i Vilalba dels Arcs | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Vilalba dels Arcs

Capella de la Mare de Déu dels Dolors, a Vilalba dels Arcs
© Fototeca.cat
Municipi de Terra Alta, estès en bona part als vessants sud-occidentals de la serra de la Faterella i drenat pel barranc de Voravall.
Població: 
724 h
[2009]
Extensió: 
67 km2

Situació i presentació

El terme de Vilalba dels Arcs, de 67,25 km 2 d’extensió, es troba al sector septentrional de la comarca. Limita a l’E amb el terme de la Fatarella, al SE amb Gandesa, al SW amb Batea, al NW amb la Pobla de Massaluca i al N amb el municipi de Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre). S'estén entre la vall de Voravall, riu que vessa les seves aigües al pantà de Riba-roja i que forma en bona part el límit occidental del municipi, i una sèrie d’elevacions a llevant i que formen part de les muntanyes de la Fatarella, entre les quals destaca el tossal de la Gaeta (548 m). Tot el territori és molt trencat i solcat pel barranc de les Capçades i d’altres que porten les aigües a l’Ebre a través de la vall de Voravall i la vall de les Comes. Els materials geològics que hom pot trobar al terme pertanyen a formacions de l’època oligocènica del període terciari. Bona part de les terres es troben al límit de la vegetació potencial mediterrània dominada per l’alzinar amb marfull i el domini del carrascar.

El terme comprèn la vila i cap administratiu de Vilalba dels Arcs, únic nucli de població dins les terres municipals. Entre les partides del terme es poden citar les Comes, la Coma dels Horts, la Devesa, les Coves, la Dotzena, la Novena, la Setena, lo Roure i Voravall. Travessa el nucli de Vilalba una carretera local procedent de Gandesa i que continua vers la Pobla de Massaluca i Faió. Una altra carretera local comunica Vilalba dels Arcs amb Batea i Maella (Matarranya). Finalment, una tercera carretera arrenca a migdia de la vila i mena a la Fatarella i Ascó.

La població i l'economia

La població (vilalbins) havia estat relativament alta durant l’edat mitjana, el 1358 tenia 116 focs, és a dir, més de 500 h, encara que sembla ser que el 1365 eren 82 els focs. Fou en aquest moment que la població sofrí greument les epidèmies de la pesta negra i hom creu que la població dels Barrancs o Ocata, coneguda vulgarment per Vilalba la Vella, i Berrús, es despoblaren totalment. El 1576, segons unes consideracions extretes de l’arxiu parroquial de Vilalba, revisat i estudiat per Anton Monner, Vilalba dels Arcs tenia 400 h. El segle XVI representa una època de floriment per a la població que es palesa en les diferents immigracions de gent procedent d’Occitània, Aragó, Biscaia i altres indrets del Principat. Aquest creixement generalitzat al país féu que Vilalba arribés als 1 240 h el 1860 i als 1 772 h el 1900. Des d’aleshores inicià un gradual descens i el 1936 registrà 1 538 h. La guerra civil de 1936-39 representà una forta pèrdua, sobretot de població masculina, i el 1940 ja només hi havia 999 h. La població es recuperà durant la dècada del 1950, moment en què el nombre total d’habitants era de 1 255, però des d’aleshores s’inicià un procés emigratori que persisití durant una bona part de la segona meitat del segle XX i que fou conseqüència de la manca d’empenta econòmica. El 1960 hi havia registrats 971 h, que es convertiren en 891 el 1970 i en 806 el 1975. Durant les dècades de 1980 i 1990 la població es mantingué oscil·lant, sense abandonar, però, la tendència decreixent: 788 h el 1981, 793 el 1991, 753 el 2001 i 726 el 2005.

La principal base econòmica del terme és l’agricultura, en la qual destaca especialment la producció vinícola. La segueixen els ametllers i avellaners, el conreu de cereals (ordi i blat) i també una notable presència d’arbres fruiters (cirerers, presseguers). La resta de superfície no llaurada és ocupada per garrigars i boscos.

