a més de Riber, les esglésies de Montcortès, la Cardosa i el Canós).

Florejacs i Valltallada

El poble de Florejacs (47 h el 2005) es troba a 491 m d’altitud, al sector de ponent del terme, entre els barrancs del Joncar i de Gravet, tributaris del Sió. El nucli antic, edificat sobre un territori rocós, és format per diversos carrerons, alguns dels quals coberts amb arcs ogivals. Tocant el carrer fora del clos antic, en un lloc més elevat, s’alça l’antic castell de Florejacs, que és datat en documents des de l’any 1099. L’estructura del primitiu castell medieval pràcticament no s’ha conservat, ja que en el segle XVI es reformà i es convertí en un casal senyorial que conserva, però, elements medievals i una alta torre de defensa emmerletada, de planta rectangular, com també els murs atalussats de la muralla. El conjunt arquitectònic és obert al públic i és possible visitar el celler, les menjadores dels animals i la presó a la planta baixa, mentre que el primer pis ofereix sales senyorials amb pintures i mobiliari. Des de la segona planta s’accedeix a la torre de guaita del castell. L’església de Santa Maria de Florejacs, parroquial, és orientada a llevant, però l’actual edifici és de factura classicitzant i el campanar, més modern i de planta octogonal, porta la data del 1841. Una esvelta creu de terme, de pedra picada, embelleix el raval del poble. Se celebra la festa major el 15 d’agost.

A llevant de Florejacs, la partida de Vantalada o Valltallada conserva el nom d’un antic castell, del qual pràcticament no hi ha rastre. El lloc de Valltallada és esmentat des del 1081 i el de Florejacs des del 1099 en l’acta de consagració de l’església de Guissona, i el 1083, en una acta de donació d’Arnau Company.

Hom ha suposat que el sector de Florejacs era habitat en època romana (hi ha restes a la Malesa). El 1075 senyorejava la contrada Bernat Company. La jurisdicció del lloc passà als Alemany, senyors de Guimerà (inici del segle XIV), i el castell esdevingué centre de la baronia de Florejacs, que pertangué als Josa (segle XIV), als Cortit (1571), als Bartomeu (1574), als Agulló (1613), als Ribera (1625; Josep Antoni de Ribera i Espuny, baró de Florejacs, fou creat per Carles III comte de Claramunt) i a mitjan segle XVIII la baronia passà als marquesos de Gironella fins a la fi de l’Antic Règim.

Les Sitges, Palou de Sanaüja, Selvanera, Granollers de Segarra i les Cases de la Serra

Vista del veïnat de les Sitges
© Patrimonifunerari.cat
L’antic veïnat de les Sitges, situat a uns 2 km al N de Florejacs, és centrat pel majestuós castell de les Sitges, petita fortalesa residencial de planta rectangular, amb una gran torre mestra al centre del conjunt. Té obra dels segles XII i XIV, a més de reformes i ampliacions posteriors, del segle XVI, que fou quan s’obriren finestrals amb motllures de l’època (n'hi ha d’anteriors). S'hi accedeix per un gran portal adovellat (amb un matacà al cim) amb els murs en bona part atalussats i tot el conjunt emmerletat. Al costat hi ha l’església del castell, romànica, a l’angle SW, petit edifici d’una nau, absis semicircular i campanar d’espadanya (la porta ha estat reformada modernament).

Al llevant de les Sitges, hi ha el poble de Palou de Sanaüja (70 h el 2005), a 547 m d’altitud, al sector septentrional i més accidentat del terme, on les aigües corren vers el Llobregós. Encastellat com tants altres pobles segarrencs, al centre del nucli antic hi ha una casa de tipus senyorial i l’església parroquial de Sant Ponç de Palou, amb portalada de grans dovelles, que conserva l’orientació de la primitiva. Es conserven diversos arcs i passos coberts al nucli antic i cases porxades. Celebra la festa major el primer cap de setmana de maig, pel Roser. El lloc i castell són esmentats des d’època medieval i la senyoria passà al capítol d’Urgell, que la mantenia a la fi de l’Antic Règim.

El poble de Selvanera és situat al NE de Palou de Sanaüja, al mateix sector del N del terme i a la conca del Llobregós, en terreny pla i dominat per Can Viles, l’antiga casa senyorial; a la plaça, ben urbanitzada, hi ha l’església de Sant Sebastià de Selvanera, que porta la data del 1797; als afores hi ha la capella de la Soledat. La festa major se celebra per Sant Isidre, el 15 de maig.

