i La Vanguardia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

La Vanguardia

Portada del primer número de La Vanguardia
© Fototeca.cat
periodisme period
Diari en castellà, publicat a Barcelona des del primer de febrer de 1881, actualment integrat en el Grup Godó.

Pels mitjans tècnics, el tiratge, els ingressos publicitaris i la capacitat informativa és un dels més influents de l’Estat espanyol. Fou fundat pels germans Carles i Bartomeu Godó i Pié per sostenir a Barcelona el partit liberal de Práxedes Mateo Sagasta. Nomenaren director Jaume Andreu. Primer tingué una vida molt minsa, fins que el 1887 se'n féu càrrec Ramon de Godó i Lallana, fill de Carles Godó i Pié. Nomenat director el periodista andalús Modesto Sánchez Ortiz, amic de la majoria de joves escriptors i artistes barcelonins, li donà una gran agilitat informativa i el tremp necessari perquè interessés a la burgesia catalana.

Abandonada la filiació amb el partit liberal, el diari trià una posició independent, sempre respectuosa amb el poder constituït (que ha mantingut fins ara). Millorà constantment la impremta i comprà serveis especials, tant en articles com en notícies d’agència, fins a esdevenir el millor periòdic espanyol quant a possibilitats materials.

Malgrat que els empresaris eren hostils als partits catalans, sempre nomenaren directors que maldaren per no rompre amb els sentiments i les aspiracions de Catalunya. M. Sánchez Ortiz incorporà com a col·laboradors Josep Yxart i de Moragas, Joan Sardà i Lloret, Narcís Oller i Moragas, Josep Coroleu i Inglada, Miquel Utrillo i Morlius, Santiago Rusiñol i Prats i altres escriptors.

Fou succeït per una direcció tripartida: Ezequiel Boixet i Castells, Alfred Opisso i Vinyas i Miquel dels Sants Oliver i Tolrà. Aquest darrer es convertí en el veritable director polític, i lluità aferrissadament per assolir una acció editorial de caire liberal i català. Hi incorporà les col·laboracions dels millors escriptors de la Generació del 98  i les cròniques francòfiles d’Agustí Calvet i Pascual (Gaziel) durant la Primera Guerra Mundial, en oposició a la propietat, que era germanòfila.

Mort Oliver (1920), enmig d’una vaga obrera que paralitzà més d’un mes el diari, foren nomenats directors Manuel Rodríguez i Codolà, Josep Escofet i Vilamasana, Pau Priu i Gaziel, però finalment aquest restà com a director únic, atesa la seva capacitat periodística i l’empenta per a millorar contínuament els serveis informatius i les tècniques impressores. A la mort, el 1931, de Ramón de Godó, el succedí com a propietari el seu fill Carles de Godó i Valls, comte de Godó.

En esclatar la Guerra Civil Espanyola, Gaziel se n'anà a l’estranger, salvat per la Generalitat, i el diari restà en mans d’un comitè anarquista. Tècnicament el dirigiren successivament María Luz Morales, Paulí Massip i Roca i Artur Pérez i Foriscot. Instal·lat el Govern de la República a Barcelona, Juan Negrín López hi posà de director el seu secretari particular, Fernando Vázquez Ocaña. Acabada la guerra i recuperat el diari per la propietat, fou dirigit els primers mesos per Manuel Aznar Zubigaray, amb Josep Pla i Casadevall a la sotsdirecció.

Hom afegí a la capçalera del diari l’adjectiu Española. El Govern de Francisco Franco Bahamonde designà com a director el mateix 1939 Luis Martínez de Galinsoga, periodista madrileny que, arran de l’anomenat afer Galinsoga, cobrí una de les etapes més tristes. Practicà sovint el periodisme de denúncia personal i de l’elogi ditiràmbic o servil (sobretot a Franco), i menystingué durant anys els catalans, tot aprofitant-se de l’opressió política. L’any 1960 fou cessat per una campanya popular que féu perillar el diari, i fou substituït per Manuel Aznar, ambiciós, hàbil diplomàtic i periodista de bona ploma, el qual aigualí la crisi i tornà el crèdit popular al diari.

El succeí Xavier de Echarri i Gamundi i, mort sobtadament aquest (1969), fou nou director Horacio Sáenz Guerrero (1969-83), al qual seguiren Lluís Foix (1983), Francesc Noy (1983-87), Joan Tàpia (1987- 2000) i José Antich (2000-2013). Al desembre de 2013 en fou nomenat director Màrius Carol. A partir de la Transició, augmentà l’atenció informativa envers els temes autonòmics i augmentà el nombre de col·laboradors catalans en les seves pàgines d’opinió. En morir Carles de Godó i Valls (1987), el succeí com a propietari de la capçalera Xavier de Godó i Muntanyola, que l’any 1998 la integrà en el Grup Godó.

Portada de la primera edició de La Vanguardia en català

El 1978 el diari recuperà la capçalera original, sense l’adjectiu Española. Els anys 1989 i 2007 el rotatiu canvià la seva imatge, fet que comportà canvis en la globalitat del disseny —a la capçalera, la creació d’una revista central de color salmó o la introducció de color a les pàgines, entre d’altres. La nova línia editorial del diari tendeix a atorgar importància a les notícies d’impacte i promou l’apropament de les informacions periodístiques a temes de la quotidianitat social i urbana. El 2004 traslladà la seva seu del carrer de Pelai de Barcelona a l’avinguda de la Diagonal. L’any 2006, coincidint amb la celebració del 125 aniversari del diari, l’Ajuntament de Barcelona li concedí la Medalla d’Or de la ciutat. El 1995 creà l’edició digital, renovada el 2006, que permet entre d’altres la consulta de l’hemeroteca del diari des del 1881 fins a l’actualitat. El 3 de maig de 2011 inicià una doble edició en català i castellà, pràcticament idèntica en els continguts. Amb motiu d’aquest llançament, al desembre el diari fou guardonat amb el Premi Nacional de Comunicació.

L’any 2011, en ocasió del seguiment de les eleccions municipals del 22 de maig, obrí noves edicions a diverses grans ciutats (Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, València, Madrid, País Basc i Sevilla) que centraven l’interès en l’actualitat d’aquestes poblacions, iniciativa que posteriorment amplià a altres ciutats.

En la mateixa direcció, al gener de 2012 donà un pas més amb l’obertura d’un nou àmbit informatiu que anomenà “hiperlocal”, consistent en la informació comarcal i municipal aprofitant les possibilitats interactives d'internet per a fomentar la participació dels lectors. La primera edició d’aquest nou àmbit fou la dedicada al Maresme.

Col·laboració: 
JCa
Llegir més...