i la Vila Joiosa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

la Vila Joiosa

Nom popular dela Vila
Municipi
Marina Baixa
Nom popular dela Vila
El passeig marítim de la Vila Joiosa
© Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca de la Marina Baixa, als vessants marítims de les serres prebètiques valencianes.
Població: 
33.797 h
[2009]
Extensió: 
59 km2

Presenta, quant al relleu, tres faixes paral·leles, constituïdes per un sector muntanyós des de la serra d’Orxeta (671 m alt.) i les proximitats del pantà de l’Amadòrio fins al Cantalet (486 m alt.); un glacis que bisella el flysch eocènic, esquinçat per l’erosió i amb els alts de Ximo (265 m) i el Paller (305 m); i un sector litoral, entre la cala de Morales, al límit amb Benidorm i protegida per una torre de guaita a 143 m, a llevant, i el barranc del Carritxar, a ponent, amb predomini dels penya-segats (8 km) i algunes platges (3,5 km), entre les quals la cala d’Alcocó i les platges d’Ametles, de la Vila, d’Antoneta i del Paradís. Travessen el terme els cursos paral·lels del barranc de les Torres, el riu de la Vila o de Sella, els barrancs d’Alfondons, de l’Aigüeta i del Carritxar. La mitjana tèrmica anual és de 18,1°C, i la precipitació de 324 mm, responsables d’una forta aridesa, que hom ha volgut pal·liar amb la resclosa de l’Amadòrio (1960), amb 15,2 hm3 de capacitat, que podrà regar, segons el projecte, 1 600 ha del terme. Al cadastre figuren (xifres de 1984) 3 400 ha incultes, 1 519 de les quals són considerades com a superfície forestal i la resta pasturatges. Els conreus de secà (2 000 ha al començament del s. XX) s’han reduït a 485 (ametllers, garrofers i oliveres), mentre que el regadiu ha assolit 1 963 ha (736 de cítrics, 398 d’ametllers i hortalisses). L’aigua, que provenia abans de l’antic pantà de Relleu i ara del de l’Amadòrio, corre per les séquies Major de Dalt, de Baix i dels Plans, les de Foietes i del Carritxal, i és administrada per la comunitat de regants de la Vila; a més a més, el canal Baix de l’Algar, alimentat a la Rompuda pel riu de Guadalest, beneficia 400 ha. De la ramaderia (xifres del 1982) només destaquen els 9 000 caps d’aviram i l’apicultura. Dues indústries peculiars són les de la xocolata i les xarxes. La primera fou iniciada a la segona meitat del s. XIX amb l’elaboració a la pedra (es començà a mecanitzar a la fi del segle); a la primeria dels anys vuitanta hi havia 8 fàbriques, amb uns 200 treballadors i una producció de 5 000 t anuals. La manufactura de xarxes de cànem substituí l’espart de la corderia vers el 1900 amb el producte del Baix Segura, i modernament, amb el niló o plàstic filat a Barcelona o a Madrid; una desena d’establiments, molt mecanitzats i amb 250 treballadors, produeixen més de 800 tones de sintètics (polietilè i poliamides) i abasten el nord d’Espanya.

