Situació
Vista del sector nord-est, on es veu l’encertada conjunció del campanar amb la nau i l’absis.
T. Pollina
L’església és situada a la fondalada de Valldarques, arredossada al vessant nord de la serra d’Aubenç, a la banda sud-occidental del terme.
Mapa: 34-12(291). Situació: 31TCG534683.
S’hi arriba fàcilment des de Coll de Nargó per la carretera d’Isona. Just al quilòmetre 26,4, a mà esquerra, s’inicia la pista, degudament senyalitzada, que hi mena. El recorregut d’aquest darrer tram és d’uns tres quilòmetres aproximadament. Cal demanar la clau al mas els Vilars, situat, a mà esquerra, al començament de la pista que davalla a la clotada. (FJM-AMB)
Història
El lloc d’Arques, esmentat en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, apareix l’any 959 en una donació d’una heretat al lloc de Pinyes que afrontava, per una part, amb el grau d’Arques. L’any 1022 trobem el lloc com a límit, a llevant, del castell de la Rua; l’any 1023, com a límit de l’església de Sant Vicenç de Pinyes, s’esmenta el camí que va al castell d’Arques; els anys 1088 i 1095, el lloc d’Arques es menciona com a límit del castell de Gavarra; i l’any 1110 com a límit de la vila de Nargó.
El lloc d’Arques era del bisbe d’Urgell i com a tal consta en el fogatjament del 1358 i en el Spill… del 1519. En ambdues relacions es parla de la Vall d’Arques, forma que es troba en un document del 966.
L’any 1257 (o 1269) era capellà i batlle del bisbe a Arques R. de Solanes. En el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell, del 1391, figura el capellà d’Arques dins del deganat d’Urgellet. En el llibre de visites del 1758 consten com a annexes de l’església parroquial de Sant Romà les capelles de Sant Martí, prop de la casa Solans, Santa Margarida, prop de la casa de Turrella, Santa Maria de Remolins, Sant Miquel dels Vilars, i Sant Antoni a Boixols. Actualment Sant Romà està supeditada a la parròquia de Coll de Nargó. (MLIC)
Església
Planta d’aquesta notable església, amb contraforts i una sagristia adossats a la part meridional.
F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església de Sant Romà de Valldarques és un edifici romànic compost per una única nau oberta, a llevant, amb un absis semicircular, que s’uneix a la nau mitjançant uns simples ressalts (un per banda), que fan la degradació entre tots dos cossos d’edifici.
La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt, reforçada amb tres arcs torals, que arrenca d’una cornisa bisellada, tret que també es dóna a l’absis, que és cobert amb una volta d’un quart d’esfera.
Els paraments interns són recoberts amb una capa de guix, cosa que priva de veure l’autèntica estructura dels murs i de les voltes. D’altra banda l’absis és obturat amb un envà que inutilitzà l’antic presbiteri, actualment comprès entre l’arc d’obertura de l’absis i el primer arc toral, espai on, als laterals, els murs han estat alleugerits amb sengles arcs de descàrrega, un dels quals, concretament el del costat sud, comunica amb la sagristia, afegida a l’edifici posteriorment. L’interior del temple encara és modificat per la irrupció d’un cor modern situat al capdavall de la nau.
Aquest edifici és poc il·luminat per tal com només té dues finestres: una situada al centre de l’absis (que no aporta llum a la nau) i l’altra al mur de ponent. La de l’absis té doble esqueixada i és rematada amb un arc de mig punt adovellat fet amb pedra tosca, com els muntants, que són monolítics. La de ponent, en canvi, no és altra cosa que un bloc de pedra tosca, al centre del qual hom ha obert un ull de bou.
La porta, encabida entre dos contraforts, es desclou al capdavall del mur de migjorn. D’estructura simple, consta de dos arcs de mig punt adovellats i en degradació, actualment enlluïts amb un arrebossat blavós.
Alçat de la façana de llevant, en què s’aprecia el fris format per un engranatge de prismes que orna l’absis i les singulars obertures del campanar.
F. Junyent i A. Mazcuñán
Els paraments externs de la nau no tenen cap element decoratiu. La simplicitat compositiva de les façanes només és enrevessada per un sobrealçament posterior i per l’adossament d’uns contraforts atalussats situats al mur de migdia, on també s’afegeix el cos modern de la sagristia. L’absis, en canvi, mostra un fris a la part superior format per un engranatge de prismes, que també s’insinua a l’inici de la nau, on, però, tot just esbossat, ja es fa fonedís.
