Forma una vall, anomenada vall d’Alcalà, situada entre la penya Foradada al N (que la separa de la vall de Gallinera), la serra de Capaimona al S (que la separa de la vall de Seta) i la serra de Llombos a l’W (que la separa de la vall de Planes). És drenat pel barranc de la Fontblanca, capçalera del Girona i, al sector més occidental, on es troba el llogaret de Beniaia, pel barranc de l’Encantada, afluent, per la dreta, del riu d’Alcoi. Els conreus són tots de secà (cereals, llegums, oliverar). La terra és molt repartida i és conreada pels propietaris. La població, que aconseguí 642 h el 1910, ha anat disminuint des d’aleshores, especialment a partir del 1960.
El poble (179 h [2006], alcalaïns; 637 m alt.) és situat al centre de la vall, vora el barranc de la Fontblanca i prop de la partió d’aigües entre les conques del Girona i del riu d’Alcoi. Fou el principal centre de resistència en la lluita del capitost musulmà al-Azraq contra Jaume I, tot just acabada la conquesta del Regne de València, especialment després de la derrota que sofrí a Benicadell. La població d’aquesta vall restà musulmana fins a l’expulsió dels moriscs decretada el 1609; la senyoria pertangué al duc de Vilafermosa. Havia pertangut eclesiàsticament a la parròquia de Gallinera, però l’arquebisbe de València Juan de Ribera erigí el 1574 la nova parròquia de Sant Abdó i Sant Senén (actualment de Santa Maria) amb jurisdicció sobre els llogarets de Beniaia, la Queirola, la Roca, l’Atzuvieta i Benialí (els quatre darrers despoblats actualment), tots els quals formaven la vall d’Alcalà.