Nebot de Narcís Verdaguer i Callís i germà de Joaquim Verdaguer i Travesí. Es formà a Segòvia, on el seu pare, Magí Verdaguer i Callís, fou catedràtic d’institut. Després passà a Mallorca, on publicà el 1908 una novel·la i un recull poètic. Es llicencià en dret a Barcelona (1914), però no exercí.
Treballà a El Día Gráfico i La Vanguardia (des del 1915), on Gaziel li encomanà la crítica literària: Puig i Ferreter a Servitud el descriu amb el nom de Veguer. Fundà la revista Mundo Ibérico (1927), relacionada amb el grup avantguardista del Ateneíllo de Hospitalet, agrupat entorn de Rafael Barradas.
Com a novel·lista, cerebral i sovint irònic, publicà La isla de oro (1926) —traduïda a cinc idiomes—, ambientada a la Mallorca de Lluís Salvador d’Àustria, El marido, la mujer y la sombra (1927), Piedras y viento (1928), centrada en Menorca, La mujer de los cuatro fantasmas (1931), Un intelectual y su carcoma (1934), etc. Estrenà a Madrid l’obra d’avantguarda El sonido 13 (1930). Traduí al castellà G. Papini i Thomas Mann, entre altres autors.
Instal·lat a Palma el 1940, recopilà els seus records de Palma a La ciudad desvanecida (1953; versió catalana ampliada La ciutat esvaïda, 1976) i els de Barcelona a Medio siglo de vida barcelonesa (1957). Col·laborà en Destino, Diario de Mallorca i Revista, i publicà la novel·la Un verano en Mallorca (1959), així com biografies i alguns assaigs històrics (La dominación británica en Menorca, 1952). Deixà inèdites unes ambicioses memòries.
Com a pintor, les seves obres —pràcticament inèdites en vida— acusen influències de l’estampa japonesa i de l’expressionisme alemany; són fruit d’un pòsit avantguardista matisat pel seu característic lirisme d’intel·lectual contemplatiu i hipersensible.