El poblament de Valldarques sembla que ha estat sempre molt disseminat. El nucli principal —l’església parroquial, la rectoria i el que havia estat escola i ajuntament— s’assenta, a 931 m d’altitud, en un característic penya-segat de la vall de Valldarques. La festa major s’escau el primer diumenge de setembre, i també és festa per Sant Romà (18 de novembre).
L’església parroquial de Sant Romà, un dels monuments arquitectònics més sobresortints de la vall, és romànica. D’una nau i absis semicircular, el més remarcable és el campanar de torre, adossat a la paret de tramuntana. De gran efecte plàstic, té els tres pisos alts decorats amb diferents tipus d’arcuacions sota les quals hi ha finestres, biforades als dos inferiors i rodones al superior. Les façanes N i E del campanar encara conserven, entre les arcuacions inferiors i la finestra, un fragment de decoració pictòrica exterior, de motius geomètrics dibuixats sobre un fons blanquinós, atribuït a l’època gòtica.
Cap a la part de llevant de Sant Romà es dreça, tancant l’accés a la vall, l’antic castell de Valldarques o torre de la Vila.
El lloc d’Arques és esmentat ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, i el 966 ja apareix amb el nom de Valle Archas. El terme d’Arques, amb el seu castell, era un domini del bisbe de la Seu. Està documentada l’existència d’una ermita dedicada a Sant Pere. Modernament formà part de l’antic municipi de Montanissell fins el 1969.
Quant al topònim, és probable que la determinació arques faci referència a uns sepulcres primitius, de localització inconcreta; potser hi tenen relació les restes d’uns megàlits que l’historiador Serra i Vilaró va trobar a l’indret de Coll de Fau, prop de la masia dels Vilars.