i Tuvalu | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Tuvalu

Vista aèria d'un dels atols que conformen l'arxipèlag de Tuvalu
© Inaba Tomoaki
Estat insular del Pacífic occidental; la capital és Vaiaku (4 000 h [est 1995]), a l’atol de Funafuti.
Població: 
11.300 h
[est. 2012]
Extensió: 
26 km2

Arxipèlag d’origen coral·lí, és format pels atols Nanumea, Nui, Nukufetau, Funafuti (on, a la barrera coral·lina de Fongafale, hi ha la capital) i Nukulaelae, a més de diverses barreres coral·lines. Són illes molt planes (no més de 5 m per sobre del nivell del mar), de clima tropical oceànic.

L’agricultura de subsistència, que ocupa el 60% de la població, comprèn conreus tropicals (coco, taro, nyam, etc.). La copra, extreta del coco i únic article d’exportació, és la base d’una escadussera manufactura. La venda de llicències de pesca a països tercers i la tramesa de divises per part de treballadors tuvalians emigrats completen l’economia, molt dependent de l’ajuda externa. Hom ha intentat desenvolupar el turisme, que troba impediments en la manca d’infraestructures. El comerç exterior és molt deficitari. Les monedes de curs legal són el dòlar australià i el dòlar de Tuvalu (en paritat). Tuvalu és un dels estats més pobres d’Oceania (650 $ per habitant el 1996). La població autòctona és bàsicament d’origen polinesi, i la meitat de la població es concentra a la capital. Hom hi parla sobretot el tuvalià, llengua polinèsia, i l’anglès.

Políticament, constitueix una monarquia constitucional, amb el sobirà de la Gran Bretanya com a cap d’estat, el qual és representat per un governador general. El parlament unicameral consta de 13 membres elegits per sufragi universal cada quatre anys. Els atols habitats elegeixen cadascun el propi consell insular. No hi ha partits polítics, i el govern es constitueix a proposta del primer ministre, el qual és designat pel parlament. Tuvalu pertany a l’ONU, al Commonwealth, al Fòrum del Sud del Pacífic i al Banc Asiàtic de Desenvolupament.

Conegut amb el nom d’illes Ellice, durant la segona meitat del segle XIX gran part de la població fou esclavitzada i deportada. El 1877 formà part, amb les Fiji, de les Illes del Pacífic Occidental britànic, i el 1892 se'n separà per a constituir el protectorat de les Gilbert i les Ellice, esdevingudes colònia el 1916. L’any 1975 es convertí en una dependència separada de Gilbert, i el 1978 assolí la independència. El 1983, d’acord amb el tractat d’amistat signat amb els EUA el 1979, Tuvalu renuncià formalment als illots situats més al sud de l’arxipèlag, als quals reconegué la sobirania nord-americana. En les eleccions del 1985 fou reelegit Tomasi Puapua com a primer ministre. El 1986 les relacions amb França esdevingueren tenses arran de les proves nuclears d’aquest país al Pacífic. Aquest mateix any, hom dugué a terme una enquesta sobre la conveniència de romandre en el Commonwealth o esdevenir una república, amb resultat favorable a la monarquia. L’evolució política de les illes fou inestable, particularment l’any 1993, quan calgué celebrar dues eleccions generals perquè el parlament sorgit de la primera no es posà d’acord en l’elecció de primer ministre. Ni Tomasi Puapua (al càrrec entre el 1981 i el 1989) ni Bikenibeu Paeniu (al càrrec entre el 1989 i el 1993) no foren finalment escollits després de les eleccions del desembre. El nou primer ministre, Kamuta Laatasi, forçà al juny del 1994 el nomenament de Tulaga Manuella com a governador general. Les relacions de Tuvalu amb la Gran Bretanya foren tenses, fins al punt que al setembre del 1995 el govern decidí treure de la bandera nacional la Union Jack britànica. Al costat de la gran precarietat econòmica, la inestabilitat política esdevingué crònica: a l’abril del 1998, Bikenibeu Paeniu fou confirmat en el càrrec de primer ministre, però fou destituït per una moció de censura a l’abril del 1999, promoguda per incompliment del programa i per “desordres” en la seva vida personal i substituït per Ionatana Ionatana. La vida pública del petit arxipèlag estigué dominada, els primers anys del segle XXI, per la previsió dels efectes del canvi climàtic, segons la qual l’augment del nivell del mar en els següents cinquanta anys podria comportar la pràctica desaparició de les illes (l’altura màxima de les quals no supera els 5 m). Davant d’aquesta perspectiva, el 2001 Nova Zelanda oferí asil als 10.000 habitants de l’illa, i Austràlia instal·là a Tuvalu una estació per al seguiment de l’augment del nivell del mar. Membre de l’ONU des del 2000, Tuvalu ha estat especialment combativa amb l’exigència de signar el Protocol de Kyoto. Després de la mort del primer ministre Ionatana l’any 2000, l’arxipèlag entrà en un nou període d’inestabilitat (des d’aquest any fins al 2004 se succeïren nou caps de govern). Tuvalu pateix les conseqüències d’una situació remota i una economia de molt petita escala que amb prou feines ha superat l’estadi dels intercanvis directes. És molt dependent de l’ajut extern i de les trameses de divises dels emigrants. Al juny del 2005 Kokea Malua substituí un diputat progovernamental retirat per motius de salut i, finalment, es posà al costat del primer ministre Maatia Toafa, fet pel qual no es perdé la majoria parlamentària. Les eleccions legislatives de l’agost del 2006 castigaren la classe política i sortí elegit Apisai Ielemia com a nou primer ministre del país. El 2007, en l’àmbit de l’ecologia —esdevinguda essencial per a Tuvalu per l’amenaça del canvi climàtic—, l’ambaixador d’aquest país a les Nacions Unides comparegué davant del grup d’energia del Consell de Seguretat per exposar les seves preocupacions. Els efectes del canvi ja començaven a afectar la població, amb la salinització d’alguns conreus i pujades de la marea (2008) que no s’havien patit fins aleshores.

Llegir més...