i Ramon Trias i Fargas | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Ramon Trias i Fargas

Economia    Política
Ramon Trias i Fargas
© Fototeca.cat
economia econ i ciències polítiques polít
Economista i polític, fill d’Antoni Trias i Pujol.
Barcelona, 27 de desembre de 1923 — Badalona, Barcelonès, 22 d’octubre de 1989

Exiliat amb la seva família a Suïssa i a Colòmbia, es llicencià en dret a Bogotà (1947). Obtingué el títol de Master of Arts in Economics per la Chicago University el 1950, any que tornà a Barcelona, on exercí com a advocat. Catedràtic d’economia política i hisenda pública a la Facultat de Dret de València (1962-66) i, des del 1969, a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1968 (Secció de Filosofia i Ciències Socials). Fou cap dels serveis d’estudis del Banco Urquijo (1965). Publicà, entre altres obres, La indústria catalana en els darrers cent anys (1955), La balanza de pagos interior (1960), Entre el capitalismo y el comunismo, ¿un tercer camino? (1963), El tamaño de la empresa referido a Cataluña (1964), La estructura de la base económica de Cataluña (1965), Catalunya i el modern concepte de regió econòmica (1966), El desenvolupament econòmic de Catalunya 1967-70 (1970), El sistema financiero español (1970), Introducció a l’economia de Catalunya (1972), Las condiciones de trabajo de las economías españolas (1973, amb P. Puig Bastard), Principios de economía española (1973), Nacionalisme i llibertat (1979) i Narració d’una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya (1985), on denuncià la manca d’autonomia fiscal de Catalunya i el desequilibri del sistema fiscal i redistributiu espanyol.

D’ideologia liberal, fundà el partit Esquerra Democràtica de Catalunya (1975), vinculat a la Internacional Liberal, que el 1978 es fusionà amb Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual fou president. Diputat a Corts pel Pacte Democràtic de Catalunya (1977) i, el 1979, per Convergència i Unió, fou membre de la Comissió Trilateral des del 1979 i conseller d’Economia i Finances de la Generalitat el 1980. El 1982 hagué de renunciar, per incompatibilitat, al seu escó de diputat a Madrid. A la fi del 1982, novament diputat a Corts, dimití com a conseller de la Generalitat de Catalunya, però restà com a assessor del president Jordi Pujol per a afers econòmics. Regidor i cap de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona (1983-87), el 1986 fou elegit senador per Barcelona. El 1988 fou nomenat president del Centre de Relacions Autonòmiques, creat per la Generalitat.

A banda de l’activitat política, fou un decidit defensor dels discapacitats psíquics, i encapçalà la iniciativa per a elaborar i fer aprovar (1982) una Llei d’integració social del minusvàlid (LISMI) a les Corts Generals, i juntament amb la seva esposa, Montserrat Trueta, fou cofundador i impulsor de la Fundació Catalana Síndrome de Down (1984).

Morí a conseqüència d’un infart que patí durant un acte de CDC al Masnou. La seva defunció consta al registre de Badalona.

Llegir més...