i Ucraïna | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ucraïna

Nom oficial deUkrajina (uk)

Estat de l’Europa oriental, que limita al N amb Bielorússia, al N i l’E amb Rússia, al S amb la mar d’Azov i la mar Negra, al SW amb Moldàvia i Romania i a l’W amb Hongria, Eslovàquia i Polònia; la capital és Kíev.
Població: 
45.555.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
603.628 km2

La geografia física

El relleu i la geologia

Geològicament, Ucraïna és formada per un basament de roques cristal·lines (granit i gneis) recobert de materials sedimentaris, anomenat massís ucraïnesovolinià, el qual s’estén en direcció NW-SE des de la vall del Horin fins a la mar d’Azov i aflora a la regió de Volínia. Sobre aquest sòcol s’estenen un conjunt de planes que ocupen la major part del territori i constitueixen l’extrem meridional de la gran plana russa, que ací ofereix diverses regions força diferenciades. La muntanya solament ocupa una petita part a l’W i a l’extrem S de Crimea. Així, hom pot distingir al N i al centre una àmplia plana d’una altitud de 200 m formada per materials fluvioglacials i argiles, drenada al N pels afluents de la dreta del Prip'at’ i al centre pel Dnièper, i que es caracteritza per l’abundància d’aiguamolls, principalment al N, on la presència del bosc anuncia les planes de Bielorússia. A l’E, la regió del Dinec’, que inclou el vorell de la plana russa, és una regió de terres baixes, turons i tossals, amb altures que superen els 300 m, que han estat tallats per les valls dels rius. Ací hi ha la conca hullera de Donec'kyj Bacejn, coneguda amb el nom de Donbass. Al S, la península de Crimea, unida al continent per l’istme de Perekop, és formada per una plana al N, continuació de la plana costanera de la mar Negra, i les muntanyes del SE, que superen els 1.500 m i dominen el litoral amb un escarpat vessant. A l’W el relleu és més variat: les planes de Roztočča i Podòlia constitueixen un fragment de l’antic massís recobert per sediments cretacis (gredes); s’aixequen fins a 500 m d’altitud i són tallades per les nombroses valls dels rius; al N d’aquestes s’estén la Volínia, més baixa (300 m) i recoberta de loess. Al SW, els Carpats, separats per la vall tectònica del Dnièster de les planes de Roztočča i Podòlia, s’estenen en uns 270 km de longitud des de la frontera amb Polònia i Eslovàquia, al NW, fins a la de Romania, al SE. Formen un conjunt de serralades paral·leles que culminen al cim del Hoverl’a (2.061 m), la màxima altitud d’Ucraïna. Aquesta regió inclou una petita part de la plana Pannònica de la conca del Tisza i la Bucovina, regió de turons coberts de boscs i agricultura.

El clima i la hidrografia

Els hiverns són molt freds, amb nombroses glaçades, que duren des del final del mes de novembre fins a l’abril; la temperatura mitjana del mes de gener a Kíev és de -5°C a -8°C, vers el N i el NE disminueix fins a -15°C, i les temperatures absolutes mínimes arriben a -40°C. A les costes de Crimea la temperatura mitjana de gener és de 2°C a 4°C. L’estiu és precoç i molt càlid, sec i lluminós; la temperatura mitjana del juliol és de 19°C a Kíev, mentre que a Crimea arriba a 25°C. Les màximes absolutes assoleixen els 42°C, i es donen a les regions més àrides del centre i l’E. Les pluges són repartides molt desigualment i augmenten de S a N (una pluviositat de 400 mm/any al S i de 600 a 700 mm/any al N). La zona més plujosa és la dels Carpats, amb 1.500 mm. Els únics rius pròpiament ucraïnesos destacables són el Dnièster i el Bug Meridional, si bé el riu més important és el Dnièper, que rep les aigües del Desna; també cal assenyalar el Dinec’. La xarxa hidrogràfica pertany a la conca de la mar Negra i de la mar d’Azov, llevat del Bug Septentrional, afluent del Vístula que desemboca a la mar Bàltica.

La vegetació

La vegetació més característica és l’estepa, una praderia que domina el paisatge del país; al N i al NW hi ha boscs de roures, bedolls i altres arbres de fullatge caduc; al SE el bosc clar i el matollar es converteixen gradualment en estepa. Els boscs de coníferes es troben als Carpats fins a 1.700 m, a partir dels quals hi ha prats alpins.