Vista de l'església de Sant Jaume de Granollers
© Patrimonifunerari.cat
Selvanera, amb el llogaret de Granollers de Segarra (4 h el 2005), situat al NE, formà un municipi independent al segle XIX. Ambdós havien format part de la baronia de Florejacs. L’església de Sant Jaume de Granollers havia estat sufragània de la de Selvanera. Granollers celebra la festa major el 25 de juliol, festivitat de Sant Jaume.

L’enclavament i caseria de les Cases de la Serra (5 h el 2005) es troba al N de Sanaüja, a l’extrem septentrional de la Segarra, i enclou la casa i església de Pujol i el Mas d’en Vila.

La Morana

Seguint pel fondal on discorre el torrent del Passerell al sector de llevant del terme proper a Guissona, es troba el poble de la Morana (64 h el 2005), aturonat a 484 m d’altitud. Vora el portal d’entrada hi ha l’antiga casa senyorial, restaurada al segle XVI. Aquest portal té dues arcades; la primera, refeta al segle XVII (1630), té un escut (amb un peix) i la segona, posterior, continua uns trams de muralla. L’església parroquial de Sant Esteve de la Morana té l’orientació primitiva, però fou refeta al segle XVIII (porta la data del 1771). La festa major d’aquest poble se celebra el 15 d’agost, i l’1 de maig hi té lloc un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Roser de Maig, al SE de la Morana, al límit amb el terme de Guissona.

El 1038 el lloc depenia del bisbe d’Urgell. Al segle XIV n'eren senyors els Sacirera; el 1564 consta en poder de Jaume Joan de Cortès, cavaller de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, i als darrers temps passà al domini dels barons de Maldà (Rafael d’Amat, el baró de Maldà autor del Calaix de sastre, fa una descripció del poble, que tenia a la fi del segle XVIII unes 25 o 27 cases, de l’església i del castell). A ponent hi ha una antiga torre de defensa, de planta circular.

Sant Martí de la Morana, Gra i Tauladells

Sant Martí de la Morana (22 h el 2005) o de la Plana, al SW de la Morana, és a 551 m d’altitud. L’església parroquial de Santa Maria fou reconstruïda el 1706 en el lloc i l’orientació de l’anterior i el campanar, modern i molt alt, que dóna la característica silueta al poble, és del 1921. Es destaca per l’arquitectura i el seu aspecte senyorial Can Sala, restaurada el 1749 i posteriorment. S'entra a la façana principal per una arcada i un carreró cobert. La festa major de Sant Martí se celebra l’11 de novembre, dia del seu sant patró, i l’1 de maig es fa un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Roser de Maig.

Hom té notícia del lloc des del 1067 com a feu de Miró Gauspert. Després fou de Guillem d’Anglesola, al qual el comprà el 1299 el capítol d’Urgell, que el passà a la col·legiata de Guissona. Al segle XIX Sant Martí formà municipi amb l’antiga quadra de Nial (on hi hagué un castell), ja dins el terme de Guissona.

Al SW de Sant Martí, a la carena de l’esquerra del fondal hi ha el poble de Gra (28 h el 2005), a 469 m d’altitud. Conserva un nucli amb carrers i cases antigues, i a l’entrada del poble hi ha habitatges més moderns. A la banda de llevant hi ha l’església parroquial de Sant Salvador de Gra, que conserva un absis de la primitiva construcció romànica, però la resta fou reedificada al segle XVIII. Presideix la llinda de l’entrada un gran emblema heràldic. La festa major se celebra per Sant Isidre i l’1 de maig es fa un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Roser de Maig.

Vers ponent de Gra hi ha les ruïnes de l’antic priorat de Tauladells o Tauladella, dedicat a Santa Maria, de monges augustinianes, fundat el 1248 amb llicència del bisbe Ponç de Vilamur. El 1423 era ja extingit i els seus béns passaren a la col·legiata de Guissona; s’hi trobà una ara romana, que havia estat adaptada al culte cristià. El 2017 a l'emplaçament del monestir hi fou descoberta una necròpoli amb una trentena de tombes. En un tossalet proper hi ha el santuari de Sant Cristòfol.

Col·laboració: 
TLlC
Data de revisió: 
2017-06-01
Llegir més...