La ramaderia, encara que amb poca incidència en l’economia municipal, és representada per la cria d’aviram, bestiar oví, conills i l’apicultura. La resta de sectors, com el cabrú i el boví, patiren una greu regressió al llarg de les dècades de 1980-1990.

La Cooperativa Agrícola de la Germandat fou fundada el 1961 i elabora essencialment vins blancs, varietat garnatxa blanca i macabeu de la Denominació d’Origen Terra Alta, i olis.

La vila de Vilalba dels Arcs

La vila de Vilalba dels Arcs es troba a 442 m d’altitud, al sector meridional del terme i a ponent de les muntanyes de la Fatarella. El nucli antic, de forma arrodonida, carrers estrets i irregulars, conserva encara un aire antic. La plaça Major té l’antiga casa de la vila, de mitjan segle XIX, refeta sobre l’antic edifici consistorial, la Casa Coll i la Casa Granyena, des d’on sant Vicent Ferrer predicà en les seves estades a la vila.

A la plaça de l’Església s’aixeca el temple parroquial de Sant Llorenç, notable exemplar renaixentista i barroc, un dels edificis més característics d’un grup d’esglésies que amb estructures molt similars es troben a la Catalunya occidental i el Baix Aragó. Fou construït durant la segona meitat del segle XVI. És un edifici de pedra, de nau única i volta de creueria, absis poligonal, amb una portalada al costat de migdia amb arc de mig punt, ornada amb dos escuts de Vilalba i datada el 1601. La portalada principal al costat de ponent, amb ornamentació plenament barroca, data del 1705 i fou construïda sota la direcció de l’arquitecte Francisco Ibarguenz. Adossat a la façana hi ha l’esvelt campanar de pedra de 40 m d’alçària, de base quadrada, tres cossos i torre poligonal que el corona. Prop seu hi ha la capella de la Mare de Déu de Gràcia, petit edifici amb portal adovellat que havia estat la primitiva església parroquial, construïda a mitjan segle XIII i que avui resta tancada al culte. Fou edificada pels templers, com ho demostren els escuts esculpits a les arcades, i durant la primera meitat del segle XV es va construir a la testera una capella gòtica que contenia una taula pintada per Jacomart, avui desapareguda. Es conserven encara restes del conjunt emmurallat i diverses cases de tipus senyorial, entre les quals destaca al carrer Major la coneguda com Casa de la Senyora, edifici molt significatiu, segurament residència dels comanadors de la vila, que té una façana de silleria acabada en una filera de finestres de mig punt i baixa barbacana de lloses de pedra amb dibuix geomètric, i la Casa Coll, amb una magnífica escala i galeria de tipus català.

D’entre les entitats més antigues de la vila destaca el centre cultural i recreatiu dit El Rossinyol, inaugurat el 1910. Cal esmentar el Museu del Camí Xacobeo de l’Ebre.

La festa major d’hivern se celebra el 20 de gener en honor a sant Sebastià, i la d’estiu durant els dies 10,11 i 12 d’agost en honor a sant Llorenç. El dissabte següent a Pasqua és tradicional celebrar el romiatge a l’ermita de Berrús, al terme de Riba-roja d’Ebre. Segons la llegenda explica, a Berrús existia un poble que patí una pesta mortífera i els seus habitants hagueren de refugiar-se a les viles properes de Vilalba dels Arcs, la Pobla de Massaluca i Riba-roja d’Ebre. Els supervivents de l’epidèmia van fer prometença de fer un romiatge anual a Berrús, el qual es fa any rere any. Les insígnies, els banderers, les creus, els fanals, els cantors i el servent del senyor són part d’un ritual molt estricte en el qual la població, principalment gent jove, participa en processó, acompanyada de les cavalleries, des de les quatre del matí i al llarg d’unes cinc hores sense deixar de pregar i cantar durant tot el camí, alhora que una campana no deixa de dringar en tot el trajecte. Immediatament després de dinar, es torna a Vilalba novament en processó sense deixar de cantar i pregar. Finalment, el primer cap de setmana de Setmana Santa té lloc la Passió de Vilalba dels Arcs, que s’escenifica pels carrers de la vila i és possible gràcies a l’afició de gran part dels seus habitants.

