Fill segon del donzell Francesc de Puigpardines, àlies de Verntallat, senyor de la força de Verntallat, i de Violant. La seva activitat s’inicià la primavera del 1462, a l’inici de la guerra contra Joan II i a favor d’aquest: s’alçà contra les exigències dels senyors feudals del NE de Catalunya, i hostilitzà les tropes de la generalitat que es dirigien a Girona per oposar-se a la reina Joana Enríquez, que s’hi havia refugiat. El 1446 es casà amb Joana Noguer, de Batet. Nomenat capità reial, des dels seus refugis de la Muntanya i la Selva, tot utilitzant tàctiques pròpies de la guerra de guerrilles, contribuí a la defensa de Girona fins que la ciutat caigué en mans de Renat I d’Anjou (1469), mantingué oberts els passos de la Muntanya a les tropes de Joan II i fou una amenaça constant per a les comunicacions del bàndol enemic. Ocupà el 1463 el castell d’Hostoles, que fortificà. Acabada la guerra (1472), Joan II li concedí el castell i el vescomtat d’Hostoles (1474), que retingué fins el 1488, any en què retornà a la corona. El 1475 els veïns de la vila de Corçà (Baix Empordà) li lliuraren la vila, en contra de les forces del bisbe de Girona Joan Margarit, que recuperà la senyoria per a la mitra. Fou un dels caps del partit remença moderat. No participà en la segona guerra Remença; en canvi, prengué part en l’assemblea d’Amer (1485), on hom establí les bases del posterior acord sobre la qüestió remença, i fou un dels síndics que signaren la sentència arbitral de Guadalupe (1486). Ferran II el retingué a la cort castellana, i vers el 1488 li donà unes cases a Barcelona.