Aquest fris, compost per prismes verticals, compresos entre una cornisa amb bisell i una altra filada de prismes, un a tocar l’altre, disposats horitzontalment, és ben singular i s’allunya de les formes que més sovintegen, on els engranatges són compostos per dents de serra, formades per blocs col·locats de biaix.
L’element més rellevant dins el context de l’edifici és sens dubte el campanar de torre, de planta quadrada, que es dreça encastat a l’inici del mur nord prop de l’absis. A partir d’una socolada, d’aparença força rústega, destaquen tres pisos, separats per guarniments llombards i distribuïts irregularment. Hi ha finestres a les quatre cares, les quals, com els elements decoratius, segueixen diferents esquemes compositius, cosa que contribueix a ressaltarne l’expressió plàstica, i alhora, malgrat l’estructura estàtica on s’insereixen, confereixen a la torre un cert moviment, propiciat per la seva disposició rítmica i vibrant.
Atès el que hem dit, el primer pis és perforat als quatre costats per una finestra geminada, rematada per dos arquets de mig punt adovellats, sobre els quals, fent de límit d’aquest tram, s’estén un fris format només per dues arcuacions cegues, originades a partir dels ressalts angulars (en aquest pis molt amples), que recolzen al centre sobre una mènsula ornada, segons la cara, amb una o dues boles. Al segon pis es repeteixen les finestres geminades en cadascuna de les cares, separades per una columna coronada amb un capitell mensuliforme decorat amb una punta de diamant, composició que també devien tenir les finestres del primer pis, actualment emparedades. El fris que marca la divisòria amb el darrer pis, a diferència de l’anterior, és constituït per quatre arcuacions cegues delimitades per uns ressalts angulars més estrets, però amb el suport intermedi de les mènsules, ornades totes amb una sola bola. El darrer pis és diferent dels altres per la seva menor alçada i per tenir les finestres circulars, emmarcades per dovelles, desenrotllades sota dues arcuacions cegues molt amples, ja que s’inicïen en uns ressalts angulars de la mateixa amplada que els del pis anterior. Al centre continuen trobant suport en una mènsula d’on pengen dobles boles.
El cimal és cobert amb una teulada piramidal molt aplatada, recoberta, com la nau i l’absis, amb lloses.
La comunicació amb la nau es fa a través d’una petita obertura delimitada superiorment amb un arc de mig punt, situada al començament de la nau, prop del presbiteri.
Sota les arcuacions cegues de les cares nord i est del primer pis, concretament dins l’espai dels murs reculats respecte als ressalts angulars, resten uns fragments molt migrats de pintures murals, consistents en uns motius geomètrics dibuixats amb mangra sobre un arrebossat blanquinós, les quals segurament no són posteriors a l’època gòtica.
Aquestes restes de pintures no són en cap moment un cas rar i singular, ja que dins l’arquitectura romànica no era pas infreqüent que hom embellís, si més no en alguns edificis, les façanes, les portes i les finestres amb decoració pictòrica. De tota manera desconeixem el seu abast, ja que edificis que potser havien rebut aquest tractament, actualment, per múltiples raons, no en conserven cap traça. No obstant això, encara trobem prou edificis on els vestigis de pintura mural són ben palesos en algunes parts, com és el cas de l’absis de Sant Miquel de Fontanet o bé les façanes de Sant Joan de Boí i de Santa Maria de Ripoll o el campanar de Santa Coloma d’Andorra, sense esmentar-ne d’altres.
L’aparell ha estat obrat amb carreus no gaire voluminosos, només escantonats, que segueixen una disposició força regular de filades horitzontals, amb una millor execució a la meitat superior del campanar, on s’alcen els tres pisos. L’ús de la pedra tosca se circumscriu bàsicament a la confecció dels elements decoratius.
Les remodelacions que s’hi han fet no han alterat substancialment l’estructura de l’edifici que respon segurament a una obra romànica, potser refeta, obrada durant el primer terç del segle XII, dintre les formes evolucionades, però rurals, de l’arquitectura llombarda. És possible que hi hagi un lleuger desplaçament cronològic entre la nau i l’absis amb el cos del campanar.
Tot i que es podria millorar el seu aspecte, l’edifici és força ben conservat. (FJM-AMB)
Pintura
Restes de la decoració mural que encara es conserva en un dels murs exteriors del campanar, sota una parella d’arcuacions.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
A l’exterior de la façana nord del campanar encara resten alguns fragments de pintura mural, protegits per una de les arcuacions de les finestres del segon pis i localitzables dins l’espai definit entre aquella i l’obertura geminada.