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura

En 1997-98 l’agricultura, juntament amb la silvicultura i la ramaderia, aportava el 12% del PIB i ocupava prop del 15% de la població activa. Amb una superfície conreada del 55% del territori total (exclosos prats i pastures i boscs, que ocupen, respectivament, el 12% i el 17%), el sòl agrícola és afavorit per les anomenades terres negres (txernozem), de fertilitat excepcional. Si bé Ucraïna és principalment una terra de cereals, sobretot de blat, els tipus de conreus depenen de la qualitat del sòl i la latitud. A més de gra, s’hi produeixen patates, vegetals, farratge i fruites. El conreu industrial més important és la bleda-rave sucrera, que creix sobretot a la regió de Lesostep. El gira-sol és la principal oleaginosa. Al NE destaca la llinosa, i al N i el centre les patates. A les estepes del S, especialment a les terres de regadiu, creixen les hortalisses. L’horticultura és important a la plana del Donets, a les ribes del Dnièper i a les proximitats de les ciutats de Kíev, Kharkiv i L’viv. La fruita es conrea a tot Ucraïna, però sobretot a Crimea, on destaca la producció de raïm. La ramaderia també és molt important, i es troba sobretot a les terres de regadiu, on hi ha prats permanents o conreus de farratge. Destaca la bovina, seguida de la de bestiar de llana i del porcí. L’apicultura es practica a la zona de Lesostep i Polèsia. A la Transcarpàcia destaca la sericicultura. Malgrat aquestes excel·lents condicions naturals (que fan que el país sigui pràcticament autosuficient pel que fa a la producció d’aliments), els rendiments agrícoles es troben molt per sota del potencial màxim, infrautilització en bona part herència de l’organització agrària soviètica, basada en les granges col·lectives i la propietat estatal de la terra. Bé que la privatització de les terres començà ja el 1992, set anys més tard la superfície gestionada per l’estat encara representava entre el 80% i el 85% del total, mentre que entre el 45% i el 50% de la producció agrària corresponia a les explotacions privades.

La mineria i les fonts d'energia

Els recursos minerals inclouen importants dipòsits de carbó al Donbass (setè productor mundial d’antracita el 1997), mineral de ferro (Kryvvj Rih, Kremenčug, Kerč’, Belozerka), manganès (Nykopil’), grafit (Zavalivskoje), lignit, titani i mercuri. Hi ha també gas natural (Drohobyč Sebelinka, Bytkov). Les majors àrees de producció de petroli d’Ucraïna es troben als Carpats, Dnièper-Donec'k i Crimea. El 1996 el sector miner fou objecte d’una ambiciosa reorganització (que incloïa el tancament de diverses explotacions deficitàries) per tal d’augmentar-ne la rendibilitat. Tot i l’existència de jaciments de petroli i de gas natural, Ucraïna té una gran dependència de les importacions d’aquests productes (prop del 90% del consum), que, procedents sobretot de Rússia i, secundàriament, del Turkmenistan, representen gairebé el 35% de les importacions. Hi ha uns 8.000 km d’oleoductes. El 45% de l’electricitat és produït (1997) per cinc centrals nuclears, a més de la de Čornobil (clausurada el 2000), malgrat els efectes devastadors —econòmics i humans— de l’accident que s’hi produí el 1986. La hidroelectricitat tan sols representa el 6%, i la resta prové de centrals termoelèctriques.

La indústria

El 1997, el sector industrial representava prop del 40% del PIB i ocupava vora el 30% de la població activa. Hi té un gran predomini la indústria pesant, desenvolupada durant el període soviètic (l’RSFS produïa prop del 40% de l’acer de l’antiga URSS), que Ucraïna esdevingué un dels principals centres de producció d’armament. Amb la independència (1991), la major part d’aquest sector ha estat objecte de reconversió, i ha hagut d’afrontar tant el canvi cap a la producció de material no bèl·lic com la situació poc competitiva o directament obsoleta de moltes de les instal·lacions i equipaments. Així, en 1990-95 la producció d’acer caigué un 60%. Centres siderúrgics i de la indústria metal·lúrgica són Kryvvj Rig, Zapporižž'a, Dnipropetrovs’k, Donec'k, Makijivka, Nykopil’ i Mariupol, entre d’altres. La indústria química és també important (Černihiv, Sumy, Kharkiv, Kremenčug, etc.). En moltes d’aquestes ciutats hi ha també indústria tèxtil, mecànica, electrotècnica, de productes farmacèutics, alimentària, papereres i producció de ciment. Quant a les refineries de petroli, són a Lysyčans’k, Kremenčug, Kherson, Mykolajiv i Odessa. A la costa de la Mar Negra (Odessa, Sebastòpol, Kerč’) hi ha drassanes.

Els serveis i comerç exterior

Els serveis aporten prop del 50% del PIB i ocupen el 47% de la població activa. El turisme té importància a la capital i, sobretot, a la costa de la mar Negra, on destaquen Ialta, a Crimea, i Odessa. El comerç exterior és crònicament deficitari (mitjana de -7,1% en 1990-99). Les exportacions consten (1999) bàsicament de metalls ferrosos (40%), maquinària (13%), productes químics (13%), aliments (12%), carbó i altres combustibles (7,4%)i Aproximadament la meitat dels intercanvis s’efectuen amb els restants estats de la CEI, amb Rússia en primer lloc (48% de les importacions i 20% de les exportacions el 1998) i amb el Turkmenistan per a les importacions de petroli (4%); altres proveïdors destacats són Alemanya (7%), els EUA (3%), i Bielorússia (2,5%). Pel que fa als compradors, són importants la Xina (6%), Turquia (4,2%) i Alemanya (4%).

