La necessitat de regar la Catalunya àrida de ponent, que en anyades bones gairebé abastava de blat la Catalunya humida, era sentida de segles, i en temps de Carles I hom ja parlava d’obrir-hi un canal. L’expansió dels regatges al s. XVIII semblava que n'indicava el moment propici, però els perceptors de delmes, els ramaders i els bladers segarrencs, que no se'n podrien beneficiar, aconseguiren paralitzar la construcció del canal fins el 1853, que una empresa barcelonina, Girona, Clavé i Companyia, aconseguí una concessió per 99 anys a partir de l’acabament dels treballs i fundà la Societat Anònima del Canal d’Urgell, que emprengué les obres. El canal, de 144 km de llarg, arrenca del Segre aigua avall del Tossal (Noguera), passa a tocar d’Artesa de Segre i Foradada, deixa fora Agramunt, travessa la serra d’Almenara, passa entremig de Tàrrega (no regada) i Bellpuig (Urgell) i, tombant a l’W, voreja les Borges Blanques, rega Juneda i Artesa de Lleida i desguassa al Segre entre Albatàrrec (regat) i Montoliu de Lleida. L’obra fou inaugurada el 1861, però no s’acabà fins el 1865. El 1853 hom havia establert l’administració dels canals a Mollerussa. Aquest any la companyia organitzà el cobrament en espècie, sense que la cessió de la propietat als regants el 1964, en finir la concessió, hagi modificat aquesta capitalitat agrària. Un cop iniciat el subministrament, no acabaren les dificultats: la salabror del sòl profund destruí la majoria d’esplets; l’aigua, entollada (hom no havia aplanat les terres ni previst desguassos ni séquies distribuïdores) propagà el paludisme i molts pagesos emigraren, i fins anys més tard les terres del canal no recuperaren la població. Aviat, però, l’aigua fou insuficient, cosa que, juntament amb la manca de séquies i les filtracions, féu que el cabal disponible fos realment molt baix i hom s’hagués de limitar als conreus tradicionals (cereals, vinya i oliveres). El 1900, però, ja hi havia 41 000 ha que, com a mínim, s’havien alliberat del guaret. El 1927 s’arribà a 20 m3/s. El 1932 es donà un pas decisiu quan el Sindicat de Regants féu construir el canal auxiliar d’Urgell (o subcanal), més regular que el canal principal, perquè pren l’aigua del Segre al pantà de Llorenç de Montgai, després de rebre la Noguera Pallaresa. Passa entre Linyola (regada pel canal auxiliar) i Mollerussa i, després de 77 km d’un curs mitjà paral·lel al canal principal, s’hi ajunta a Artesa de Lleida. El sistema de regatge ha restat establert en una xarxa de tres canals paral·lels al curs baix del Segre (el principal, l’auxiliar i la séquia de Fontanet, antiga i propera al riu), del S de Térmens al S de Lleida, tallats per sis séquies principals, paral·leles al Segre mitjà i que uneixen el canal principal amb el Segre i enllacen de passada els altres dos. Tanmateix, el problema d’augmentar i regularitzar la dotació d’aigua, que fins el 1959 fou només de 30,5 m3/s, persistí malgrat l’entrada en funcionament aquest any del pantà d’Oliana, el qual, tot i els seus 100 milions de m3, només podia garantir l’aigua del Segre per 59 dies l’any d’estiatge total. No ha estat fins el 1992 que, amb la construcció del pantà de Rialb (acabat el 1999 per a iniciar l’embassament i la distribució d’aigua), hom ha estat en condicions d’eliminar les restriccions i satisfer les necessitats dels regants. El nou pantà, amb una capacitat de 402 milions de m3 i que, juntament amb el d’Oliana, aprofita prop del 70% del cabal del Segre, ha de permetre també la construcció del nou canal Segarra-Garrigues, que faria possible una considerable ampliació de l’àrea de conreus, a més de resoldre el dèficit crònic d’aigua de nombroses poblacions de la zona.
Panoràmica del canal d’Urgell al seu pas pel terme d’Agramunt
© Arxiu Fototeca.cat