la Vila Joiosa
© Fototeca.cat
També treballen per a la flota local, que el s. XVIII ja mobilitzava 370 mariners en 20 barques d’art major (xàvega i bou) i d’altres d’art menor (bolig, sardinal, etc); a mitjan s XIX hi havia 685 pescadors i funcionaven les almadraves, que perduraren fins al 1934 (la del barranc de les Torres) i fins al 1940 (la del Paradís). L’any 1984 el nombre de pescadors era d’un miler, però només la meitat (520) enrolats a la Vila, car la resta navega amb vaixells adscrits a ports atlàntics per a pescar a les costes africanes. La flota es compon de 63 barques, amb unes 3 400 t de registre brut; els desembarcaments són de l’ordre de les 1 250 t anuals./>El port, que tingué 40 embarcacions de tràfic el s. XVIII, amb drassanes i 370 mariners, era encara exportador al s. XIX i conservà la duana fins el 1934. Fou ampliat el 1953, fins a disposar d’un moll de 150 m de llargària i 4 de calat, però és exclusivament pescador. El turisme disposa (1987) de 7 hotels i 702 places, així com de 4 càmpings amb capacitat per a 1 018 persones, però hi ha, a més, 5 000 places, almenys, en apartaments i xalets. La població, cristiana, assolí 1 160 h el 1646, que amb la represa del s. XVIII arribaren a 4 221 el 1767 i a 5 128 h el 1787, que a l’activitat marinera s’unia una activitat menestral de cordes, teixits i saboneria. El 1857 hi havia 9 110 h, i des d’aleshores s’inicià una estabilització (9 315 h el 1950), relacionada amb un equilibri d’emigració (africana sobretot) i creixement vegetatiu. La situació canvià des del 1960 (11 086 h), gràcies al canvi econòmic i a la immigració de la muntanya propera, i especialment de Múrcia i de Jaén, que constituïa el 1970 el 27% dels censats. La població activa s’ajustava el 1960 gairebé en un terç en cadascun dels tres sectors, però al llarg dels anys setanta el primari quedava reduït a un 15%, mentre que el terciari passava a un 40%, en funció de l’augment turístic, tot i tenir un pes relativament migrat. El fort increment demogràfic d’aqueixes dècades permeté encabir dins el municipi l’any 1970 un total de 16 258 h, que en el darrer padró del 1986 eren ja 21 411. La ciutat (la Vila per antonomàsia) (21 254 h agl [2006], vilers; 27 m alt.), ocupa un tossal avançat entre la boca del riu de la Vila i la cala d’Alcocó. El lloc fou habitat en època islàmica, i fou conquerit per Jaume I el 1251. El 1300 Bernat de Sarrià li atorgà la carta de poblament. L’any 1468, s’acostava al miler d’ànimes. Naturalment calgué fortificar-la amb muralles torrejades als cantons i un castell a ponent; el recinte només tenia dues entrades, a l’E el Portal, mirant al camí de València, i el Portalet, a l’W. La crònica de Viciana ens ha tramès una suggeridora imatge del cinc-cents, quan calia defensar la Vila dels reiterats desembarcaments de pirates algerians. A mitjan s XVII l’antic clos encabia 262 cases en una dotzena de carrers empinats, entre els quals destacaven el carrer Major, la plaça de l’Església, el carrer del Pou, la Costereta i el carrer del Mar. La muralla seguia la vora esquerra del riu, l’actual plaça d’Espanya, el carreró del Pal vers la platja i tancava pel carrer de Santa Maria. L’església de l’Assumpció, d’aquest segle, va aprofitar, per a recolzar l’absis, una gran torre de defensa. Amb la guerra de Successió el recinte romangué mig enderrocat. L’auge demogràfic del set-cents freturà espai, sobretot cap a l’eixample de llevant amb els carrers de la Trinitat, Sant Cristòfol, Sant Pere, carreró del Pal, l’Hortet, la Soledat, Sant Agustí i l’Hort, de cara a mar. A ponent només fou bastit el flanc NW de la plaça d’Espanya d’avui. Entrant el s. XIX nasqué a l’altra banda del riu el Poble Nou (1806), un raval romboidal de carrers drets, habitats per mariners, que a mitjan segle tenia ja 90 cases i fou unit amb un pont. L’any 1845 només restava del recinte una torre al carrer del Mar o del Trinquet i una altra a la plaça de l’Om. Els portals són enderrocats i els llenços, aprofitats per a bastir-hi cases. Això no obstant, l’expansió continuà seguint els eixos de les portes i aparegueren els ravals de Sant Cristòfol i de la Bomba al S, amb un Passeig de les Delícies, que és una albereda litoral, el de Mitja Galta, les Llimones i la plaça de l’Om a l’E, vora el convent d’agustins, que fou enderrocat el 1936, excepte l’església. El final del s. XIX i el principi del XX són marcats per l’emigració, amb predilecció per Algèria. L’any 1914 arribà el ferrocarril de la Marina, que en principi no trasbalsà gens la trama urbana. La carretera Alacant-València esdevingué eix de la urbanització, amb el nom de carrer de Colom, que concentrà els millors edificis, les oficines, el teatre, els comerços, etc, i l’eixample és un estirament cap a llevant, a les Barberes. La desviació de la carretera més al S, en la postguerra civil, sobre el solar del convent no féu més que establir un eix novell de la ciutat lineal a ambdós costats del riu. El ferrocarril no exercí gaire atracció i no fou sobrepassat fins els anys cinquanta amb el barri de les Casetes i després amb una zona industrial. L’actual tendència expansiva és més variada, ja que fins i tot abasta ponent, on al Pla sorgí l’institut d’ensenyament mitjà i, després, nombrosos habitatges a ambdós costats de la carretera. Al començament dels anys setanta fou redactat des de Madrid un pla d’ordenació urbana que es proposava d’endegar la Vila com una ciutat longitudinal entre una —llavors— futura autopista i la mar; naturalment no ignorava la via fèrria. Carles I li concedí la celebració d’una fira anual el 1533. L’atac pirata del 1536, el dia de Santa Marta, en el qual la població reeixí a defensar-se, és el que commemoren les festes de moros i cristians. El 1920 Alfons XIII concedí a la vila el títol de ciutat. L’hàbitat rural representa encara el 10% [era un terç el 1900). El municipi comprèn les caseries d’ Alcocó, Xauxelles, el Paradís, Mitjans, Secanets, Torres, l’ Ermita de Sant Antoni i les Barberes i les urbanitzacions de la Cala (prop de Benidorm) i la colònia Montiboli.

Col·laboració: 
VMR / MABP
Llegir més...