Els transports

El 1998 la xarxa ferroviària era de 22.564 km i comunicava la major part de les ciutats del país. Hi ha també línies que permeten la comunicació amb altres estats de la CEI i, cap a l’W, línies directes amb les capitals europees dels estats fronterers, i amb Berlín. Kíev, Dnipropetrovs’k i Kharkiv disposen de ferrocarril metropolità. Hi ha 172.378 km de carreteres, el 95% de les quals són asfaltades. Quant a la navegació, tenen una considerable importància els ports d’Odessa, Ialta i Jevpatorija. La navegació fluvial (uns 4.400 km) correspon sobretot al Dnièper, que comunica Kíev amb la mar Negra (en direcció N-S) i és rellevant sobretot per al transport de mercaderies. Pel que fa a l’aviació, destaquen els aeroports de Kíev/Borsipil’, Černihiv i Odessa.

L'economia

Durant els anys que estigué sotmesa a un règim col·lectivista i planificat, Ucraïna fou convertida en un dels primers centres de la indústria pesant de l’URSS (i de tot el bloc soviètic), i l’esforç en aquest sector es dugué a terme al preu de sacrificar-ne el desenvolupament d’altres, especialment el de béns de consum. Després de l’esfondrament de l’URSS, el nou estat ucraïnès hagué d’enfrontar-se a una economia en plena recessió, amb uns sectors agraris i industrials que en general no eren competitius, amb baixa productivitat i tecnologia en molts casos obsoleta. La introducció de l’economia de mercat, conduïda amb l’ajuda financera i el guiatge de l’FMI, el Banc Mundial i el BERD (en els quals Ucraïna ingressà el 1992), hagué de fer front a aquests i altres problemes, com ara la inflació desorbitada (arribà a un 4 735% el 1993), que no assolí uns nivells més acceptables fins el 1997. Per tal de controlar-la, el 1996 hom introduí una nova unitat monetària, el hryvnia. La privatització de terres i empreses, bé que fou iniciada ja el 1992, ha avançat amb molta lentitud i s’ha ressentit d’un elevat grau de corrupció. D’altra banda, l’estreta dependència econòmica de Rússia (especialment en l’aspecte energètic i en el comerç exterior) segueix condicionant el desenvolupament, i així, per exemple, la crisi financera que afectà Rússia el 1998 frenà immediatament una incipient recuperació ucraïnesa. Amb una renda per habitant que el 1999 era de 840 $ (menys de la meitat de la de Rússia i una de les més baixes de l’Europa oriental), l’atur superava el 30% segons fonts independents, i el deute extern equivalia a una quarta part del PNB.

La geografia humana

La ciutat de Kíev, capital d'Ucraïna, és el centre dinàmic del país
© Gimbat / Dreamstime.com / Fototeca.cat
A partir d’una població pràcticament estancada a mitjan dècada del 1980, la taxa de creixement natural ha anat minvant fins a esdevenir negativa (0,6‰ el 1990, -5,8‰ el 1995 i -13‰ el 1999). Conseqüència de l’empitjorament de les condicions de vida i d’una baixa natalitat (9,2‰, 1999), cal afegir-hi una mortalitat inusualment alta (16,4‰), declivi en el qual no ha estat gens negligible l’accident de Čornobyl (1986). La densitat mitjana és de 81,6 h/km2 (2000), i la població és majoritàriament urbana (68%); a banda de la capital, amb més de dos milions d’habitants, quatre ciutats superen el milió (Dnipropetrovs’k, Donec'k, Kharkiv i Odessa). Ètnicament dominen els ucraïnesos (64,7%) i els russos (32,8%), especialment nombrosos a Crimea. No hi ha religió oficial, i la majoritària és l’ortodoxa ucraïnesa. Hi ha també una minoria catòlica (Església uniata). La llengua oficial és l’ucraïnès, bé que el rus és també parlat. Independent des del 1991, el país es regeix per una constitució promulgada el 1996 i reformada el 2000 en sentit presidencialista, que estableix la democràcia parlamentària i multipartidista com a forma de govern. El Parlament és unicameral (Verkhovna Rada - Consell Suprem); consta de 300 diputats elegits cada cinc anys i deté el poder legislatiu. El poder executiu és exercit per un president, que disposa d’amplis poders i és elegit per sufragi universal directe també cada cinc anys. Administrativament Ucraïna és dividida en 24 oblasti (províncies), una república autònoma (Crimea) i dos districtes urbans (Kíev i Sebastòpol). Ucraïna és membre de l’ONU (des del 1945), i membre fundador de la CEI, del BERD, de la CSCE i del Consell d’Europa.

La història

Orígens d'Ucraïna

A partir del segle II aC diverses tribus eslaves habitaven les terres de l’actual Ucraïna. Aquestes tribus fundaren, en la lluita contra els nòmades (a partir del segle IV dC), l’estat dels antes, al N de la mar Negra, entre els rius Dnièster i Don. En les lluites contra els àvars, aquest estat es descompongué en diversos territoris, ocupats per polians, severians, volinians, drevlians, etc. El príncep dels polians, Kyj, fundà, segons la tradició “antinormandista”, a la fi del segle VI, la ciutat de la qual era l’epònim, Kíev. A mitjan segle IX aparegueren en aquests territoris els vareg, guerrers normands, anomenats per les fonts escandinaves rus o ros; dominaren la població indígena i feren possible una nova formació política, Rus, que tenia Kíev com a centre. Així, els orígens d’Ucraïna —com també els de Bielorússia— són els mateixos que invoca Rússia, la qual nasqué entorn de Kíev, situació que es mantingué fins al segle XIV. Els varegs arribaren conduïts per Rurik, que, segons la tradició “normandista”, fou el fundador de Kíev.

