Sota la presidència de Gabriel Alomar, l’impulsaren un grup d’intel·lectuals i professionals procedents de la Federació Socialista Catalana —M.Serra i Moret, Rafael Campalans— i alguns joves sindicalistes formats a l’escola del Treball de la Mancomunitat (Francesc Viladomat, Joan Aleu, Joan Fronjosà). Durant la primera etapa, era més un nucli d’afinitats personals que un partit estructurat i disciplinat; aplegava uns 700 afiliats, i publicà (novembre del 1923 — març del 1926) el setmanari Justícia Social. Definitivament allunyat del PSOE cap al 1925, es dissolgué virtualment durant la Dictadura, bé que el nucli d’homes que l’havien animat subsistí. En 1930-31, la Unió fou reorganitzada, amb la incorporació d’alguns excenatistes (Felip Barjau, Ramon Jové i Brufau), i participà, al costat dels partits republicans, en les activitats revolucionàries d’aquell període. Formalitzà aleshores una duradora aliança electoral amb l'Esquerra Republicana de Catalunya, encetada per a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que li permeté d’assolir, durant la República, una influència política molt superior a la seva força real. Així, tingué participació al 80% dels ajuntaments catalans, quatre diputats a les corts constituents i cinc al Parlament de Catalunya; també, Campalans fou conseller d’instrucció pública del govern català, i Serra i Moret ho fou d’economia i treball (1931-32). Simultàniament, sota la direcció de Joan Comorera (director de la segona època de Justícia Social, secretari general el 1932, i president el 1934), R.Folch i Capdevila i d’altres, hom emprengué l’organització definitiva del partit, els efectius del qual oscil·laven entre els 3 000 i els 4 000 membres; la seva influència dins la classe obrera es canalitzava a través de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya i, entre la pagesia, mitjançant l’Acció Social Agrària de Girona i, des del 1934, la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya. Al juliol del 1933 es produí una breu reunificació amb la Federació Socialista Catalana del PSOE, ràpidament feta avortar per l’oposició de l’executiva madrilenya, però que suposà per a l’USC un important augment d’efectius (Marià Martínez i Cuenca, Ramon Palomas, Jaume Comas, etc.); al novembre, una nova coalició amb l’Esquerra li donà tres diputats, i al desembre entrà a l'Aliança Obrera, però en fou expulsada al gener del 1934 quan, esdevinguda gairebé un satèl·lit de l’ERC, participà en el govern de la Generalitat, representada per Joan Comorera. Els fets del Sis d'Octubre trencaren aquesta evolució, i a partir del febrer del 1935, confirmant el procés d’esquerranització i acostament als postulats de la Tercera Internacional iniciat mesos abans, l’USC participà en les converses d’unificació de les forces marxistes catalanes, a la vegada que servia d’enllaç entre les esquerres burgeses i els partits obrers amb vista a la formació del Front d’Esquerres de Catalunya, dins el qual obtingué quatre escons. Abandonada la col·laboració amb el govern de Companys i allunyats de la direcció del partit la majoria dels fundadors i el sector més laborista, el procés unitari del socialisme català fou precipitat per l’inici de la guerra civil, i el 22 de juliol de 1936 es constituïa el Partit Socialista Unificat de Catalunya, al qual l’USC aportà el major nombre de militants, una bona part de l’orientació política i el seu secretari general, Joan Comorera.