Altres indrets del terme

Als afores de la vila, a llevant, hi ha l’antic indret conegut pel Calvari, amb alts xiprers i la capella de la Mare de Déu dels Dolors, edifici d’una nau i campanar d’espadanya amb un cos més petit adossat a l’entrada que fou construït el 1724 a càrrec de Casa Coll i a iniciativa del Dr. Gabriel Coll. Prop seu, i a l’entrada del fossar, hi ha les capelletes bessones de Santa Maria Cleofé i de Santa Magdalena. També fora de la vila, no lluny de les anteriors, hi ha la capella de Sant Antoni o de Montserrat, de pedra, una nau i portal adovellat. Al turó del Calvari, l’any 2005, s’hi inaugurà un jaciment arqueològic de la primera edat del fer-ro. A l’extrem septentrional del terme, a la vall de les Comes, hi ha la capella de Sant Pau, troglodítica i bastida sota una balma, amb portal adovellat i propietat de Can Vernet. Un quilòmetre al sud de Sant Pau, entre la vall de les Comes i la de Sant Francesc hi ha uns vestigis d’edificacions que ja Madoz el 1845 recull com a probables ruïnes d’època islàmica conegudes vulgarment per Vilalba la Vella, encara que la toponímia conserva el que segurament és el seu nom antic: Ocata.

La història

El lloc de Vilalba dels Arcs formà part dels extensos dominis que els templers tenien dins la batllia o comanda de Miravet, i fou el comanador de Miravet Bernat de Campanisa qui atorgà la carta de poblament de Vilalba el 1224 a quatre pobladors segons el document que es conserva publicat per Font i Rius. En passar els béns de l’extingit orde del Temple als hospitalers, el 1317, continuà sota el domini d’aquests en l’anomenada Castellania d’Amposta i depenia directament de la comanda hospitalera d’Ascó. La despoblació del segle XIV provocada per les epidèmies féu perdre la condició d’universitats o municipis autònoms. Al final del segle XV hom creà la comanda de Vilalba dels Arcs, i segons Anton Monner el primer comanador fou Joan de Liany (1485) i el darrer, Gaspar Català (1787), encara que la comanda deixà de tenir vigència efectiva amb la desamortització. La comanda representà una època d’esplendor per a la població que es palesà en la construcció de la nova església, al segle XVII. En la guerra dels Segadors, el 10 de gener de 1643, les tropes castellanes dirigides pel marquès d’Hinojosa saquejaren la vila. Un cop acabada, el 1652, operaren, sobretot per Vilalba i la Fatarella, bandes de miquelets, fins el 1685, alguns dels quals moriren lluitant contra les tropes del rei, com Pere Benavent i Joan Tarragó, i d’altres enforcats a la plaça pública. Durant la guerra de Successió a l’hospital de la vila moriren molts de soldats malferits i al fossar de la Confraria d’Engràcia foren enterrats morts d’un i l’altre bàndol. El 29 de gener de 1706 els castellans ocuparen la població, que no pogué ser recuperada per la Generalitat. Fins el 1759 hi hagué una tropa d’ocupació de 50 soldats. En les guerres carlines, la vila es fortificà; la població era favorable als carlins, encara que un bon nombre de vilalbins lluitaren contra Cabrera en els setges de Gandesa dirigits per Tomàs Tarragó. En la guerra civil de 1936-39, al llarg dels mesos de juliol-novembre de 1938, fou un dels punts on s’estabilitzà el front republicà en la batalla de l’Ebre a l’indret conegut pels Quatre Camins, fet que comportà la destrucció d’una bona part de la vila. En record als combatents d’aquesta batalla s’hi ha aixecat un monòlit.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...