El principat de Kíev

Durant el govern del seu successor, el príncep Oleg, Kíev esdevingué el centre del principat homònim, originat als territoris formats pels rius que van de N a S. El 907 Oleg féu una expedició militar a Bizanci, que s’acabà amb un tractat de pau (911) molt favorable a Kíev. Olga (945-962), la vídua i successora d’Igor (913-945), fou la primera cristiana al tron de Kíev, i desenvolupà una gran activitat diplomàtica. El seu fill el príncep Sviatoslav (962-972) féu expedicions militars a Bulgària i a Bizanci (969). El seu fill Vladimir I el Gran (978-1015), casat amb la princesa bizantina Anna, introduí el cristianisme a Kíev. Iaroslav el Savi (1019-54) treballà en la construcció de l’estat de Kíev, i durant el seu regnat fou construïda la catedral. Abans de morir, dividí l’estat entre els seus cinc fills, fet que menà a la desaparició de la Rus de Kíev, bé que la ciutat continuava essent el centre polític, cultural i econòmic del regne. Els prínceps Vladimir Monòmac (1113-25) i Mstyslav el Gran (1125-32) s’esforçaren sense èxit a retornar a l’estat de Kíev l’esplendor d’abans. Les baralles entre els prínceps menors ocasionaren la intervenció de forasters, i així Andrej Bogol’ubskij, amb els seus soldats de Suzdal’, conquerí Kíev. Després de la derrota contra els mongols a Khalka (1223), aquests ocuparen i destruïren Kíev (1240). Amb la dispersió subsegüent dels principats començaren a definir-se les tres grans branques dels eslaus orientals: russos amb el centre a Vladimir (posteriorment Moscou), ucraïnesos als principats de Galítzia i Volínia (unificats el 1199 en un estat que durà fins el 1340 i després ocupats per Polònia) i posteriorment amb centre a Kíev, i bielorussos als principats de Polèsia-Minsk, Smolensk i Pinsk.

Període lituà

A mitjan segle XIV els lituans s’aprofitaren de la debilitat del poder dels tàtars per a ocupar les terres de la Ucraïna septentrional i central. Com que els territoris ucraïnesos i rutens constituïen gairebé la totalitat del gran principat de Lituània, l’ucraïnès era la llengua oficial, i semblant fou el cas amb els costums, la religió, el dret i la justícia. A partir del segle XV cresqué a Lituània la influència de Polònia, i per la unió de Lublín (1569), Lituània i Polònia s’uniren en un sol estat, governat per un monarca i un parlament comuns. Lituània conservà la seva autonomia, mentre que els territoris ucraïnesos caigueren sota la dominació directa de Polònia.

L'era dels cosacs

Cal cercar els orígens dels cosacs ucraïnesos en l’augment de la influència polonesa a Ucraïna, que comportà l’explotació de la pagesia, i en la lluita contínua contra l’agressió dels turcs i dels tàtars de Crimea. A mitjan segle XVI els cosacs lliures ucraïnesos —coneguts amb el nom de zaporoja— fundaren al baix Dnièper una fortalesa anomenada Zaporiz'ka Sič (actual Zapporižža). El fundador d’aquesta associació fou el príncep Dmytro Vyšnevec'kyj (1552-63). Els cosacs constituïren una eficaç defensa contra les incursions dels tàtars, i també una barrera contra la penetració turca a Europa central després de la victòria de Petro Konaščevyč-Sahajdačnyj a Khotyn (1621), i alhora desafiaren el poder polonès, juntament amb els pagesos. Les primeres revoltes tingueren lloc en 1591-96. Després de la mort de Sahajdačnyj s’imposà la conciliació amb Polònia, que donà lloc a l’anomenada “pau daurada” (1638-48). Amb tot, una nova rebel·lió antipolonesa dirigida pel hetman Bohdan Khmel’nyc'kyj (1648-57) donà lloc a un estat cosac ucraïnès, que durà fins l’any 1764, bé que prengué formes polítiques i jurídiques distintes. Khmel’nyc'kyj, que necessitava un aliat contra l’agressió polonesa, acceptà el protectorat dels tsars de Moscou (convenció de Perejaslav, 1654), però el 1667, a conseqüencia de la pau d’Andrusiv, Moscou trencà el tracte de Perejaslav i signà un pacte amb Polònia que dividí Ucraïna en dues zones d’influència: la de la dreta del Dnièper pertangué a Polònia, i la de l’esquerra a Moscou. Els dos estats cosacs hagueren de cercar aliances efímeres amb les tres grans potències veïnes en disputa: amb els polonesos —convenció amb el hetman ucraïnès Ivan Vyhovs’kyj a Hadjače (1658)—, els turcs —el hetman Petro Dorošenko (1665-76)— i Moscou —el hetman Ivan Samojlovyč (1672-87)—. A poc a poc l’estat ucraïnès dels cosacs anà perdent sobirania, i el 1685 l’Església ortodoxa ucraïnesa fou sotmesa per la força al patriarcat de Moscou. Malgrat que el hetman Ivan Ivan Stefanovič Mazepa s’alià amb Suècia contra Moscou per tal d’aconseguir la independència total de l’estat ucraïnès, la derrota de Poltava (1709) féu fracassar aquests plans. Els successors de Mazepa, els hetman Pylyp Orlyk (1710-42), Ivan Skoropads’kyj (1708-22), Pavlo Polubotok (1722-24), Danylo Apostol (1727-34) i Kyrylo Rozumovs’kyj (1750-64), intentaren de defensar l’autonomia d’Ucraïna contra l’imperialisme de Pere I i Caterina II; amb tot, el govern rus havia començat a fer desaparèixer tota mena d’independència ucraïnesa. El 1775 fou destruïda la Zaporiz'ka Sič, i el 1781 Ucraïna fou fragmentada pels russos en “governacions”. El 1783 introduïren l’esclavitud, fins aleshores desconeguda a Ucraïna, i el 1786, la secularització dels béns de les esglésies i els monestirs. Al final del segle XVIII Ucraïna s’havia convertit en una província més de Rússia. També, a causa de la partició de Polònia, Àustria s’apropià Galítzia (1772), i més tard la Bucovina (1775). En la segona partició de Polònia (1793) i en la tercera (1795), les terres de la dreta del Dnièper passaren al domini de Rússia. També aquestes parts d’Ucraïna, que havien estat ocupades pels turcs, foren conquerides per Rússia en 1774-91.