Malgrat que la superfície pictòrica conservada és escassa, s’hi distingeixen alguns motius decoratius, molt simples, de color vermell sobre fons blanc. Sota l’arc esquerre apareixen: un motiu en forma d’espiga dins un espai semicircular, una franja de sis ratlles verticals, dos cercles concèntrics i un altre de més petit i dos motius de ziga-zaga. Aquest conjunt és emmarcat per la part de dalt amb una línia que segueix la forma de l’arc. Sota l’arc dret sols es distingeix un motiu de ziga-zaga i un d’estrellat dins un doble cercle.
El fet que la zona on s’han conservat les pintures sigui la més protegida de la intempèrie fa pensar que, segurament, l’espai delimitat pels arcs llombards i els de la finestra geminada havia estat totalment decorat, probablement amb motius semblants.
Cal assenyalar que els pocs exemples conservats de pintura mural a l’exterior dels edificis i la seva progressiva degradació dificulten l’estudi d’aquest conjunt. J. Pijoan, en una publicació de l’Institut d’Estudis Catalans del principi de segle (1907-21, pàgs. 30 i 32, figs. 25 i 30), ja feia esment de l’existència d’algunes restes de pintura a l’exterior dels campanars de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, tot decorant les faixes llombardes i l’interior dels arquets. Però foren J. Puig i Cadafalch —que més tard ho tornava a recollir (1930, pàgs. 437-439)—, A. Falguera i J. Goday (1909-18, II, pàg. 573 i fig. 504, i III.1, pàg. 78) qui establiren tres nivells per a aquest tipus de decoració: l’alternança de materials de diferents colors, la pintura decorativa exterior i la pintura iconogràfica. Posteriorment cal destacar dues aportacions a aquest tema: d’una banda, la conferència realitzada l’any 1972 per J. Ainaud de Lasarte durant la “X Semana de Estudios Medievales de Estella”, sobre algunes pintures romàniques a les façanes (Ainaud, 1972a); de l’altra, un recull sobre pintura romànica d’exterior realitzat per F. Galtier l’any 1974 a propòsit del “VII Congreso Internacional de Estudios Pirenaicos” (Galtier, 1983).
Les restes conservades a Sant Romà de Valldarques s’han d’incloure dins el grup de la pintura decorativa d’exterior, paral·lelament a altres conjunts recollits per J. Puig i Cadafalch (1930) i anteriorment esmentats per K. Porter (1916, I, pàgs. 312-316), com són les decoracions murals de la Santa Creu d’Spanone (1025) i de l’església de Nazzone a Novara (1030).
D’altra banda, el grup de mostres més properes al conjunt que analitzem és constituït per les de les arcuacions llombardes de l’absis de Sant Miquel de Fontanet (Solsonès, vegeu vol. XIII, pàg. 150, de la present obra), de Santa Maria de Remolins (vegeu descripció arquitectònica en aquest volum) i dels campanars de Sant Climent i Santa Maria de Taüll (Alta Ribagorça), que pel que sembla reproduïen l’efecte de l’alternança de materials, i de Sant Feliu del Racó, on resten pintats carreus regulars en vermell.
Tot i que la decoració ornamental conservada a Sant Romà recorda les pintures de Campdevànol (Ripollès) quant al triple cercle i de Sant Miquel de Terrassa (Vallès Occidental) pel motiu geomètric vegetal —conjunts datats entre els segles VIII i IX—, cal estudiar-la tenint en compte la classificació cronològica de l’arquitectura que li fa de suport. El campanar, de base quadrada, és obra del segle XII, datació que resulta acceptable per a la decoració pictòrica que s’hi sobreposa. (GYCP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 111, f. 35-37; Riu, s.d.; Junyent, 1976, pàg. 260; Vidal-Vilaseca, 1977, pàgs. 88-90; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 282; Baraut, 1981, vol. IV, doc. 378, pàgs. 86-87 i doc. 382, pàgs. 89-90; Tragó, 1982, pàg. 35; Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1 050, pàgs. 170-171; Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 134, pàgs. 58-59; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 255, pàgs. 86-87.
Bibliografia sobre la pintura
- Gurri I Serra, 1966; Riu I Riu, s.d., núm. 70; Rotger I Sintes, 1971; Vall I Rimblas, 1978, pàgs. 11-12.