Renaixença nacional

Amb la caiguda de l’estat ucraïnès sorgí una renaixença cultural, que començà amb l’aparició de l’obra Eneida, d’Ivan Kotljarevs’kyj, una paròdia de l’obra de Virgili literatura ucraïnesa. El programa republicanoliberal de la societat Ciril i Metodi, republicana, liberal i nacionalista, fou dissolta per les autoritats russes el 1847, i en els moviments revolucionaris del 1848 fou una fita essencial l’abolició de l’esclavitud. L’any 1870 prengueren cos diversos moviments polítics ucraïnesos: sorgiren el Partit Ucraïnès Nacionaldemocràtic, el Partit Radical Ucraïnès i el Partit Socialdemocràtic Ucraïnès. El 19 de febrer de 1861 fou abolida l’esclavitud a Ucraïna, en diferents poblacions foren fundades “comunitats” i “escoles de diumenge”, i a Peterburg començà a aparèixer la revista ucraïnesa Osnova (‘Fonaments’). Aquest ressorgiment de la vida cultural dels ucraïnesos intranquil·litzà el govern rus, que el 1863 prohibí l’edició de llibres de text en ucraïnès (1863), i el 1876 la importació de llibres ucraïnesos. El centre cultural d’Ucraïna passà llavors a la Ucraïna occidental, amb centre a L’viv. Simultàniament al redreçament cultural hi hagué la primera de les grans diàspores ucraïneses, fruit de l’endarreriment econòmic, l’opressió sobre la població rural i la pressió demogràfica. Fins el 1914, uns 350.000 ucraïnesos emigraren als EUA, uns 100.000 al Canadà i uns 50.000 a l’Argentina. Cap al 1900, atès que el tsarisme era percebut com el responsable d’aquest endarreriment, en general el nacionalisme ucraïnès de l’època tenia un caràcter liberal o àdhuc revolucionari i era representat per partits de tendències diverses. La revolució del 1905 aviat fou seguida d’una nova reacció tsarista. En aquest moment la Societat dels Ucraïnesos Progressistes prengué la direcció política. En esclatar la Primera Guerra Mundial el govern rus prohibí tota activitat ucraïnesa. Sorgiren el Consell Ucraïnès —representació nacional dels ucraïnesos a Àustria— i la formació militar anomenada Tiradors Sič Ucraïnesos. Tant l’un com l’altra es posaren a favor dels estats centrals.

L'intent de creació d'un estat ucraïnès (1917-1921)

Després de la revolució del març del 1917 a Rússia, fou possible de crear a Ucraïna (el 17 del mateix mes) un Consell Central Ucraïnès (Ukrajins’ka Central’na Rada), sota la direcció de Mykhajlo Hruševs’kyj, el qual proclamà, el 23 de juny de 1917, l’autonomia d’Ucraïna (l’anomenada Primera Universal), i el 22 de gener de 1918 la plena independència i sobirania de la República Popular Ucraïnesa, reconeguda per França i Anglaterra. El cap de govern fou Volodymyr Vynnyčenko. Tres dies després dissidents bolxevics proclamaren a Kharkiv el govern soviètic ucraïnès, i grups de bolxevics russos començaren a atacar els territoris de la República Popular Ucraïnesa. Un cop signat el tractat de pau entre Ucraïna i Àustria, Alemanya i Àustria enviaren llurs tropes a Ucraïna amb la missió d’alliberar els territoris ocupats pels bolxevics. El 29 d’abril de 1918 el general Pavlo Skoropads’kyj prengué el poder a Ucraïna, eliminà la República Popular i s’autonomenà hetman de l’estat ucraïnès. La majoria dels partits ucraïnesos eren contraris a la introducció de la monarquia, i el general proclamà (14 de novembre de 1918) la federació de l’estat ucraïnès amb Rússia. L’oposició organitzà una revolta, el hetman fou deposat i l’administració de l’estat restà en mans d’un “directori”, sota la direcció de Volodymyr Vynnyčenko. Caiguda la monarquia austrohongaresa, els ucraïnesos de Galítzia, l’1 de novembre de 1918, i els ucraïnesos de la Bucovina, el 4 del mateix mes, proclamaren la fundació de la República Popular d’Ucraïna Occidental. Els dos estats ucraïnesos —la República Popular Ucraïnesa Oriental i la República Popular Ucraïnesa Occidental— s’uniren el 22 de gener de 1919, amb una declaració solemne, en una sola República Popular. Symon Petljura presidí el nou directori. Amb vista a la invasió bolxevic, Petljura es traslladà a Polònia, on conclogué el “tractat de Varsòvia”, que inicià una lluita comuna dels ucraïnesos i polonesos contra els bolxevics; però els comunistes guanyaren la guerra. Les represàlies posteriors afegiren uns 100.000 emigrats polítics a la segona diàspora ucraïnesa que, provocada principalment per motius econòmics, es dirigí sobretot al Canadà, l’Argentina, els EUA i el Brasil. El tractat de pau entre Polònia i la Unió Soviètica del 18 de març de 1921 i la decisió del consell d’ambaixadors del 14 de març de 1923 donaren Galítzia (Ucraïna Occidental) a Polònia.

La Ucraïna soviètica

Els territoris ucraïnesos foren repartits entre la Unió Soviètica, Polònia, Romania i Txecoslovàquia. A l’Ucraïna soviètica, l’estalinisme imposà des del 1928 un programa de col·lectivització forçosa que afectà sobretot petits i mitjans propietaris rurals, amb l’objectiu de supeditar la producció agrària a la industrialització accelerada de l’URSS. Molts dels grangers (kurkul en ucraïnès, kulak en rus) es revoltaren contra la col·lectivització, que veieren com un retorn de la servitud. Davant la rebel·lió, Stalin declarà els propietaris rurals “enemics de classe” i dugué a terme l’expulsió i deportació de prop d’un milió de persones, un nombre indeterminat de les quals moriren en el trànsit. La requisa massiva de béns i aliments s'agreujà, a més, per la imposició de quotes en la producció que deixaven els grangers pràcticament sense mitjans de subsistència. Com a mesura de càstig, les autoritats imposaren el tancament de pobles i districtes per a evitar-ne l’emigració, com també l’entrada de queviures. El resultat d’aquestes mesures esdevingué especialment dramàtic els anys 1932-33, durant els quals moriren entre 4 i 7 milions de persones. Amagat per les autoritats soviètiques i semiignorat per les occidentals per raons diplomàtiques, l’Holodomor (literalment, “mort per fam” en ucraïnès) esdevingué objecte de discussió pública a partir de mitjan anys vuitanta, i en la Ucraïna independent és commemorat des del 2006. L’Estat rus, hereu en molts aspectes de l’URSS, en continua negant alhora la responsabilitat i la qualificació de genocidi.  

Fora de la Unió Soviètica, als altres estats els ucraïnesos tenien possibilitats d’organitzar-se políticament i culturalment. Amb tot, l’organització ucraïnesa més activa fou il·legal, i s’anomenava Ukrajins’ka Vijskova Orhanizacja (‘Organització Militar Ucraïnesa’), la qual es convertí posteriorment en Orhanizacja Ukrajins’kykh Nacjonalistiv (‘Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos’), sota la direcció del coronel Evhen Konovalec. Aquest període s’acabà amb la proclamació de la independència de la Ucraïna Transcarpàtica el 14 de març de 1939, sota la presidència del bisbe catòlic Avgustyn Vološyn. A causa del tractat germanosoviètic del 23 d’agost de 1939, la Unió Soviètica s’annexà els territoris de Galítzia i l’W de Volínia (1939) i el N de la Bucovina i una part de Bessaràbia (1940). Quan Alemanya entrà en guerra amb Rússia (22 de juny de 1941), Ucraïna es convertí en camp de batalla. Les pèrdues humanes i materials que sofrí de part dels alemanys i dels soviètics foren molt grans. Contra la política colonialista dels alemanys i contra la provocació dels partisans soviètics lluitaren l’Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos i, a partir del 1942, l’Exèrcit Revolucionari Ucraïnès. Sota la direcció política de la Ukrajins’ka Holovna Vyzvolna Rada (‘Consell Principal d’Alliberament Ucraïnès’), la Ukrajins’ka Povstans’ka Armja (‘Exèrcit Revolucionari Ucraïnès’) continuà la lluita contra els soviètics, fins el 1950. Acabada la Segona Guerra Mundial, el 90% dels presoners de guerra ucraïnesos (uns 2 milions) foren repatriats, en part per força. Els prop de 230.000 restants emigraren en una tercera diàspora a ultramar, on sovint organitzaren entitats de resistència a l’exili. Després de la Segona Guerra Mundial tots els territoris ucraïnesos formaren part de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. L’any 1954 hi fou annexada la península de Crimea, de població majoritàriament tàtar. Amb l’estalinisme, per mitjà de Ždanov, s’accentuà la russificació i la repressió sobre el nacionalisme i la cultura ucraïnesa, que després del parèntesi del govern de N. Khruščov (1956-59) es revifaren amb una intensitat semblant. El 1986 es produí l’accident de la central nuclear de Čornobyl, de gravíssimes conseqüències per a Ucraïna en els següents decennis. Arran de l’establiment de la perestroika , Ucraïna fou una de les repúbliques capdavanteres en la reivindicació de les llibertats nacionals i democràtiques, i el 1990 declarà la sobirania. Les eleccions al Soviet Suprem d’aquest any portaren al poder una coalició de dirigents comunistes i membres del moviment d’oposició moderada Rukh (creat el 1989).

La independència: el difícil equilibri entre prooccidentals i prorussos

L’intent de cop d’estat de l’agost del 1991 a Moscou precipità la declaració d’independència d’Ucraïna, el 24 d’agost de 1991. Proclamada per la Rada o Parlament de l’antiga república soviètica, fou ratificada en referèndum l’1 de desembre amb el 92,3% dels vots. El nou Estat sorgit de la descomposició de l’URSS ha estat marcat principalment per una accidentada transició a l’economia de mercat, en què la corrupció i l’estancament (o fins i tot el retrocés) han esdevingut crònics, per la resistència de la cúpula exsoviètica a abandonar el poder, per les difícils relacions amb Rússia, que històricament considera Ucraïna part de la seva esfera d’influència, i per les creixents divisions entre els territoris occidentals (incloent-hi la capital), de llengua i identitat predominantment ucraïneses i proeuropees, d’una banda i, de l’altra, les regions orientals entorn de la conca de Donec’k i la península de Crimea, en les quals el rus i les afinitats amb Rússia són majoritàries. Al desembre del 1991 Ucraïna s’integrà, junt amb altres antigues repúbliques soviètiques, a la Confederació d’Estats Independents (CEI), liderada per Rússia.

El primer president fou l’excomunista Leonid Kravčuk, el qual intentà un equilibri entre les diferents faccions que es disputaven el poder, però que no reeixí a aturar la corrupció i el deteriorament de l’economia. Aquests anys també estigueren dominats per les qüestions relatives als arsenals nuclears soviètics (que fins el 2010 Ucraïna no s’avingué a eliminar) i a la flota soviètica de la mar Negra, que Rússia reclamava. Al juliol del 1994 el també excomunista Leonid Kučma substituí Kravčuk a la presidència. Durant el seu primer mandat, s'aprovà una constitució democràtica i acusadament presidencialista (1996) i s'introduí una nova moneda enmig de polèmiques mesures econòmiques. Destacà també l’assoliment d’un acord sobre les bases navals de Crimea amb Rússia, estat amb el qual signà un tractat d’amistat i que reconeixia la sobirania ucraïnesa sobre la península. Després d’ésser reelegit (1999), Kučma hagué d’enfrontar-se a l’escàndol que seguí a l’assassinat del periodista Georgiy Gongadze (2000), molt crític amb el president ucraïnès. Simultàniament, s’agreujà la crisi econòmica, en gran part per la negativa de l’FMI de renovar els préstecs, adduint corrupció i mala gestió, a la qual seguí la signatura d’un acord de cooperació amb Rússia. Aquest any, a banda, es tancà definitivament la central nuclear de Čornobil. L’agreujament de les tensions entre prooccidentals i prorussos es reflectí en la destitució (2001) del primer ministre Viktor Juščenko. Després d’unes eleccions parlamentàries declarades sense validesa pels observadors internacionals (març del 2002), el president designà primer ministre Viktor Janukovič, governador de la regió majoritàriament prorussa de Donec’k i home fort del Partit de les Regions.

Les protestes es reprengueren al desembre del 2003 quan el tribunal constitucional sentencià que Kučma podia optar a un tercer mandat. No obstant això, en les eleccions presidencials del 2004 es presentà com a candidat oficialista Janukovič, que s’enfrontà a Juščenko. Arran de les irregularitats (inclòs l’intent d’enverinament del candidat opositor) i les protestes, les eleccions hagueren de repetir-se, i foren guanyades per Juščenko, el qual prengué possessió del càrrec al gener del 2005, i el mes següent designà com a primera ministra l’economista Julija Tymošenko. L’anomenada Revolució Taronja, que havia de conduir a la superació de les rèmores soviètiques, no pogué evitar caure en els mateixos defectes que criticava quan diversos dels seus membres foren involucrats en diferents escàndols. Com a resultat, dimití, entre altres alts càrrecs, la primera ministra, que fou substituïda per Jurij Jekhanurov, i s'inicià així una llarga rivalitat entre ambdós líders de greus conseqüències per al moviment reformista.

El nou govern sortí molt perjudicat de les relacions amb Rússia, que a les suspicàcies envers el prooccidentalisme del nou govern i el president, afegí l’anomenada guerra del gas, que evidencià la dependència ucraïnesa de l’Estat capdavanter de la CEI. El conflicte s’inicià al gener del 2006, quan Rússia tallà durant unes quantes hores el subministrament de gas a Ucraïna amb motiu d’una disputa sobre el preu d’aquesta energia, que el govern ucraïnès considerà motivada políticament. Atesa la posició estratègica d’Ucraïna en la xarxa russa de gasoductes, el conflicte adquirí dimensions internacionals en afectar també part de l’Europa oriental i de la Unió Europea. Des del març del 2006 les desavinences entre la primera ministra i el president comportaren la celebració de diverses eleccions i reforçaren el bàndol prorús encapçalat per Janukovič, el qual finalment derrotà successivament Juščenko i Tymošenko en les eleccions presidencials (febrer del 2010).

L’accés de Janukovič a la presidència significà el retorn de l’acostament a Rússia i la neutralització progressiva de la Revolució Taronja, a partir de la caiguda de Tymošenko per una moció de confiança presentada al març. La nova orientació del govern es féu palesa amb l’allargament a vint-i-cinc anys de la concessió de la base naval de Crimea a Rússia (abril del 2010), país amb el qual arribà a acords en l’àmbit energètic, amb la renúncia a la candidatura de l’OTAN (juny) i, en política interior, amb la condemna a set anys de presó de Tymošenko per abús de poder (octubre del 2011), sentència criticada per la Unió Europea, els EUA i institucions internacionals. L’ampliació gradual de les atribucions de la presidència, l’augment de la censura encoberta i les acusacions de corrupció i d’enriquiment il·lícit contra la cúpula dirigent (molt especialment de l’entorn més pròxim al president) comportaren un creixent malestar, especialment a la part occidental del país. El resultat de les eleccions parlamentàries de l’octubre del 2012, molt favorables al Partit de les Regions, atiaren encara més les protestes en la mesura que tant l’oposició com els observadors internacionals n’assenyalaren el frau sistemàtic. La contestació es convertí en conflicte obert quan, al novembre del 2013, el president Janukovič anul·là precipitadament la signatura d’un tractat d’associació amb la UE i, simultàniament, acceptà un acord amb Rússia, pel qual Ucraïna accedia a un important préstec i a una rebaixa del preu del gas. Els tres mesos següents estigueren dominats pels enfrontaments violents, en els quals moriren més d’un centenar de manifestants. A la fi del febrer del 2014, incapaç de controlar les protestes, Janukovič fugí. Després de l’alliberament de Tymošenko, el Parlament elegí el seu aliat, Oleksandr Turčynov, president provisional. El govern, també provisional, fou encapçalat per Arsenij Jatsen’uk. Es decretà la cerca i captura de Janukovič, acusat de crims massius durant les protestes.

Enfrontament obert amb Rússia. Annexió russa de Crimea i guerra a l’Est

L’enderrocament del govern prorús provocà una reacció immediata a les zones d’Ucraïna poblades majoritàriament per russòfons: a Crimea, militants prorussos prengueren el poder, i poc després, amb el pretext de protegir la població, el govern rus desplegà forces i aconseguí, de fet, el control de la república. Al març el Parlament de Crimea votà a favor de la Unió amb Rússia. En un referèndum convocat amb garanties i transparència molt dubtoses, es decidí la unió de Crimea a Rússia, que el president Putin aprovà, cosa que donà lloc a la crisi més greu entre Rússia i Occident des de la guerra freda. Per la seva banda, als territoris de l’Est d’Ucraïna (Lugansk i conca del Donec’k) aparegué una insurgència que rebé el suport amb prou feines dissimulat de Moscou. Kíev hi envià l’exèrcit per sufocar la rebel·lió. Enmig d’un clima bèl·lic, al maig se celebraren eleccions presidencials, en les quals fou elegit el magnat de la indústria alimentària Petro Porošenko. El mes següent (juliol de 2014) un avió que feia la ruta Amsterdam-Kuala Lumpur amb 283 passatgers fou abatut a la regió del Donec’k, segons tots els indicis per milicians prorussos, fet que atià encara més la tensió entre Occident i Rússia. La guerra civil crònica en aquesta zona ha seguit un curs intermitent, si bé s’intentà posar-hi fi mitjançant l’acord de Minsk (setembre de 2014), que fracassà al cap de pocs dies. A l’octubre i al novembre se celebraren eleccions al Parlament ucraïnès, i (no reconegudes per Kíev) a la zona insurgent. Els primers d’aquests comicis foren guanyats, respectivament, pels partits prooccidentals, els quals formaren un govern amb Jatsen’uk com a primer ministre. A l’Est del país s’imposaren, per la seva banda, els separatistes prorussos. Al febrer del 2015, un nou acord de Minsk, aquest cop amb la participació dels presidents d’Ucraïna, Rússia i França i la cancellera d’Alemanya, donà com a resultat un alto el foc amb represes intermitents dels combats. Els mesos següents els governs ucraïnès i rus entraren en una espiral de boicots mutus, en part provocats per la situació bèl·lica i en part per la ressurgència de la guerra del gas. La penúria econòmica, la guerra, la corrupció generalitzada i el sorgiment d’actituds extremistes donaren lloc a tensions que es traslladaren a l’escena política amb un enfrontament soterrat entre el president i el primer ministre, el qual anuncià la dimissió al maig del 2016.     

Data de revisió: 
2016-05-19
Llegir més...